Professor de l’Escola d’Arquitectura (ETSA) de la Universitat Rovira Virgili (URV). Actualment és el cap d’estudis d’aquesta escola.

Ha donat classes a la School of arquitecture UIC, La Salle_URL i ETSAB-UPC. Ha estat professor visitant de la Universitat de Witwatersrand i de la Universitat de Chandigarth.

La seva recerca s’ha centrat en la Modernitat catalana (especialment en la figura de Josep Maria Jujol) i en la Modernitat sudafricana (especialment en la figura de Matrienssen). Ha participat en congressos, revistes internacionals i en la redacció de diferents publicacions

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

Ètica per a mi té a veure amb aquella màxima aristotèlica que la dividia entre allò general i allò públic. El comportament ètic té a veure amb el sistema de valors que professa i amb les accions que un fa i si hi van de la mà o no, per tant entre allò general (el que hom pensa) i allò individual (allò que un fa en societat). Això segon és el que interpreto que és la responsabilitat.

Per si això fos poc, el concepte es radicalitza amb la paraula radical. Aquesta m’interessa perquè no sé bé com això que he explicat es pot radicalitzar. Bé, si, radicalitzant el sistema de valors. Això si ho fem ens serà molt difícil viure èticament.

Podem tenir un sistema de valors molt elevat, però aleshores ser conseqüent amb ells serà extremadament difícil. Com a exemple és aquell adolescent que pensa que ha d’anar en contra el sistema perquè és el que empara tots els mals haguts i per haver. El nostre personatge, si és ètic, responsable i està radicalitzat ha d’anar contra el sistema, per tant provarà de trencar-lo, no des del sistema, sinó agredint al sistema; li serà difícil viure en societat.

2. Al pensar en les relacions d’ètica i estètica aplicades a l‘arquitectura sorgeix la pregunta de què podem entendre per una ètica de l’arquitectura; en quin sentit la noció de bé intervé en l’arquitecte creador al fer la seva obra. Revisant literatura, podríem respondre que tradicionalment ho ha fet respecte a tres valors que podem vincular als principis vitruvians: la sinceritat constructiva (vinculada a la “firmitas”), l’adequació a la funció (“utilitas”) i la forma digna (“venustas”). Com entens tu la responsabilitat ètica d’un arquitecte? Segueixen sent vigents aquests valors?

Crec que el sistema de valors vitruvià és un sistema basat en la idea de forma en l’edificació sobretot. La idea que hi ha darrera la tríada és que l’edifici sigui etern i d’una tipologia determinada (Vitruvi pensava que l’arquitectura no estava en la construcció de residències o d’hospitals o d’habitatges per gent no rica, etc.), i avui en dia aquesta idea, crec, està superada.

Ens interessen arquitectures efímeres, arquitectures residencials per a gent sense recursos, arquitectures socials, etc. Els valors d’aquestes arquitectures no resideixen només en la firmitas, utilitas i venustas resideixen en com es relacionen amb la societat, quina interacció tenen amb l’usuari, quins recursos mediambientals consumeixen, etc. Jo crec que la radicalitat arquitectònica passa per ser responsable (èticament, si volem) amb els principis de l’arquitecte amb la societat.

Això que vol dir que un arquitecte que pensi que tenim un problema mediambiental ha d’intentar fer edificis zerowaste a l’hora de construir, ha de preocupar-se de l’empremta de Co2, ha d’usar mètodes passius per estalviar energia, etc. Això no vol dir que un arquitecte no tingui una responsabilitat amb la tradició arquitectònica i una responsabilitat en el llegat que deixa seguint la tríada vitruviana, cal sumar-ho. Arquitectes en aquesta línia podríem trobar a lacaton & Vassal, o els locals H-arquitectes, entre altres.

Això, però, també vol dir que un arquitecte que no pensi que hi ha un problema mediambiental i pensi que el problema només és de confort i d’espai es dediqui radicalment a complir aquest programa en els seus edificis. Podem trobar arquitectes d’aquest tipus com Frank Gerhy o Zaha Hadid.

