Connexions beethik: entrevista a Alba Fernández Pous

Alba F. PousEducadora Social i Coordinadora de Projectes. Assessora, Mentora i Col·laboradora a diverses entitats i projectes socials.

Docent al Postgrau de Detecció i Intervenció de la Violència Familiar de la UB i al Postgrau en Intervenció Sistèmica Breu en Violències Familiars al FUdG-IESP.

Autora de “Les Vides Blaves” (2019) a Triangular Edicions, i d’articles i relats.

Col·labora amb diversos mitjans de comunicació, i al Social.cat.


1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?

Moltes vegades s’associa la paraula radical a una connotació negativa. Però per mi és una paraula que m’agrada molt i que faig servir sovint perquè ve de la paraula arrels. Les arrels són principis, significa estar afermat a algun lloc. Trobo que és una de les paraules més boniques, perquè qui té la sort d’estar arrelat a alguna cosa és molt afortunada.

Si ho relaciono amb la responsabilitat de l’ètica, radical a més a més, em sembla una conjunció de paraules preciosa que implica la responsabilitat que tenim davant les coses que passen al nostre voltant. Perquè si tens una ètica i tens unes arrels – per tant, radical – estàs arrelada en algun lloc a alguna cosa, a algun valor, i aquestes coses t’interpel·len directament.

Em sembla indispensable que es doni aquesta conjunció, sense matisos, d’una responsabilitat de l’ètica radical: no n’hi ha tons grisos en aquestes qüestions, s’ha de ser responsablement i radicalment ètic, i més en els moments que estem vivint.

Aquest és un moment que està vivint tothom, però dins d´aquest moment hi ha molts altres moments, i que no ha de ser viscut per tothom de la mateixa manera. Algunes persones han sigut molt felices en aquest període i tampoc no ho hauríem d’oblidar. I alhora en altres moments o bones èpoques, hi ha gent que ha viscut realitats molt diferents.

Quan alguna cosa t´interpel·la a nivell social, per a mi té molt més valor perquè defuig de la teva individualitat. I per tant, s’ha de ser responsable èticament i radicalment sempre, però quan se t´interpel·la més enllà de la teva individualitat personal, crec que s’ha de ser més radical que mai, no ho puc entendre d’una altra manera.

Jo tinc incorporada la paraula radical, des de la concepció d’arrelament, sempre, però sense haver-ho de dir. Però quan es viuen situacions com la que estem vivint ara, potser sí que s’ha de evidenciar, encara que és trist que ho haguem de fer, perquè si en l’entorn i amb els drames que hi ha – molts d’ells silenciats – que haguem d’apel·lar a que hem de ser responsables i recordar que hem d’actuar èticament davant segons quines qüestions, ja diu molt del moment que vivim. Sembla que s’hagi de treure de l’armari aquest concepte, quan l’hauríem de tenir incorporat en el nostre dia a dia, i més en l’àmbit social.

Val, si l’hem de treure el traiem i l’expliquem, la pedagogia és necessària, perquè a vegades no tothom té la informació, o no tothom entén o sap com entens tu aquest concepte o ho veu o ho viu de la mateixa manera. I si ho expliques, potser despertes alguna reacció.


2. En els teus articles, publicacions a les xarxes… mostres una actitud crítica i combativa contra les realitats de desigualtat i injustícia que vivim cada dia. I parles també molt de la importància d’acompanyar les i els infants en el seu procés de creixement i aprenentatge perquè vulguin i puguin fer les coses d’una altra manera. Quins són els valors essencials que els hauríem de proposar per fer realitat aquest canvi?

Ha de ser una situació experiencial del dia a dia. No hi ha d’haver una data concreta perquè comencem a transmetre determinats valors atenent a situacions que els hi toquin viure, per exemple, per franja d’edat. Si partim del concepte que des de que tenim una vida al voltant, inclús dins nostre, som radicalment responsables de transmetre en el nostre dia a dia valors que han de ser transversals, independentment del gènere, de l’edat i de la situació que els hi toqui viure, economitzarem la feinada posterior.

