Fundadora de la consultoria Igualando.

Membre de la Comissió consultiva de la Fundació Factor Humà.

Membre del Consell de conselleres de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Vicepresidenta de l´Associació 50a50 lideratge compartit.

---

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?

Són tres paraules molt grans, que quan les llegeixes en conjunt, et sobrepassen. Però si m’aturo a pensar, el que em suggereix és coherència. Perquè la responsabilitat no pot ser si no és radical. I l’ètica per mi no té grisos, o és o no; per tant, també és radical. Per això entenc que l’ètica parteix d’aquesta responsabilitat radical.

---

2. Podríem dir que “vivim en un món d’homes sostingut per les dones”? Hi estàs d’acord amb aquesta afirmació? Ens agradaria conèixer la teva reflexió al respecte.

Katrine Marçal, al seu llibre “Qui feia el sopar a Adam Smith” ens fa reflexionar sobre què vol dir sostenir i sobre qui sosté la vida a la societat. I la conclusió és que el sosteniment de la vida passa per la cura i qui té cura són les dones.

Vivim en un món on els homes ocupen els espais públics i de poder, però que és sostingut per dones. Explicat de manera gràfica, hi ha un senyor que surt al mercat laboral, però quan entra a casa seva, algú li fa el menjar, el nodreix, li renta la roba… ho té tot a punt perquè ell pugui tornar a sortir al mercat laboral. El sistema econòmic només fa visible una part d’aquest circuit. L’altra, la que ocupen les que el sostenen, és completament invisibilitzada i desprestigiada, no se li atorga valor.

És veritat que hi ha una certa evolució, però és molt lenta. Les dones s’han incorporat a l’àmbit laboral i a la vida pública, però en paral·lel no s’ha produït la incorporació de l’home a l’àmbit de les cures. El moviment ha estat de les dones, però cal un moviment dels homes. Perquè nosaltres, les dones de la nostra generació, portem una vida molt diferent de la de les nostres mares i àvies. Però els homes no, les diferències són poques. I això passa per un qüestionament del mandat de gènere, tant per part dels homes com de les dones.

A més, per impulsar un canvi social real, hem de generar referents, en aquest sentit, els canvis legislatius que han augmentat el temps del permís per naixement per als pares, ajuden. Des que canvia la llei, establint un repartiment igual de les setmanes de permís i se li passa a anomenar permís de cura del menor (perquè el menor té dret a ser cuidat), es produeix un canvi de prisma. Les dues qüestions juntes són un missatge social important. Crec que provocarà canvis, però encara no hi ha dades.

En conclusió, les normes vénen a donar resposta a necessitats existents i són un accelerador, però els canvis estructurals depenen de totes i tots.

---

3. Com evidencien tots els estudis recents, quan arriben situacions de crisi com la provocada per la pandèmia la càrrega que suposa per a les dones té efectes directes en la seva salut emocional i mental. Què hauríem de fer per avançar, de veritat, cap a una estructuració de coresponsabilitat en la nostra societat?

Les tasques de cura continuen recaient en les dones. I els efectes de les crisis en la salut física i mental de les dones tenen la causa en una sobrecàrrega, per això apuntar a la corresponsabilitat és imprescindible. Però també introduir la perspectiva de gènere en tots els àmbits, com la salut.

Com? Dotant de valor aquesta perspectiva. El procés de socialització ha fet que els homes fan coses que la societat valora. I a les dones ens han ensenyat que les coses es fan per amor, que es treballa gratis per amor. Evidentment, la cura és amor, però només s’ha socialitzat a les dones.

Què fer per canviar-ho?

1. Dotar-lo de valor.
2. Aconseguir que els estereotips de gènere siguin qüestionats de manera generalitzada pels homes. Perquè la igualtat es vincula a una cosa de dones, però fins que l’altre 50% no ho assumeixi, seguirem anant a velocitats diferents. És un mal sistèmic. Per exemple, tenim més dificultats per entrar al mercat laboral, una bretxa salarial (que se situa en un 22,2%), que redueix la jornada per tenir cura de les persones dependents del nucli familiar és la dona, i és qui cobra menys. Les reduccions de jornada estan relacionades amb la bretxa, qui redueix és qui cobra menys. I no podem oblidar el sostre de vidre, la presència escassa de dones en llocs de responsabilitat.
3. Així doncs, treballar en tots els àmbits. No podem oblidar que les feines exercides per dones són menys valorades. L’exemple paradigmàtic és el de les treballadores de la llar, que ni tan sols són al règim general, perquè, en el fons, no es considera feina.