3. Després d’uns anys de crisi, incertesa, canvis d’estructures socials… podem mirar enrere i valorar les coses que, com a societat, hem fet bé i les que no. Possiblement els models d’urbanisme i expansió no han estat massa sostenibles i aquí l’arquitectura pot tenir alguna cosa a dir. Quin creus que pot ser el vostre paper en la construcció d’una societat més autèntica, humana i sostenible?

Crec que és fonamental que els arquitectes entenguem la nostra responsabilitat social. Nosaltres, com a tècnics, sabem què estem construint. Vull dir que sabem com unes certes idees emanades dels poders econòmics es poden plasmar en una planificació urbana, sabem si aquestes idees són concordants amb la nostra idea de societat o no i no pot ser que essent contraries les materialitzem per posar un plat de llenties a taula. Sir Norman Foster ha construït una ciutat enmig del desert, l’anomena una ciutat sostenible, Masdar city, que s’auto-abastirà d’energia a través del sol. No es pot ser sostenible construint enmig del desert, és un exercici d’hipocresia explicar-ho així.

4. Des de la teva funció docent, quin són els valors que intentes transmetre als teus alumnes per orientar les generacions futures en l’exercici de la vostra professió?

No sé si me’n surto massa. Intento que siguin (com dèiem al principi) radicalment coherents amb el seu pensament. Aquesta és la meva aportació, crec. També crec que els valors se’ls van creant ells, tu els expliques exemples, els poses davant el mirall coses com aquestes del Foster i intentes que reflexionin, no intento que els meus alumnes tinguin els meus valors. Crec que els meus valors estan molt definits i no són els mateixos que els de molts altres docents de l’escola d’arquitectura, els alumnes són prou llestos, ho perceben i s’acosten a qui més els pot ajudar a crear-se aquests valors propis.

5. Durant els últims anys has dedicat una part important de la teva activitat a posar en valor l’obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol. Per a Jujol, el paisatge i la natura eren fonamentals i amb el projecte Territori Jujol voleu promoure el coneixement de 16 obres de les seves des de El Vendrell fins a Tarragona. De quina manera un arquitecte com Jujol influeix en el seu territori? I, al contrari, de quina manera un territori influeix en la seva obra?

És ben cert que fa anys que estic estudiant l’obra de Jujol, primer va ser una mena d’obligació auto-imposada. Jo soc un barceloní donant classes al camp de Tarragona i trobava que era una obligació estudiar l’arquitectura del lloc. L’arquitecte més interessant de Tarragona és, per a mi, J.M. Jujol., per tant calia que l’estudiés. Vaig començar amb la intuïció que m’agradava però amb prou feines coneixia tres obres al Camp de Tarragona i, a mesura que el coneixia, trobava més interessant la seva obra. Al cap de poc, un amic arquitecte (Josep Llinàs), em va proposar fer amb ell el pla director de l’església de Vistabella, un dels pocs edificis de nova planta que va fer Jujol al seu territori i vaig quedar enganxat a l’obra del tarragoní. A partir d’aquí volia saber més i això va portar a anar estudiant l’obra de l’arquitecte al Camp de Tarragona i no en llibres (els que hi havien no m’ajudaven) sinó anant a veure les obres i l’arxiu. A l’anar a veure les obres vaig anar descobrint el paisatge del Camp de Tarragona, la seva orografia, els seus materials, el color del seu cel, etc., vaig entendre l’estreta relació que tenien amb l’obra de Jujol. De fet, vaig adornar-me’n d’una cosa sorprenent, què la meva mirada havia canviat al mirar l’obra de Jujol i que això feia que les pedres, la plana, les oliveres, el blat, ja no els pogués veure com abans sinó com els veia Jujol.

Això és el que expliquem a www.territorijujol.com que és una iniciativa que vol mostrar l’obra de Jujol al Camp de Tarragona i explica com la mirada al Camp no podrà ser la mateixa després de conèixer l’obra de Jujol. Crec que aquesta iniciativa és força ètica en el sentit de tornar a la societat el que he descobert amb l’estudi els darrers anys i que no es quedi només en l’àmbit acadèmic.