Si ens acostuméssim a fer-ho des del minut 0, ens facilitaríem la vida a totes plegades. Perquè si aquests valors formen part del seu dia a dia, els infants els tindran interioritzats i quan toqui parlar del que sigui no els hi vindrà de nou. Per això ho hem de practicar i han de ser presents a les nostres converses del habitualment, en els nostres actes, en la manera d’argumentar, en el nostre posicionament davant situacions injustes… Per exemple, si no han vist mai a la mare enfadada per una situació que no els interpel·la directament, no podran entendre el concepte de l’empatia, de la responsabilitat social, de la sororitat o de segons quines qüestions.

A vegades ens compliquem massa la vida agafant temes i col·locant-los en calaixos segons edats o franges, i posant la mirada sempre en els altres infants, pensant que no seran mai els nostres. Això passa en qualsevol de les situacions dramàtiques que estem vivint.

Per exemple, si comencem a explicar de manera natural, amb un conte, que els abusos els poden passar a qualsevol infant per part de qualsevol persona que els estimi, o que no han de tocar el cul a altres infants encara que sigui jugant, si arriba un dia en que es dona una situació greu, tots aquests conceptes estaran treballats i tot serà més fàcil.

Tenim massa por a posar sobre la taula situacions, perquè pensem que així evitem que les visquin, i en canvi els hi estem posant molt complicat fer front a qüestions que es trobaran igualment i llavors els hi vindran de nou.

Si comencem a pensar i parlar de que els nostres fills i filles, o els infants que tenim a prop, o amb els que treballem, poden no només viure-ho, sinó exercir aquests comportaments, i ens adrecem a elles i ells des de aquesta responsabilitat, acceptant que ells i elles també poden fer-ho, és la manera més justa i més econòmica d’inculcar aquests valors.

El meu fill em pregunta sempre “jo seré un bon home quan sigui gran?” i jo li responc que estic completament segura que sí, perquè ho estem intentant cada dia junts, però que si no ho és, seré la primera que li ho diré, perquè em preocupa molt que sigui un bon home, i perquè és la meva responsabilitat de cara a ell i de cara a la resta.

Per tant, aquests són valors que hem de posar en pràctica, i que quan no sapiguem com fer-ho, hem de poder i saber demanar ajuda. De vegades hi han qüestions que no sabem com afrontar i no passa res, podem delegar-ho o demanar algú que ho treballi o ens ajudi. Per això hem d’exigir també que aquests temes no es parlin només de casa, i hi siguin de forma transversal a tot arreu. No podem permetre que els infants que els tinguin incorporats, hagin de “baixar el seu llistó” en alguns entorns, perquè estan massa “avançats” o que la resta no està preparada. M´hi nego. La responsabilitat ha de ser col·lectiva.

No obstant, ens falta entrenament en general i una bona idea, es fixar-nos en models de gent al nostre voltant que ho està fent bé, per donar-nos compte que els resultats a posteriori són brutals.


3. L’any passat vas participar a l’homenatge que va fer el Parlament de Catalunya a les víctimes de la violència masclista. En la teva intervenció vas parlar del moment delicat que viu el feminisme, mentre “el masclisme és vigent i avança”. Si ens poséssim les “ulleres liles”, quins són els comportaments que veuríem de manera més clara que hem de modificar com a societat per aconseguir la plena igualtat?

El masclisme és súper llest i estem en desavantatge perquè en parlem tant i expliquem tant, que el masclisme el que fa és aprendre de nosaltres i evolucionar atenent a com nosaltres evolucionem. Per tant, quan més informació hi hagi al voltant del masclisme més sabrà com actuar i passar desapercebut de manera més subtil. Ok, reconeguem que això passa.

Que duem les ulleres liles no és garantia que no reproduïm, fins i tot les dones, situacions de masclisme. Per això no es tracta tant de dur les ulleres liles, sinó de donar-nos compte de quina mirada tenim a través d’aquestes ulleres. Perquè el que està passant és que persones que militen, que tenen discursos molt apresos, quan els interpel·len situacions més a prop, al seu voltant, no ho posen en pràctica i/o no se n’adonen.

