Connexions beethik: entrevista a Toni Espinal

Toni EspinalDirector general d’AMPANS

 

 


 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical en el context d’incertesa que estem vivint?

La crisi originada per la pandèmia ens ha fet adonar de la fragilitat i la vulnerabilitat a la que estem exposats com a societat. Tots hem hagut d’acceptar i adoptar decisions i mesures impensables que ens han impactat a tots nivells, sanitari, econòmic, social, personal. Ens hem hagut d’adaptar amb molta rapidesa a nous escenaris canviants i incerts, i a prendre decisions complicades i amb conseqüències que en ocasions han confrontat les nostres pròpies conviccions, els nostres valors, els drets col·lectius i individuals. El coronavirus ens ha posat davant d’un mirall que ens diu qui som realment, què estem fent, quines conseqüències estan tenint les nostres accions, en quins valors creiem… un mirall que ens interpel·la més que mai.

Aquesta crisi ens demana un canvi d’actituds i una reflexió des d’una visió ètica sobre els problemes i mancances que han aflorat: com mirem a la vellesa i com voldrem viure de vells, com hem valorat les feines que ara ens hem adonat que són essencials, la distribució del món del treball, les oportunitats com un dret humà fonamental per progressar individualment i com a societat, l’escletxa digital o directament l’escletxa que originen les desigualtats i la pobresa… la crisi ha fet aflorar més que mai la línia entre els drets i llibertats individuals i la responsabilitat de grup (l’administració de les vacunes, les restriccions de moviments, els confinaments, les obligacions…).

Els que han hagut de prendre decisions, ja siguin administracions, empreses u organitzacions com la nostra, hem hagut de prendre consciència de les seves conseqüències i reflexionar sobre els seus resultats, corregint-les si cal, en bé de la comunitat. Crec que aquesta actitud es fonamenta en l’ètica de la responsabilitat.


2. Quan el 2017 vau rebre el premi Mercè Sala de la Fundació Factor Humà, al teu discurs vas compartir una cita d’Antoine de Saint-Exupéry: “Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar fusta, tallar taules o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l’anhel de la mar lliure i ampla“. Si pensem en una mar – la societat – en la que les persones més vulnerables puguin trobar aquesta llibertat, quines serien les condicions per fer-lo realitat?

Si sabés respondre a aquesta pregunta, podríem acabar amb les desigualtats del món. La vaig escollir per representar l’estil de treball de la nostra fundació i de les entitats que treballem en el sector de la discapacitat intel·lectual. Volem que les persones, amb els suports que siguin necessaris, puguin fer realitat els seus propis projectes de vida. Que elles siguin les que comandin les seves vides i puguin sentir-se autorealitzades, tal i com volem sentir-nos tu o jo.

Al llarg dels anys hem anat dissenyant una cartera de serveis, programes i suports, que tenen a la base aquest principi fonamental per viure una vida amb dignitat sobre la qual despleguem la planificació centrada en la persona. Tot gira al voltant de la persona, dels seus desitjos, des del respecte, la calidesa, la professionalitat… Enllaçant amb això, crec que les entitats tenim una gran responsabilitat en la defensa activa dels valors que promovem, que hem heretat dels nostres fundadors, que hem actualitzat i posat en valor, que hem de practicar a través dels nostres comportaments diaris.

Els valors que propugnem han de servir de suport en la presa de decisions, i els hem de compartir i divulgar perquè arrelin i contribueixin a una societat més forta, cohesionada, inclusiva, equitativa i justa.


3. Fa més de 30 anys que estàs al capdavant d’AMPANS, una entitat que té la missió d’“acompanyar i donar suport a les persones amb discapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat en el desenvolupament del seu projecte de vida, garantint els seus drets, fent sostenible el projecte amb una clara voluntat de transformació social”. En aquests anys, la societat ha canviat molt. Si parlem de l’acceptació de la diversitat i d’inclusió social, quins són els principals canvis que s’han aconseguit? I quines són les batalles que encara ens queden per lluitar per una plena inclusió de totes les persones?