Al món en què vivim, ningú és lliure si no guanya els seus propis diners i és independent econòmicament, ens agradi o no. I si les oportunitats que ofereix el mercat laboral són inferiors, ets menys lliure i no pots prendre decisions respecte a la teva vida. Per això, treballar en la igualtat d’oportunitats en l’àmbit laboral és treballar perquè totes les persones puguin prendre les seves pròpies decisions.

Cal començar a crear la necessitat i visibilitzar. Perquè pots no tenir identificada la necessitat degut als privilegis que tens com a home, però realment això fa que no hagis pogut tenir-ne d’altres: poder tenir una vida emocional rica, poder-te mostrar vulnerable… Falta molta pedagogia. La nova masculinitat fa una crida a la consciència del benefici i no la pèrdua: “Creixeràs com a persona”.

Les empreses més pioneres estan fent formació sobre masculinitats i el resultat és molt bo. Però només ho fan les que s’atreveixen, que sempre són poquetes.

---

4. Vas fundar Igualando, una firma de consultoria que treballa per la igualtat d’oportunitats de dones i homes a l’àmbit laboral. I dieu que la vostra aspiració és “que arribi el dia que deixem d’existir, perquè dones i homes gaudeixen de les mateixes oportunitats i la nostra feina ja no cal”. Aquest dia queda lluny encara? Quins són els principals factors estructurals que hauríem de canviar per fer-lo realitat?

La darrera dada del Banc Mundial abans de la pandèmia ens deia que faltaven 100 anys. Aquest any, després de la situació provocada per la Covid, aquesta estimació ha pujat a 135 anys, perquè les crisis sempre impacten més en les dones. Cal incorporar aquesta perspectiva a la recuperació de les crisis, a l’última no es va fer i hi ha qui està patint encara les conseqüències.

La desigualtat és estructural. Llegir autors com Rendueles em porta a veure que una de les coses més importants és que prenguem consciència que les nostres organitzacions són desiguals. Al meu entendre, no et preguntis si a la teva empresa es generen situacions de desigualtat, perquè es generen. El que has de fer és cercar on són i, a partir d’aquí, incorporar canvis estructurals.

D’entrada, això pot provocar una actitud defensiva de les empreses, però cal superar-la i provocar el canvi, fent-ho com una qüestió d’inquietud intel·lectual orientada a la millora: veure on tens les desigualtats i eliminar-les. Aquesta actitud fa que hi hagi empreses que es plantegin, per exemple, si el seu sistema d’avaluació de l’acompliment té biaix des de la perspectiva de gènere.

---

5. El 2017 la Generalitat de Catalunya va publicar la “Guia pràctica de diagnosi Igualtat de dones i homes a empreses i organitzacions” de la qual n’ets l’autora. En aquesta guia es defineixen un conjunt d’àmbits que hem d’analitzar com a organitzacions per poder orientar millores. Si haguessis de seleccionar els tres àmbits en els que habitualment es troben més factors per a la igualtat efectiva a nivell laboral, quins serien? I els tres en els que es troben més barreres?

Entre les barreres, destacaria que necessites entendre que has de tenir un 50% de dones en llocs de responsabilitat, cal fer pedagogia sobre les quotes, perquè darrere d’això hi ha factors estructurals determinants. No em sembla casualitat que es digui “soft skills” a les competències vinculades al treball en equip, a la cura dels altres… més presents en les dones i se’ls doni menys valor. Establir quotes ens porta a altres deures pendents, com ara la concepció de les competències de lideratge i la valoració d’aquestes.

Chamorro-Premuzic diu que, mentre les competències de lideratge s’associïn a les competències considerades “hard”, les dones no arribaran a llocs de direcció.