Per tant s’ha de revisar si els vidres estan graduats, s’han de treure les ulleres en algun moment, i a vegades cal tancar els ulls, parar, i donar-nos compte si en les situacions que tenim més a prop realment estem predicant amb l’exemple. És més fàcil detectar situacions més externes que quan ho vivim en primera persona o en el nostre entorn, perquè és molt incòmode plantejar-te segons quines qüestions o les seves conseqüències, i moltes vegades ens inhibim, no prenem partit, o preferim mirar cap a una altra banda.

Un altre concepte que em preocupa és que moltes vegades, per la por de no triangular-nos, quan hi ha una situació que ens compromet, optem per inhibir-nos. Jo sempre he defensat el dret de ser amiga o propera d’una persona que no està fent les coses bé, però dient-li, reconeixent-ho d´entrada. És molt valent que algú no s’allunyi d’una persona que no està fent les coses bé, si és conscient i si després de dir-li, decideix acompanyar-lo. D’aquesta manera segurament seríem més tolerants amb qui, per exemple, manté vincles amb persones que tenen actituds masclistes, però no s´amaga de que ho sap i ho denuncia també. Això és molt difícil de fer, perquè quan les coses ens interpel·len molt a la intimitat, ens paralitzen, sense saber que tenim opcions. Hi ha mes opcions que no fer res. Quan les coses ens toquen molt la pell hem de ser capaces de reconèixer que tenim por, però que hi ha petits passos que podem fer i que si comencem a fer-los en comunitat no serem nosaltres soles, i el resultat i el be comú serà compartit.


4. I si transformem les ulleres en “un arma carregada de futur” (Gabriel Celaya)… què hauríem d’eliminar per poder avançar, de veritat, cap a una societat més autèntica, humana i sostenible?

La pregunta em fa pensar en que això és una guerra, però des de la visió que no volem estar enfrontats una part i l’altra, però no ens han donat opció. A les guerres hi ha una part que pateix i que sovint ni ha triat estar en aquest bàndol i que a sobre es troba en una situació d’inferioritat. En termes de violència masclista hi ha una part que pateix i que no té les armes per poder combatre.

En aquest context emergeix el concepte de l’autodefensa: és legítim que ens puguem defensar. Si no tenim les armes, lligant amb el joc de paraules de la pregunta, com ho fem? Hauríem de poder parlar més d’aquesta autodefensa i fer-la més extensa, perquè no és el mateix concepte per tothom, ni en totes les situacions. En tota aquesta qüestió hi ha moltes incògnites, perquè ens trobem en un moment vital on seguim sent el col·lectiu vulnerable, i necessitem aquestes armes per poder-nos defensar.

Crec que el primer que hauríem de fer és eliminar la por a reconèixer que tenim por, a reconèixer que a vegades no sabem com fer les coses i respectar-nos cadascú amb les nostres mancances i contradiccions, així com les decisions de cada persona sobre com actuar o afrontar segons quines situacions. Assumir que no en sabem de tot, que estem en procés d’aprenentatge, rectificar i explorar quines potencialitats tenim davant de situacions tan injustes. Reconèixer també les altres dones i validar les seves opcions i decisions, sense prejudicis ni judicis, i els homes, aprendre a cedir espais.

Però sí que ens ho hem de prendre com a arma, perquè ens estan atacant i això no té aturador. De moment!


5. En una entrevista que et van fer quan es va publicar el teu llibre “Les vides blaves” deies que «De vegades ni imaginem quina història hi pot haver darrera del que veiem o ens mostra una persona». Ens interessa descobrir aquestes històries? Ens preocupem per conèixer i reconèixer a [l’altre]?

D’una banda trobem la curiositat o el morbo de voler conèixer certes coses i tendim a prejutjar massa ràpid. Però quan trenquem els prejudicis i ens interessem realment per l’altra persona, si hi han situacions incomodes o que ens remouen a nivell personal, per exemple situacions tristes o persones amb històries molt dures darrera, arriba un moment que ens n´apartem. La gent no ja no vol saber més d´ algunes històries quan arriba el punt que implica la reacció d’algú altre, és a dir, algun tipus de reacció. Perquè l’empatia és més fàcil quan ens queda lluny, però quan ens trobem una història que provoca que hauria d’haver-hi moviment o resposta per part de la resta, crea rebuig.