AMPANS va néixer el 1965, fundada per un grup de pares i mares que no es va resignar a tenir amagats els seus fills o al paper que els relegava la societat d’aleshores, la ignorància o la indiferència. No hi havia polítiques socials i les persones amb discapacitat eren del tot invisibles. En la dècada dels 60 i 70 hi ha una eclosió d’entitats territorials, la majoria fundades per famílies que comencen a reivindicar els drets dels seus fills. Des d’aleshores i fins avui s’ha recorregut un llarg camí per assolir la plena inclusió, però la situació que hem vist davant repetides crisis, siguin de l’origen que siguin, segueix en el fons essent tan feble que tots els passos aconseguits trontollen perquè les persones en situació de disCapacitat continuen estant al final de la cadena.

El sector ha enumerat les 10 necessitats més urgents que tenim totes les entitats: acabar amb les llistes d’espera; actualitzar les tarifes i resoldre d’una vegada l’infrafinançament de les entitats; garantir els llocs de treball digne que hem aconseguit amb els Centres Especials de Treball que estem patint moltíssim aquesta crisi; revisar l’actual sistema de copagament per evitar situacions d’empobriment; desplegar el sistema d’educació inclusiu i incrementar l’actual finançament dels concerts; impulsar una llei del Tercer Sector que reconegui el paper clau de les entitats d’iniciativa social en la provisió dels serveis socials i reguli de manera adequada l’acció concertada fent possible un model de col·laboració públic/privada basat en l’excel·lència en l’atenció a les persones.

Segueixo: incorporar la perspectiva de la discapacitat en l’atenció sanitària; reforçar la coordinació entre l’atenció primària i els serveis residencials i garantir l’accés al sistema de salut en igualtat de condicions per a les persones amb discapacitat; adaptar el model d’atenció a la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides garantint que puguin viure de forma independent, participant plenament en tots els aspectes de la seva vida i prenent les seves pròpies decisions amb els suports adequats. Garantir l’accessibilitat cognitiva i el dret a accedir a una informació entenedora.

I ara, urgentment, posar en marxa un pla de xoc amb mesures extraordinàries per fer front als sobre costos assumits per les entitats durant la pandèmia, protegir els llocs de feina de les persones amb discapacitat i un permís retribuït pels familiars que hagin de tenir cura d’una persona amb discapacitat.


4. La vostra organització s’ha caracteritzat sempre per una aposta per l’excel·lència en la gestió i per un caràcter inconformista i innovador que us porta a obrir noves línies i àmbits d’actuació per generar oportunitats per a les persones. Quins són els factors que permeten mantenir viva aquesta aposta per la millora constant? 

Som valents i som exigents amb nosaltres mateixos. Tenim una raó molt potent que ens demana de ser-ho, les persones, les seves necessitats i les seves famílies. Segurament, doncs, si descrivíssim l’ADN de la nostra fundació, apareixerien aquests dos atributs. Però, amb més deteniment, la qualitat, l’excel·lència, la innovació que haguem pogut aportar en el camp de l’acompanyament a les persones en projectes educatius, formatius, laborals, assistencials o residencials, i que són fruit d’un gran esforç de professionals compromesos, de la participació en fòrums de coneixement, del foment que promovem de la investigació, de la revisió de processos, de l’aprenentatge de les bones pràctiques, de compartir experiències amb altres entitats, altres sectors, d’una política d’aliances…


5. Parleu de felicitat. De la voluntat de millora, del compromís amb les persones, per assolir els millors resultats des de la voluntat que tots els col·laboradors siguin feliços a la feina i considerin que AMPANS és un bon lloc per treballar. Com s’aconsegueix això? Quines són les claus per construir les organitzacions en les que volem viure i conviure?