Per això és imprescindible que les dones estiguin en aquests llocs, perquè quan preguntes a les empreses sobre la igualtat, la percepció de les dones és molt crítica i en el cas dels homes, per contra, la seva visió és molt optimista. Els privilegis són invisibles per a qui els gaudeix, com diu Michael Kimmel, i als consells directius, on es prenen les decisions, no hi ha dones. Per això les quotes són imprescindibles perquè la igualtat, i la diversitat que comporta, passi a ser una qüestió estratègica a les empreses.

---

6. Moltes empreses i organitzacions tenen formulats plans d’igualtat però que, com tots els plans i polítiques, moltes vegades queden al paper i no s’apliquen en el dia a dia. Què passa a les organitzacions per a que, tot i tenir definits plans, no s’estigui avançant cap a una igualtat efectiva? O s’està avançant?

Novament tenim, aquí, un canvi legislatiu que servirà de palanca. A més de l’esmentat Reial decret 902/2020, el 2021 ha entrat en vigor el Reial decret 901/2020, de 13 d’octubre, pel qual es regulen els plans d’igualtat i el seu registre i es modifica el Reial decret 713/2010, de 28 de maig, sobre registre i dipòsit de convenis i acords col·lectius de treball. Aquesta norma concreta els àmbits que han d’abordar els plans d’igualtat, la seva vigència, entre altres aspectes i els ha elevat a rang de conveni col·lectiu, per la qual cosa les empreses han de fer ara una feina molt més rigorosa i negociar-la amb la representació social.

La legislació ajudarà, era imprescindible i és una palanca, però no suficient. Per a moltes empreses no hi ha aquesta necessitat, perquè no la perceben, així que ho estan fent “perquè toca”. Això ha de canviar.

---

7. Si pensem en les generacions que comencen a caminar i de les que dependrà el futur, quines pràctiques essencials hauríem d’ajudar a que incorporin en la seva manera de fer les coses (a nivell familiar, laboral, social…)?

Moltes vegades ens preguntem què hem de fer amb les noves generacions i això, des del meu punt de vista, és “xutar la pilota cap endavant”. Mira’t tu, canvia les teves maneres de fer i a partir d’aquí ja està, perquè estaràs sent exemple.

Perquè podem dir moltes coses, però si les nenes i nens el que veuen és que el seu pare és qui guanya més diners fora, que qui redueix la seva jornada i és a casa és la seva mare, que hi ha feines pròpies de dones i altres d’homes, etc. no estarem canviant res. L’única manera és educar amb l’exemple.

D’altra banda, pel que fa a les escoles, hi ha una tesi doctoral molt interessant, d’Ana López Navajas, sobre els referents femenins als llibres de text actuals. Reflexionem sobre com estem educant: Com s’explica la revolució francesa? I la teoria de l’evolució de Darwin quan fa referència a les dones? Us convido a investigar sobre això perquè estem explicant tan sols una part de la història, amb això neguem a les nenes i nens les eines perquè es puguin qüestionar les coses.

Hem de canviar l’estructura perquè hi càpiga tothom, perquè l’estructura és masculina. La possibilitat de la diversitat neix de la llibertat normativa, legislativa i individual. I per aconseguir aquesta llibertat individual cal, d’una banda, sentir-se legitimada i, de l’altra, poder accedir-hi, poder exercir-la.

Finalment, reflexionem sobre el que anomenem meritocràcia, existeix?… Siguem conscients que les persones no neixen tenint les mateixes oportunitats.

Es pot ser ètic sense qüestionar-te les coses? Una societat pot ser ètica sense persones que es qüestionen les coses? Jo crec que no.

---

8. Finalment, si haguessis de il·lustrar, amb tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions, quins serien?

Abans d’arribar a la síntesi, ens hem de fer algunes preguntes:

• Qui està prenent les decisions? Qui està decidint, avui, no representa la societat en conjunt.
• Si qui pren les decisions no representa la totalitat de la societat, aquesta decisió pot ser justa?
• Si una decisió no és justa, és ètica?

Per això és condició necessària que qui pren les decisions sigui representatiu de la societat. Per tant, és una condició necessària la participació de les dones, que som el 50% de la població. Les decisions mai no seran ètiques si s’ignoren les necessitats i la visió de la meitat de la població.