La tristesa crea rebuig i és un tabú. No pots estar trista massa dies perquè cansaràs a tothom. La gent té por de no saber reaccionar enfront de la tristesa, és molt més còmode que tothom estigui content, o fins i tot si algú està enfadat potser no ens importa tant. Però la tristesa o aquelles històries que a vegades requereixen que no diguis res i que simplement estiguis al costat, impliquen entrar molt en la intimitat, i davant d’això costa que hi hagi un interès comú. Si no hi entrem gaire, si no ho veiem, no haurem de donar resposta a una situació que ens sembla molt horrible, que ens remou molt, i davant la qual potser no tenim les eines. I això incomoda.

Ens preocupem pel que ens pot divertir i entretenir o incomodar en un temps limitat. Quan això traspassa a situacions que requereixen un posicionament, un acostament o una reacció, també genera rebuig.

Per això hem d’aprendre a explicar les històries des de molts punts de vista , i aconseguir que quan ens trobem situacions com aquestes no ens sorprenguin tant, i no ens doni la sensació que estem soles, i que no hi ha ningú més que hagi viscut res similar. Convé parlar molt naturalment de tots els temes, perquè quan més naturalment en parlem, més ens trobarem i connectarem amb la vida. I la vida té molts tons i un d’ells és el blau, que és la tristesa. Estar trist no vol dir ser infeliç, ni estar malalt, o no poder gaudir d’altres moments. La tristesa pot anar acompanyada d’altres sentiments, és circular, pot crear vincles i sinergies molt boniques; i permetre’ns expressar-la, sentir-la i compartir-la ens fa molt més humans i a nivell comunitari és essencial.


6. Des de la teva tasca d´educadora social i coordinadora, has participat en l’impuls a diferents serveis i programes. En aquests treballes amb famílies i persones que estan vivint alguna situació de conflicte. Som una societat que evita el conflicte? Estem preparades per gestionar els conflictes tenint en compte competències com el diàleg, el reconeixement i la cura dels altres, l’escolta o l’empatia, entre d’altres?

No. Som una societat, una comunitat, amb funcionaments completament evitatius, amb un sistema de rols establerts dins dels grups (família, amics, companyes…) al·lucinant. Aquest fet no té més problema si saps reconèixer-ho, però és molt més còmode no reconèixer que dins el teu grup d’iguals existeixen aquests rols i que existeixen una sèrie de poders, de valors, de “carnets” repartits, que portin a que segons quines coses no es puguin qüestionar, que segons qui tingui més paraula que els altres, i que davant d´una situació incòmoda, tothom sabrà on s’ha de col·locar sense qüestionar-s´ho massa. No sabem resoldre els conflictes.

Els conflictes són crisis, però també són fonts d’oportunitat. Quan es produeix una situació conflictiva habitualment hi ha un fenomen que és la bomba de fum, la llum de gas: puc saber coses greus d’una persona però faig veure que no les sé. Existeixen també actituds com el ghosting, desaparèixer, no respondre o respondre amb un silenci que a vegades amaga situacions complicades, també.

Quan et trobes en una situació de conflicte amb una persona que t’has estimat o amb que has tingut relació (de parella, d’amistat, a la feina…) hi ha uns mínims que s’han de mantenir per sobre del conflicte que us enfronta o us separa, no podem traspassar línies vermelles. I tampoc no pot ser que al nostre voltant tinguem gent que veu com es traspassen aquestes línies vermelles i no s’atreveixi a posar-ho de manifest, o calli. Perquè tot això fa que les coses creixin i acabin afectant a moltes més persones.

Si les persones que tenen eines i veuen un conflicte en el seu entorn s’impliquessin seria una qüestió de salut mental pública, perquè implicaria una resolució molt més econòmica. Si entre totes intentéssim mediar, o acompanyar i recolzar situacions que veiem que no estant anant bé del nostre entorn, potser aconseguiríem que la pilota no es fes tant gran i no hi hagués tant patiment. Perquè, més enllà de les parts en conflicte, el dolor s’acaba fent extensiu a la gent del voltant. És la nostra responsabilitat ajudar a prendre consciència a l’altre de les coses que no està fent bé.