Tenir un projecte potent, autèntic, engrescador, amb objectius i propòsit; que treballa per les persones i amb les persones. Segurament treballar per fer la vida millor, ja és treballar per la felicitat de les persones. Participar en equips formats, transversals, amb lideratges compartits, amb responsabilitats. Arrelats al territori, compromesos amb el nostre entorn i el respecte al medi natural que ens envolta. La trajectòria d’una entitat amb cinquanta-cinc anys d’història que ha treballat pels drets de les persones. Que promou les aliances, el treball en xarxa, i contribueix a la transformació social del territori. Que té visió de futur, cultura organitzativa i compromís.


6. L’any 1997 vau definir el vostre codi d’ètica, revisat ara fa un parell d’anys, en el que definíeu els vostres valors. Però com s’aconsegueix que aquests valors es visquin en el dia a dia, des de la coherència entre el que diem i el que fem?

Donant exemple. És una qüestió d’actitud. Els nostres valors són molt presents a tota l’entitat. Pel fet de treballar amb persones i per les persones, la vocació de servei i el compromís és un element gairebé indestriable de la nostra professió. L’organització dels equips i serveis fomenta la participació, la reflexió i el debat, i ens hem dotat d’eines com l’ERESS o el Compliance, i processos d’excel·lència com l’EFQM que ens fan estar atents i predisposats a la millora constant.


7. L’any 2020 ha estat un any molt difícil i especialment dur per als col·lectius més vulnerables, com les persones amb discapacitat intel·lectual. Fa uns dies es publicava una entrevista en la que reconeixíeu que no descarteu haver de tancar alguna de les vostres activitats per la crisi. En un sector en el que buscar recursos per poder seguir desenvolupant l’activitat esdevé una obligació ètica, com es pot garantir l’equilibri entre la sostenibilitat organitzativa i la generació d’oportunitats per a les persones amb majors dificultats?

Aquest és un dels reptes més importants que hem d’abordar en els propers anys. El treball digne és un dret que ha costat molt d’aconseguir i que la darrera crisi originada per la Covid-19 ha posat greument en perill.

Les entitats com la nostra estem intentant demostrar des de fa anys que l’economia social i solidària és possible si trobem els suports i les aliances per fer-ho realitat. Els supermercats Caprabo, els formatges Muntanyola, els vins Urpina. Amb la voluntat de crear oportunitats, esdevenim també un motor de creixement econòmic i de progrés social per treure de la pobresa persones que per sortir endavant necessiten suports. No oblidem però que les entitats com la nostra fem una funció social i necessitem la coresponsabilitat de la societat i la resposta de les administracions. Al capdavall són les administracions les que han de garantir els suports a les situacions de discapacitat i vulnerabilitat.


8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Pensament. Honestedat. Camí.

 

Connexions beethik: entrevista a Pau Roca

Pau RocaActor  i director de la companyia de teatre Sixto Paz, treballa també al cinema, la televisió i el doblatge.

Copropietari dels restaurants LLuritu, en plena pandèmia ha inaugurat La Muriel, un espai polivalent on conviuen la cultura i la gastronomia.

 

 


 

1. A beethik parlem de l’ètica de la responsabilitat radical: un compromís de les persones i les organitzacions per re-connectar amb les nostres arrels, per tornar a les coses bàsiques que ens uneixen i transformar la societat. Com et ressona a tu aquest concepte en el context de la teva activitat?

Per a mi l’ètica a la meva feina, sobre tot al teatre, és intentar que cada projecte transformi i que ens faci créixer com a persones. Intento triar textos, conceptes o històries que tinguin sentit ara, que interpel·lin a la gent, que et diguin alguna cosa en relació a les nostres vides. És fàcil anar-se’n a temes “resultons” però que no et diuen res o que no connecten amb la realitat del que està passant.