6. Alguns filòsofs parlen de crear espais ètics. Què seria per a tu un espai ètic?

Aquests espais no són arquitectònics, no en sé massa jo d’espais ètics. No crec que jo pugui parlar d’espais ètics com arquitecte. Podria parlar-ne com a individu en aquesta societat, però no sé si això té massa interès. Per a mi només hi hauria d’haver un espai ètic i ho hauria d’abraçar tot, però tothom se l’hauria de poder construir a la seva manera.

7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

La presa de decisions no és el meu fort, m’agrada més observar el que tinc al meu voltant. Però si refem la pregunta i diem què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions a l’obra arquitectònica? Aquí jo diria que responsabilitat, millora i comprensió social.

Autora del llibre Going Horitzontal, on ens explica set àmbits organitzatius, útils i pràctics, en els quals es poden aplicar les relacions horitzontals.  Co-fundadora de Percolab, una firma internacional de co-creació i innovació que dona suport a equips, organitzacions i ecosistemes per desenvolupar enfocaments de lideratges participatius orientats a la pràctica diària.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

D’entrada em vénen al cap dues coses. Una és el lideratge personal, és a dir, la capacitat de cada persona d’actuar lliurement i abraçar la seva autonomia. L’altra és la necessitat d’aconseguir un balanç entre el desenvolupament de la responsabilitat individual i la col·lectiva, tenint cura d’aquest procés de balanceig i entenent-lo com un camí viu i dinàmic. Crec que hi ha molt poder en aquesta actitud de cura en la cerca d’aquest equilibri de manera conscient.

2. Quina relació li veus a l’ètica de la responsabilitat radical amb el teu treball?

Crec que té una relació profunda i essencial amb el meu treball. El concepte de responsabilitat radical em fa pensar en alguna cosa que està absolutament en el costat contrari del victimisme, del culpar l’altre, de les actituds d’apatia davant el que succeeix al voltant. La responsabilitat radical em fa pensar en que jo formo part de la societat i em convida a mirar-me a mi mateixa, a preguntar-me sobre quina és la meva responsabilitat. Em fa veure’m en el sistema, m’ajuda a sentir que jo formo part i a veure conscientment com puc contribuir a millorar-lo.

És per això que jo he decidit posar el focus en les actuacions i pràctiques quotidianes, començar per un mateix i, des d’aquí, anar construint la responsabilitat individual, des de la qual pots veure el conjunt.

L’ètica està en la pràctica diària. Quan col·loquem l’ètica en la teoria, en l’abstracte, tendim a considerar que és una cosa que està fora i que no forma part de nosaltres. Llavors correm el perill d’allunyar-nos i de considerar-la com una cosa aliena a nosaltres. Si vols canviar el sistema, comença per canviar-te a tu mateix en la pràctica diària, en la teva organització.

3. Tu afirmes que la forma natural de relació entre els éssers humans és horitzontal, no jeràrquica. Però, com s’explica que les estructures de les nostres organitzacions siguin majoritàriament jeràrquiques?

Crec que té a veure amb els models de la industrialització i el colonialisme. Aquests models han adoptat l’estructura jeràrquica perquè defensa millor una de les essències sobre la qual s’ha construït, com és l’interès propi.

De tota manera, encara que això sigui una característica de la cultura organitzativa dominant, acostumem a mantenir unes relacions horitzontals fora de la feina, a les famílies, amb els amics i fins amb els mateixos companys de feina. I m’adono parlant amb directius quan em diuen “no, és que a mi no em diuen cap; aquí tots som col·legues”, que ho expressen amb orgull, com transmetent que hi ha una essència molt humana quan ens relacionem de manera horitzontal.

I si anem més a fons, desenvolupant estructures més horitzontals en les organitzacions, estem contribuint a desmantellar un sistema econòmic en el qual uns pocs es beneficien a costa de la majoria. Així que, en lloc d’abordar la meva feina des l’acadèmic, filosòfic o econòmic, jo poso el focus en fer conscient i canviar la manera que tenim de relacionar-nos en la nostra pràctica del dia a dia.

4. Parla’ns de la teva llibre Going Horitzontal, que serà traduït pròximament al castellà Quines tres coses destacaries d’ell que ens poden resultar més útils?