El conflicte ens fa molta mandra i por perquè pensem que ens acabarà esquitxant a nosaltres o arrossegant-nos cap a quelcom negatiu, no a la inversa. No tenim les eines ni la voluntat de tenir-les. Per això, tristament, els jutjats estan plens cada dia per situacions que es podrien resoldre d’una altra manera.

Si no és d’això i no ho entenem així, de què parlem quan parlem de sororitat? O quan afirmem que som una societat amb perspectiva comunitària? De què parlem quan parlem de tribu? Com pot ser que de cop ja no hi encaixem o no practiquem, i ens sentim expulsades d´aquests conceptes?

Tenim, en general, una tendència a infravalorar-nos i inhibir-nos en aquestes qüestions, però si prenem part, si ens hi posem, tenim la capacitat de fer moltes més coses en positiu de les que volem admetre.


7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Per a mi no es tracta tant d’incorporar l’ètica a la presa de decisions, sinó d’incorporar la presa de decisions a l’ètica. L’ètica ha d’incloure la presa de decisions. Per tant, si ho he de resumir en tres paraules diria:

  • A la inversa.
  • Canvi de focus.
  • Bidireccional i circular.

 

Connexions beethik: entrevista a Cristina Salvador

Cristina SalvadorExperta en comunicació.

Fundadora de Both, People & Comms i Mutabilia

 

 


 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?

La paraula radical – de què se n’ha fet un mal ús – em porta a pensar en essència, en arrels. I pensar en la responsabilitat essencial d’una persona o organització em diu que és amb aquesta responsabilitat ètica que ha nascut i ha crescut, que forma part de la seva identitat i la seva manera d’operar, de relacionar-se. No ha estat només apresa o sobrevinguda, sinó que forma part intrínseca del que és.


2. Dius que el teu propòsit és contribuir a un món més humà, autèntic i sostenible i que la clau és la comunicació. Però moltes vegades es fa un ús instrumental, més lligat a la cosmètica que a l’estètica i l’ètica. Com ho podem canviar? Quins creus que són els valors o els criteris ètics als que no pot renunciar la comunicació corporativa?

Es diu que és la comunicació el que ens fa humans. La comunicació és la capacitat de pensament abstracte, d’entendre el nostre lloc al món (o com a mínim fer-se preguntes de quin és el lloc que ocupem), de relacionar-nos entre persones… Sense comunicació no hi ha humanitat. Però en els últims anys (i parlo des de la irrupció de la revolució industrial) hem viscut en una societat molt mecanicista que ha idolatrat les màquines i ha desmerescut les persones. I el nostre vocabulari i relacions se n’han ressentit. És en aquest sentit que, en plena revolució tecnològica i digital (que no és cap altra cosa que un pas més en la revolució de les màquines, ara molt més intel·ligents) aposto perquè la comunicació torni a servir-nos per donar valor al fet humà: al pensament abstracte i crític, a les relacions i a les narratives que construeixen realitat.

És cert que sovint s’ha fet un ús instrumental de la comunicació. Una eina tan poderosa com és el llenguatge, que pot construir o deconstruir realitats, ha d’estar sempre al servei de l’ètica. L’estètica o el sentit de la bellesa és meravellós, és poètica pura, però l’hem de treballar en coherència amb la realitat i buscar l’estètica en el que existeix.

Per a mi els criteris més importants de la comunicació corporativa han de ser la coherència i la credibilitat, que són la base de la confiança. Jo tinc com a leitmotiv professional la frase de Mahatma Gandhi que diu que la felicitat arriba quan el que pensem, diem i fem estan en harmonia.


3. Des de Both voleu impulsar la humanització de les organitzacions a través de la comunicació. És un objectiu molt ambiciós… què es pot fer per recuperar aquesta humanitat i com?