2. Vau fundar la companyia de teatre Sixto Paz al 2013 i a la vostra presentació dieu: “una ocupació́ important de la nostra empresa és la de canviar les regles del joc”. Quines heu canviat i quines encara es resisteixen?

Potser no hem canviat cap, però com a mínim intentem sacsejar. Per començar, quan vam crear la companyia vam voler fer un equip diferent, que no tothom vingués del món del teatre. Érem una periodista, una escenògrafa de teatre, un historiador-muntador de cine i un biòleg. El teatre és una manera d’expressar i aquesta diversitat de persones de teatre combinades amb les aportacions d’una periodista, un biòleg o un historiador ens va ajudar molt a canviar les maneres de comunicar i arribar al públic. Vam néixer en un moment en el que apareixien les noves plataformes i en el que era molt fàcil quedar-se a casa, per això nosaltres li vam donar molta importància al “pre” i al “post”, per intentar implicar a l’espectador abans i després de la funció i aconseguir que l’experiència d’anar al teatre fos més complerta.

Sempre hem intentat també ser molt transparents. Sentíem que calia molta pedagogia i ensenyar que darrera dels actors hi havia molta gent treballant. En algunes obres vam fer un dossier molt gran on explicàvem tota mena de detalls: quanta gent estava treballant, què cobràvem, quantes butaques calia omplir per cobrir despeses, etc.

I es resisteix molt la vessant pública. El Teatre Nacional és com un dinosaure difícil de moure i d’innovar; el propi edifici ja és un exemple de la necessitat de “demostrar” no sé què. Te’n vas a Escòcia, per exemple, i el teatre no té seu, és una oficina, el que implica que està descentralitzat i que avui s’estrena en un lloc i un altre dia s’estrena en un altre. Això els hi dona una flexibilitat que aquí no tenim. Per exemple, amb la pandèmia el Teatre Nacional podria haver aprofitat l’espai exterior per fer coses a l’aire lliure i no s’ha fet res.


3. A beethik estem convençuts que la manera com prenem decisions determina en gran mesura com ens relacionem i la qualitat de la societat en la que vivim i curiosament un dels reptes que us proposeu a Sixto Paz és fer partícip l’espectador de la presa de decisions. Quins canvis voleu introduir en el mon de la cultura amb aquesta iniciativa? Ens pots posar alguns exemples de coses que heu fet en aquest sentit?

Un dels exemples que vam introduir per fer participar a l’espectador a la presa de decisions va ser la “taquilla inversa”. Va ser una sacsejada molt criticada i alhora molt aplaudida que no va deixar indiferent a ningú. Les crítiques van sorgir perquè en el sector es pensava que els actors cobraven en funció d’això i no és veritat. Els actors no cobraven en funció de la recaptació, però sí que era una manera de fer conscient als espectadors de la importància de la seva aportació. Nosaltres ens comprometíem a pagar fos com fos el sou als artistes i érem nosaltres com a companyia qui assumíem el risc. Per tant, no estàvem infravalorant cap feina. Volíem experimentar i ens va aportar coses molt positives. Per exemple, el teatre es va omplir de gent jove; és cert que et pagava pocs diners però també ens recomanaven molt i de sobte el teatre s’omplia. A més això s’equilibrava amb espectadors amb més capacitat econòmica i al final, durant els tres anys que ho vam fer vam ser la companyia que més va recaptar de mitjana. Però com tot, calia comunicar-ho bé i fer molta pedagogia perquè el fet de pagar per la funció fos un acte conscient de responsabilitat i no s’entengués malament.

Hem fet moltes coses per comunicar i apropar-nos a la gent d’una altra manera. En algunes funcions, per exemple, hem regalat un llapis al final i hem plantejat a l’espectador que ho faci servir de testimoni apel·lant a la seva responsabilitat per decidir si tirar-ho a la paperera o, si li ha agradat l’obra, regalar-ho a una altra persona que rebrà un descompte al presentar-ho en taquilla. És una manera de fer que l’espectador es converteixi en una part de la teva història.