Crec que la seva utilitat és comú en molts llocs del planeta, perquè molta gent s’està qüestionant les estructures en què estem immersos – encara que al mateix temps i paradoxalment ens seguim agafant a elles -. El llibre, sense voler convèncer a ningú, ens convida a aconseguir en els petits espais quotidians un major alineament entre les nostres pràctiques diàries i el món en què ens agradaria viure.

El meu somni és convidar a les empreses a entrar en aquests espais que ja tenen i que faciliten que les persones puguin ser propositives i actives i descobrir que es poden fer les coses amb més sentit per construir juntes millors organitzacions. Més enllà de la recerca centrada en el desenvolupament personal, el llibre pretén també aportar un llenguatge comú per facilitar el canvi de forma col·lectiva.

El llibre també intenta trencar amb la imatge de separació entre les diferents esferes de la vida, entre la feina i la personal, i veure’ns com a éssers humans de manera integral. Ens han ensenyat a esperar que una autoritat superior canviï la forma de fer les coses, però la nostra efectivitat està en posar el focus en el que nosaltres podem fer.

A les organitzacions hi ha molts espais en els quals podem practicar més l’autonomia i el llibre convida a descobrir-los, practicar i aprendre junts. Connectant això amb els processos de presa de decisions, sovint ens queixem que altres prenen decisions per nosaltres, sense consultar-nos, però és important fer-nos conscients de quan nosaltres també estem fent el mateix, per així poder-ho canviar.

5. Un dels capítols del llibre es centra en les relacions i la resolució de conflictes. I comences amb una frase de Nelson Mandela: “la millor arma és seure i parlar”, Sabem seure i parlar? Sabem resoldre els nostres conflictes adequadament? O hem de reaprendre noves formes de relacionar-nos?

No sé si és aprendre noves maneres o reconnectar amb les maneres originals de relacionar-nos que portem dins de manera profunda com a éssers humans. Jo vinc de l’àmbit de l’antropologia i conec moltes maneres sàvies que tenim de relacionar-nos des de temps ancestrals. D’entrada és tan fàcil com seure en cercle sense taules pel mig sentint-nos i parlant de forma autèntica.

Habitualment vivim el conflicte com una cosa dramàtica i en realitat és una cosa que forma part de la vida normal. El fet que hàgim demonitzat el conflicte elimina moltes oportunitats que tenim de treballar junts. Més que centrar-nos en els problemes, crec que hem d’abraçar el conflicte com una part de la vida. I en lloc de “tancar les portes” quan estem davant d’un conflicte, hem de obrir-les i donar-nos l’oportunitat de seguir un procés més participatiu i col·lectiu. Moltes vegades portem el conflicte al terreny personal, quan en realitat són manifestacions de les incoherències del sistema.

Una de les coses que introdueixo en tots els tallers i seminaris és la pràctica dels cercles de diàleg. És una cosa que em fa sentir insegura perquè no saps què passarà però a la fi és una de les coses que més agraeixen les persones que hi participen. La presa de decisions en cercles de diàleg és una forma molt ètica de prendre decisions. Els cercles de diàleg són espais que faciliten el seure i parlar, però a més faciliten que aflori una cosa tan important com la capacitat d’observar i escoltar sense necessitat de respondre a tot, contestar, comentar, replicar o fins i tot de projectar les teves pròpies solucions.

6. També dediques un capítol a la presa de decisions, que subtitular “compartint el poder”. Això gairebé és un tabú en el context on predominen les organitzacions jerarquitzades. Per què és important compartir decisions i quines són les claus per fer-ho bé?

Crec que, primer, és important desfer la creença que el poder és un recurs limitat. De fet si comparteixo el poder amb tu no vol dir en absolut que jo tingui menys. És increïble veure com en tots els grups amb els quals treballo hi ha aquesta creença tan arrelada que el poder és com un pastís que té vuit trossos i que si els reparteixo els perdo. Hem d’entendre el poder des de l’abundància i treballar des del concepte que com més poder comparteixo, més poder tinc.