Diuen que el més important amb els objectius ambiciosos és donar el primer pas, i nosaltres fa 21 anys que trepitgem fort com agència per a una comunicació més humana, autèntica i encara queda molt per fer. La humanitat no s’ha perdut mai, però segurament l’hem tingut poc valorada i visible. Recuperar-la és donar-li aquest lloc social que ha de tenir. Aconseguir que es valorin els trets humans més distintius – que mai no podran tenir les màquines – com l’empatia, la intuïció, la creativitat, la imaginació, la capacitat de col·laborar… En aquesta tasca de recuperar la centralitat de l’humanisme a la societat la comunicació hi té un rol important. I també l’educació, la ciència, i molts altres àmbits.


4. L’any 2011 vas crear la consultora Culthunting, una proposta innovadora per ajudar a les organitzacions a resoldre amb èxit els seus reptes estratègics a través de la força transformadora de l’art i la cultura. Estan les empreses preparades per integrar una proposta d’aquesta naturalesa? Tenen les competències necessàries per connectar, dialogar i aprendre de i amb els “altres”? Volen fer-ho?

L’art i la cultura són una passió per a mi i a Both sempre és un sector per al qual hem treballat molt, igual com ho és la ciència i la salut i la gran empresa. Veiem que eren mons molt diferents, que parlaven llenguatges gairebé antagònics però que tenien molt a aprendre els uns dels altres. Recordo que en una jornada CultHunting en Jorge Wagensberg deia que la innovació arriba quan creuem mons aparentment diferents. I és una constant en la meva vida explorar fronteres i connectar gent diversa. Així que generar innovació connectant dos mons molt estimats per a mi, que pensava que es podien enriquir i sorprendre, va ser natural. I sí, hi va haver receptivitat per part de molts artistes i empreses i també escepticisme o rebuig per part d’altres. Sempre hi ha atrevits i atrevides (early adopters) que obren camí als altres i avui comença a ser habitual tenir un artista o inventor col·laborant amb una gran empresa.


5. Ara llenceu Mutabilia, un programa de formació per impulsar la transformació cultural de les organitzacions i interpel·leu amb la pregunta: “vols adaptar-te al canvi o liderar-lo”. El lideratge no ha d’incorporar la capacitat d’adaptar-se?

El lideratge ha de ser flexible, adaptatiu, resilient, sí. Això és imprescindible per sobreviure i ajudar els equips en entorns incerts com els que vivim avui. Però només amb això no aportem valor. No podem viure resistint, sinó avançant-nos, buscant oportunitats on altres poden llegir amenaces. Liderar és prendre decisions, arriscar, motivar, influir, escoltar, co-crear, aprendre i ensenyar. No té a veure amb una funció directiva o amb tenir la responsabilitat d’un equip. Qualsevol persona pot exercir diverses accions de lideratge: de la seva pròpia vida, de projectes concrets, pot decidir emprendre, pot tenir família… Volem contagiar a les persones – de tots sectors i nivells – la passió per contribuir a generar canvi i les habilitats necessàries per fer-ho.


6. Les persones més joves ho tenen complicat avui per desenvolupar la seva carrera professional o fins i tot per aconseguir una feina per sobreviure. Tu ets un clar exemple d’emprenedora que ha impulsat diferents projectes empresarials amb propòsit. Els hi pots fer alguna recomanació als joves que volen emprendre i que volen contribuir amb la seva iniciativa a millorar la societat?

Estem immersos en una revolució del món del treball. Segurament caldrà canviar la manera clàssica d’entendre una carrera professional o una feina estable. Hem de vetllar per assegurar la nostra aportació de valor a projectes concrets que podem iniciar nosaltres mateixos, en xarxa amb d’altres persones, o per a organitzacions o empreses. I això no ha de ser negatiu per sé. Ens apodera, co-responsabilitza, impulsa la mentalitat emprenedora…

Si els hagués de donar una recomanació els diria que han de saber trobar una activitat o proposta de valor en què conflueixi allò en què destaquen, que els agrada molt fer, que té sentit per a un determinat públic o client i que genera impacte positiu per a la societat. Les escoles haurien d’ensenyar a nens i nenes des de petits a fer el seu ikigai particular. És la millor brúixola per detectar vocacions professionals.