4. Tens sis anys. La mare és a l’hospital. El pare diu que ha fet “alguna cosa estúpida”. Li costa ser feliç. Així que comences a fer una llista de les coses excepcionals d’aquest món. Cadascuna de les coses que fan que la vida valgui la pena… Així es presenta una de les darreres obres de teatre que protagonitzes. És una obra de la que surts emocionat i amb una inspiració d’aire ple d’humanitat i esperança davant l’adversitat. Quina intenció hi ha quan selecciones una obra?

El primer és que sigui una obra que ens agradi a tot l’equip. Si hi ha algú a qui no li agrada, no la fem.

Després, com he dit abans, ha de ser una obra que connecti amb la realitat, amb el que li passa a la gent i d’alguna manera t’ha d’interpel·lar, t’ha de dir alguna cosa. Jo ho passo molt malament quan vaig al teatre i veig que està molt allunyat del que està passant al carrer.

Per altra banda, també ens hem imposat combinar fer coses més arriscades i més experimentals, que trenquin barreres, amb fer coses més comercials. Les primeres ens han d’enamorar, ens han de fer créixer com a persones i com a companyia i les segones han de tenir un text de qualitat. Per a mi “Les coses excepcionals”, l’obra a la que us referiu en aquesta pregunta, és una obra que funciona molt bé, que connecta amb tothom, és comercial, però al mateix temps té un text de molta qualitat i un fons potent.


5. En plena crisi sanitària has inaugurat La Muriel, un espai cultural obert a la convivència de teatre, música, dansa, poesia, gastronomia, espai de coworking… Sembla que respon a un d’aquells desitjos, a un d’aquells somnis que de cop es fan realitat. Què representa per a tu La Muriel? Què pot aportar a la cultura?

La Muriel és com tancar un petit cercle, sense que sigui un punt d’arribada perquè mai ens hem apalancat i volem estar sempre reinventant-nos. M’agrada pensar que no ens puguin classificar ni etiquetar gaire. I amb La Muriel volem continuar innovant. Estem donant veu a gent jove de moltes disciplines culturals. Volem ser un espai de connexió. Estem treballant pel barri i fent teixit cultural. Molta gent ens ha dit que estem fent una tasca pública.

Una de les coses que farem serà un podcast que es dirà “Els nois del sucre” i que serà una tertúlia molt irreverent on traurem tots els plats bruts de la cultura.

Volem que La Muriel sigui un lloc on el barri, la cultura, la gastronomia i la festa s’uneixen.


6. Aquest any 2020 està sent molt dur, especialment per a les persones més vulnerables, i per els sectors que han sofert restriccions més dures, com la cultura i la restauració, entre d’altres. Precisament tu estàs en tots dos. Creus que s’ha tingut en compte la vostra perspectiva a l’hora de prendre decisions sobre aquests sectors? Quina valoració fas de tot plegat?

No entraré a valorar si les mesures estan bé o malament. El que no pot ser és que haguem de tancar els nostres locals amb l’enorme pèrdua de diners que això suposa i que més del 50% siguin impostos. Per això han tancat més del 40% dels restaurants de Barcelona.

Als representants de la cultura i la restauració se’ns ha passat per sobre. En alguna ocasió se’ns ha consultat però després s’han pres decisions sense tenir-nos en compte. Concretament, el sector cultural ha aplicat mesures excepcionals d’higiene, de protecció, d’aforament, de cura amb les línies d’entrades i sortides i s’han generat espais molt segurs, però no s’entén el perquè de les decisions que s’han pres.


7. S’apropa Nadal, una època de l’any en la que la cultura ha tingut sempre un paper especial, però aquest any serà diferent i, potser, podríem aprofitar per reflexionar una mica… Què li demanaries a la societat, a cada una de les persones que en formem part, per implicar-la en la transformació cap a un món millor en el que la cultura tingui el lloc que es mereix?