Una de les pràctiques que faig en els cercles de diàleg és posar al mig una situació que cal resoldre, i convidar a les persones a participar en la presa de decisió. Els que participen se senten compromesos amb la decisió presa i si no participes acceptes viure amb la decisió que el grup hagi pres. I més que veure-ho des d’un enfocament filosòfic sobre si la decisió final és bona o dolenta, crec que l’important és si, a la pràctica, el procés és clar i net. I en aquest sentit, tots podem ser responsables i tenir un paper actiu a l’hora de fer preguntes clarificadores si tenim dubtes al respecte.

7. Finalment, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en el procés de presa de decisions?

Cura, inclusió i la recerca d’un equilibri saludable entre l’individual i el col·lectiu. També diria que les decisions ètiques estan dirigides per un propòsit clar conscient.

El nostre agraïment a en Nil Roda per la seva col·laboració.

Metge de família, director de l’EAP Sardenya i vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en el context d’excepcionalitat en el que ens trobem

No en soc expert, però la idea és molt interessant: com gestionar empreses de coneixement des dels valors i amb una mirada envers les persones, l’entorn i la sostenibilitat.

Situacions excepcionals com les que estem vivint aquests dies ens posen a prova i ajuden a valorar allò que realment és important.

2. Aquests dies és habitual trobar declaracions que feu des del Col·legi de Metges i altres instàncies sanitàries, demanant corresponsabilitat i consciència a tota la ciutadania per poder superar la greu emergència provocada pel COVID-19. Què els hi diries a les persones que encara no estan respectant les mesures de contenció?

Que cal explicar més i millor el sentit de les accions que cal fer. Més que renyar als que no respecten les mesures, cal fer un esforç de pedagogia, apel·lar a la solidaritat i a la necessitat de compartir amb la resta el convenciment que tots els esforços, per petits que siguin, ajuden a superar les crisis.

3. Les situacions d’emergència com la que ens trobem són “moments de la veritat” en l’exercici dels lideratges i cal posar la màxima cura en la seva vessant ètica per prendre les millors decisions en cada moment. Quines serien les claus ètiques essencials per fer-ho bé?

La veritat, la transparència i el compromís sincer dels que tenen responsabilitats són en, aquests moments difícils, necessàries per generar confiança. Sense confiança no es pot construir res, la confiança genera solidaritat, empatia i capacitat de sacrifici, que en aquest moment també ho necessitem. Però èticament el primer que hauríem d’esperar dels responsables, en qualsevol àmbit, és que ells i la seva actuació siguin exemple per a la resta.

4. Si poguéssim pensar en els valors que haurien de portar en l’ADN les futures generacions per poder fer front a les situacions que ens trobarem en el futur, quins serien?

Un gran mestre em va ensenyar que per ser un bon metge cal estudiar molt, però per damunt de tot cal ser bona persona i això val per la meva professió i també per anar per la vida. Amb els anys he descobert que aquesta manera de ser es destil·la en els valors del professionalisme, l’empatia, la solidaritat, l’honestedat, la compassió, l’altruisme, la confiança, el manteniment de la competència professional, en definitiva, ser excel·lents en la nostra feina.

5. L’EAP Sardenya (Equip d’Atenció Primària de salut), entitat que dirigeixes, heu fet sempre una aposta clara, convençuda i capdavantera per integrar l’ètica en la vostra gestió. Per què és necessària aquesta mirada ètica en les organitzacions del vostre sector?

Els professionals ja tenim un Codi Deontològic que és una auto-exigència justament per protegir i donar garanties als ciutadans i a la societat. A canvi rebem el reconeixement i sobre tot la capacitat d’autorganitzar-nos, però també cal un Codi de Bon Govern per les entitats i en especial per aquelles com la nostra que som servei públic i que rebem finançament dels impostos dels ciutadans.

Per tal de retre comptes, volem ser transparents, i és per això que ens hem dotat d’un Codi de Bon Govern que auditem cada any i estem avançant en l’estratègia de l’economia del be comú.

6. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Prendre decisions no és un exercici fàcil, per això calen algunes regles simples i alhora molt efectives. Si he de triar tres, diria: aprendre, escoltar a tothom i rodejar-se de les millors persones.