7. En massa ocasions als entorns organitzatius es donen situacions d’abús de poder i assetjament que afecten a les persones més vulnerables. Actualment tenim un exemple públic amb el cas de l’Institut del Teatre de Barcelona. Per què tendim – en general – a callar o inclús tapar aquestes situacions? Hauríem d’assumir un paper més exigent i [radicalment] responsable cadascuna de les persones implicades i/o afectades?

Per sort, cada vegada més aquests abusos es fan públics i les persones s’atreveixen a alçar la veu i denunciar. L’abús de poder ha existit sempre i té a veure amb el sentiment patològic d’algunes persones – enfortit per certs sistemes socials – de sentir-se per damunt d’altres. Per què algunes persones callen? Segurament perquè no es veuen amb força per combatre aquest sistema arcaic i malaltís de falta d’equitat. Qui rep l’ofensa sovint se sent víctima i no se sent capaç de desafiar l’status quo existent. Hem d’aconseguir trencar aquestes barreres. I cal ajudar les víctimes, des del seu entorn. Qui calla acaba sent tant responsable de continuar amb aquest sistema com el perpetrador. Alçar la veu és un acte sempre de valentia que cal premiar.

Treballar el respecte, l’equitat i la diversitat i inclusió és un dels aspectes més importants a les empreses avui si volen cuidar el seu ambient de treball, reputació i ciutadania corporativa.


8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Assegurar, en tot allò que fem, que tothom hi guanya (o, com a mínim, que ningú no hi perd).

 

Connexions beethik: entrevista a Dulcinea Meijide

Dulcinea MeijideDirectora de Desenvolupament Sostenible de Suez Spain i delegada de DIRSE a Catalunya.

 

 

 


 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?

El conjunt de principis que garantitzen que no es vulneren els drets de qualsevol actor o grup de relació que interactua amb nosaltres. Considerant inclús l’entorn natural.


2. Quin és el propòsit que guia la teva feina quotidiana com a responsable d’impulsar el desenvolupament sostenible d’una empresa dedicada a la gestió d’un recurs tant bàsic com és l’aigua?

Contribuir, mitjançant la meva feina, a la preservació del recurs i al benestar de les persones.

Evidentment l’entorn natural és un eix imprescindible en la nostra activitat, l’aigua prové del medi natural i torna al medi, per tant considerar aquest entorn és un dels pilars de la nostra feina. Per altra banda, el vincle que l’aigua té amb les persones, en la seva salut, en el seu desenvolupament i en el desenvolupament local de la comunitat, també suposa un vector imprescindible en el nostre dia a dia.


3. A Suez dieu que “l’ètica sempre ha estat l’eix essencial de l’eficàcia i la competitivitat. Els valors ètics són la pedra angular de la nostra missió: salvaguardar els recursos”. Però els valors prenen sentit en el moment en que entren a formar part del dia a dia de les organitzacions i, per tant, estan molt vinculats als entorns concrets. Com es troba l’equilibri per aplicar els mateixos valors en una companyia multinacional present a llocs amb cultures diverses?

La diversitat cultural que proporciona operar en diferents països és un valor per la companyia. Atendre a les diferents necessitats culturals, tradicions o creences suposa un repte i alhora una oportunitat.

Els quatre principis fonamentals del nostre codi ètic són l’exigència, el compromís, l’audàcia i la col·laboració. Tots ells comuns a totes les geografies i comuns a tota la plantilla, així com els principis rectors dels Drets Humans. Cada geografia desenvolupa localment el seu propi marc de governança que vetlla pel compliment d’aquests principis tot tenint en consideració les diferències culturals, i ajustant la implementació dels projectes a les necessitats i context local.


4. Estem vivint una situació que ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat, però al mateix temps estem prenent consciència (o això esperem) sobre els efectes que pot tenir un altre esdeveniment global com és el canvi climàtic. Des del nostre consum d’aigua com a ciutadans i ciutadanes, com podem contribuir a reduir l’impacte negatiu en aquest canvi climàtic?

 Fent un ús responsable de l’aigua. Els efectes del canvi climàtic tenen un efecte directe sobre l’aigua, tant en la quantitat com en la qualitat. Per tant totes aquelles actuacions que puguem fer per mitigar aquests efectes tindran un impacte positiu sobre el recurs.