Crec que no podem demanar res. Hem d’estar a l’alçada i fer coses que interpel·lin a la gent, adaptar el que fem i com ho fem per generar interès per la cultura. Si parlem des d’un pedestal no connectarem i la gent no anirà al teatre.

Això sí, si penses anar a un espectacle, al teatre per exemple, no ho deixis pel final, ves la primera setmana, perquè l’obra no es mori pel camí.


8. Per últim, podries resumir, en tres paraules, quin ha de ser el paper de la cultura en la construcció d’una societat més autèntica, humana i sostenible?

Crítica, risc i sentit de l’humor.

 

Connexions beethik: entrevista a Boris Mir

Boris-Mir

Foto: Sandra Lázaro

Professor d’educació secundària expert en aprenentatge i en transformació educativa, formador en diferents universitats i consultor en organitzacions educatives sobre gestió del canvi i lideratge. Ha participat en l’impuls a projectes innovadors com el programa Escola Nova 21.


 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical aplicat a l’àmbit de l’educació?

En l’àmbit educatiu, la responsabilitat ètica és part de la nostra identitat, ja que els educadors tenim una responsabilitat afegida pel fet que ens dediquem a formar persones. Si, a més a més, són infants i joves, doncs encara més.


2. Sovint es sent que qui realment canviarà les coses seran les noves generacions. Tu acompanyes adolescents com a professor, i també ajudes a mestres i persones adultes per innovar en el procés educatiu. És el mateix procés d’aprenentatge amb tots dos col·lectius? Quines expectatives de canvi poses en uns i altres?

Els processos d’aprenentatge tenen característiques comunes, és a dir, totes les persones “aprenen” amb estratègies semblants: relacionant els seus coneixements previs amb els nous aprenentatges, construint el significat a través de la reflexió, la creació o la interacció amb els altres, reflexionant sobre la pràctica, etc.

Pel que fa als canvis socials o històrics, no depèn tant de la generació a què pertanys, sinó de la teva actitud davant del canvi i de la teva capacitat d’impactar. En aquest sentit, cal un major compromís i apoderament de totes les generacions per poder participar més democràticament i críticament en els afers comuns.


3. Si ens centrem en aquestes noves generacions, les tendències actuals mostren un canvi en el seu compromís amb la transformació social i la cura del planeta, però, els hi estem deixant fàcil? Quina és la nostra responsabilitat per permetre’ls avançar cap a plantejaments més responsables? Els estem acompanyant de manera adient des de l’educació?

No està tan clar que els més joves tinguin un compromís més gran amb la transformació social i la cura del planeta. En els països empobrits lluiten per tirar endavant i en els països rics també tenen actituds consumistes o classistes en gran manera. És a dir, hi ha joves molt compromesos i n’hi ha de molt reaccionaris. No hi ha una adscripció generacional, més enllà de certa “rebel·lia” pròpia del jovent. Els comportaments sexistes o classistes, per exemple, també estan força estesos entre els joves, malauradament.

Justament per això, els adults som responsables d’acompanyar-los en aquest creixement cap a idees i comportaments més solidaris, crítics i fonamentats. Els entorns educatius i de socialització són fonamentals per a una educació crítica, cosa que implica tots els agents socials que són “educadors” sense ser-ne prou conscients.


4. La manera com prenem decisions i ens hi relacionem determina en gran mesura la qualitat de la societat en la que convivim. Quina importància creus que té el diàleg, la cooperació i l’orientació al bé comú com base de la manera de relacionar-nos? Com ho està fent l’escola?

Efectivament, el diàleg, la cooperació i l’orientació al bé comú tenen un paper determinant en la formació d’una ciutadania crítica i responsable. El diàleg fonamentat i l’acceptació de la diferència en són instruments fonamentals de construcció del bé comú. L’escola, però, no té aquesta funció en el nucli del seu propòsit. Sovint té un caràcter merament “instrumental”, és a dir, són eines de transmissió de continguts o coneixements, però no aprofundim prou en la seva naturalesa com a objecte d’aprenentatge en si mateix. Aprendre a dialogar, a cooperar, a prendre decisions per consens hauria de ser un objectiu d’aprenentatge, més que no pas un instrument.


5. Hi ha moltes iniciatives, tant en l’àmbit educatiu com en d’altres, que plantegen veritables canvis i transformacions que es viuen com a necessaris, però al final la majoria queden en bones intencions o, en el millor dels casos, en petites millores. Per què costa tant transformar de veritat les maneres que tenim de fer les coses? Quines són les claus per aconseguir-ho?

En primer lloc, perquè els canvis i les transformacions “radicals” exigeixen un alt grau de compromís, acció i, fins i tot, de renúncies: en totes les transformacions importants hi ha pèrdues i guanys i conflicte d’interessos. En general, se subestima l’energia i el grau de sacrifici i implicació personal que tot canvi significatiu comporta.

En segon lloc, perquè els canvis importants no són només instrumentals. Són culturals i, fins i tot, d’identitat. Les persones hem de construir noves formes de comprensió, de conducta i de valors. Fins i tot repensar o refer la nostra identitat per a ser més radicalment ètics!

La “gestió del canvi”, pel que jo he vist en les organitzacions, s’aborda d’una forma massa mecanicista, amb etapes, anàlisis DAFO, objectius, etc., quan, en realitat, el canvi és un procés molt més orgànic, interrelacionat i complex. El canvi funciona més com un ecosistema complex que com un sistema complicat de causes i efectes.


6. Estem en un món on han de conviure maneres de pensar i actuar molt diferents i on sovint, cadascú intenta imposar la seva “veritat”. La Declaració dels Drets Humans establia uns valors i drets universals, una ètica de mínims, que semblava que podien orientar les bases de la nostra convivència en pau, però tenim moltes senyals que evidencien que no sempre es té present. El sistema educatiu actual, incorpora suficientment una formació orientada al reconeixement i aplicació dels valors i drets universals bàsics en la nostra vida diària?

Fins i tot la Declaració dels Drets Humans, que pretén ser universal, és un producte cultural d’un moment històric fet per estats, principalment. Ignora el fenomen de la globalització (pensa en estats i “nacionalitat” o en “tribunals” estatals), o no aborda la sostenibilitat del planeta, els temes de gènere (“els homes i les dones”), etc. Jo fins i tot crec que ens cal una nova mirada crítica sobre la Declaració dels Drets Humans…

A l’escola, justament, hem d’encarnar aquests debats i reflexions, no tant per assumir la Declaració (que està molt bé), sinó per anar més enllà.


7. Parles de la importància de mesurar i avaluar per créixer i millorar i també en alguna ocasió has dit que “en la nostra obsessió per aconseguir i mesurar objectius d’aprenentatge hi ha una certa deriva productiva que m’incomoda”. Quins valors estan aquí contraposats? Com es pot resoldre aquest conflicte?

Tenim dos problemes molt greus: “mesurar” està sobrevalorat. Ens enfoca molt als “resultats” i poc a les “causes”. Novament, aquí hi ha aquesta deriva mecanicista de causes i efectes en assumptes humans, els quals sempre són més profunds i rics dels que suposem.

I, per altra part, acabem mesurant allò que es pot mesurar, no allò que és més important. A l’escola això és dramàtic, ens centrem a constatar que la gent “aprèn coses” quan en realitat necessitem centrar-nos a “desenvolupar capacitats i competències” per a una vida plena.


8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Per mi l’ètica sempre està relacionada amb la tríada clàssica del “, la bellesa i la bondat”, així que m’agradaria que una presa de decisions sempre considerés aquests tres aspectes.