Alguns exemples relatius a l’aigua:

  • Tancar l’aixeta quan no utilitzem l’aigua
  • Cada minut de dutxa són 10l d’aigua, una cançó de 4 minuts pot ser una bona referència per limitar el temps de la dutxa
  • No malbaratar aliments: es necessita aigua per aconseguir aquests aliments
  • No llençar tovalloletes al vàter, recordem que l’aigua continua el cicle després d’utilitzar-la i ha d’arribar al medi natural en bones condicions.

5. Han passat més de 5 anys des de l’aprovació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Creus que s’han aconseguit avenços significatius? Quins creus que són els grans reptes que encara tenim per davant?

Crec que, a banda de la pandèmia, és la primera vegada que tenim un full de ruta comú els diferents actors de la societat: els governs, la ciutadania, les empreses, el tercer sector… I sota la meva opinió, això és una gran fita d’aquests Objectius.

De totes maneres, tal i com ha marcat l’ONU comencem la dècada de l’ambició per a poder materialitzar els canvis necessaris. Tenim la sort de poder formar part de les generacions que puguin assolir l’erradicació de la pobresa o a la mitigació dels efectes del canvi climàtic, però aquest sentit d’urgència ha d’acompanyar les nostres actuacions.

Com a grans reptes, i degut també a la pandèmia, la reconstrucció econòmica és un gran repte al qual hem de fer front, però també aquesta transició ecològica i justa que garanteixi la salut planetària i el no deixar a ningú enrere en aquesta recuperació.


6. Al 2013 es va crear DIRSE, una associació d’homes i dones professionals que assumeixen la funció d’impulsar la responsabilitat social en les organitzacions. En un estudi recent sobre la funció es diu que “s’observa una creixent professionalització però que no evoluciona a la velocitat que ens agradaria cap a estadis més estratègics”. En la teva opinió, quins són els focus sobre els que caldria actuar per incrementar la seva capacitat d’influència? 

La responsabilitat social també està vivint un període de transformació; passem d’una etapa més voluntarista i associada de vegades a una activitat filantròpica, a un sistema amb un marc legislatiu exigent i ambiciós.

L’ambició a la UE passa per una recuperació ecològica, digital i justa, aquesta vessant ambiental i social comença a ser cada vegada més significativa a l’activitat empresarial, per tant la figura del dirse a les companyies pot esdevenir un actor rellevant durant aquest període de transformació.


7. Tenim la impressió que costa molt introduir la perspectiva ètica en l’àmbit empresarial i que a vegades es supedita l’ètica a la cosmètica. Si comparteixes aquesta valoració, per què creus que costa tant que les empreses apostin per la gestió ètica? Si la teva valoració és una altra, què pot estar passant perquè no es transmeti aquesta aposta?

Al juny del 2020 vaig assistir a un diàleg online, impulsat per beethik i en el que col·laborava DIRSE i Factor Humà, que es reflexionava sobre la següent qüestió: Poden sobreviure les empreses que no aposten per una gestió ètica en la nova realitat?

La consideració de les necessitats dels grups de relació, el context socioeconòmic, la percepció de la ciutadania són temes, sota el meu criteri, materials per les companyies. I l’ètica deixa de ser únicament un document i passa a ser un valor.

Segons una enquesta del 2018 de la Universitat de Bentley, el 86% dels millennials consideraven una prioritat treballar en una empresa amb una conducta ètica i responsable. I si mirem l’evolució dels bonus verds i socials veiem que en els darrers anys han tingut un creixement exponencial.

Per tant, queda camí per recórrer però no comencem des de zero.


8. A nosaltres ens agrada dir que una organització marca el seu rumb en funció de com concep l’exercici del lideratge. Creus que per avançar cap a un desenvolupament sostenible ens calen noves competències de lideratge? Quines? 

El desenvolupament sostenible és una matèria molt transversal i que interactua amb totes les àrees de la companyia. Així que addicionalment als coneixements tècnics que requereix la matèria són necessàries habilitats socials que permetin un lideratge col·laboratiu. Però no crec que siguin exclusives del desenvolupament sostenible, crec que formen part del nou context.


9. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Aportar seguretat, garantia i valor a les decisions.