Per tot això, em quedo amb les paraules següents:

• Igualtat.
• Perspectiva de gènere (des de l’observació de l’impacte de les decisions, com afecten a dones i homes).
• I per a tot això és imprescindible la consciència.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

Entenc l’ètica com una eina que tracta d’ajudar a viure en comunitat. Pot ser una eina imposada pel patriarcalisme, l’individualisme, el consumisme, el cristianisme, etc., per tractar de reforçar els poders que són privilegiats per aquests «ismes», o una ètica alliberadora per a la comunitat en el seu conjunt i per a cadascuna de les persones que la formen. Per a la primera forma d’entendre l’ètica, l’essencial és l’obediència, per a la segona, la responsabilitat. Quan no hi ha compromisos i acords que respectin la composició diversa de qualsevol comunitat, sobretot dels que són més vulnerables, s’acaben imposant les ètiques de l’obediència i l’opressió. D’altra banda, desconfio de les ètiques que no especifiquen la comunitat en la qual s’emmarquen, el cristianisme, per exemple, té com a essència de la seva ètica l’amor al proïsme, però aquest proïsme s’ha entès moltes vegades com qui és com jo, per la qual cosa els que no són propers han pogut ser esclavitzats, colonitzats, subjugades, assassinades, rebut electroshock, o discriminades sense compassió, respectant l’ètica cristiana. La radicalitat de l’ètica em suggereix, per exemple, que ha d’anar més enllà del que és humà, incloent a la resta de la natura. Sense aquesta obertura, fins a la millor de les ètiques ens porta a un món inviable.

---

2. Segur que t’ho han preguntat moltes vegades, però ¿quina és la intenció que hi ha darrere el títol del teu llibre i de cadascuna de les seves paraules: «Només un Jesús marica pot salvar-nos»? Què vols aportar?

En el protestantisme n’hi ha cinc frases que resumeixen les creences bàsiques del cristianisme, són el que es coneix com Les Cinc Solas. En ocasions s’han fet propostes per afegir alguna més, i això em va donar la idea de donar al meu llibre el títol d’una sisena Sola que inclogués als que les confessions cristianes han invisibilitzat. El llibre és un conjunt d’articles on, a partir de textos bíblics, es fan reflexions sobre diversitat sexual i de gènere. Una lectura amb una mirada diferent que pretén, d’una banda, denunciar els biaixos LGTBIQfòbics que les lectures oficials tenen, i, de l’altra, convidar a cada lectora i lector a fer interpretacions des de la seva pròpia experiència que puguin després tenir un impacte en el seu entorn. Algunes vegades es menysté la influència que tenen els posicionaments dels representants religiosos a les societats, fins i tot quan es defineixen com laiques, i crec que si les esglésies seguissin a un Jesús marica, la vida de milions de persones no estaria amenaçada. D’altra banda, volia advertir el perill que suposa per a les persones LGTBIQ caure en la temptació de cercar l’acceptació a canvi de la domesticació, a canvi de semblar homes i dones acceptables. El problema no està en el to de veu o en la forma de moure els braços, sinó en la incapacitat d’acceptar que la diversitat és part constitutiva de qualsevol societat, i que cal protegir-la i potenciar-la.

---

3. En una entrevista recent afirmaves que «Jesús és el més LGTBI de la Bíblia». Què vols dir? Té alguna cosa a veure amb l’ètica?

Tot i que la periodista va utilitzar la paraula LGTBI, crec recordar que jo vaig dir que Jesús era el personatge més queer de la Bíblia. Queer és una paraula anglesa que s’utilitzava com un insult cap a les persones diferents, rares, estranyes; cap a les ovelles roses de la societat que no encaixaven en el que s’esperava d’elles. Aquest insult ha estat reapropiat per reivindicar l’orgull de ser diferents. Al segle primer, la societat israelita vivia sota el domini de l’Imperi Romà i existia l’expectativa de l’arribada d’un Messies que els alliberaria. Cada grup social i religiós, depenent per exemple de la seva connivència amb l’Imperi Romà, definia el Messies esperat d’una manera més religiosa o més política. El que els evangelis ens transmeten sobre Jesús és que no va encaixar en aquestes esperances, i que les seves seguidores i seguidors van veure en ell a un Messies rar, un Messies queer. I crec que aquest ésser queer de Jesús si té punts de contacte amb l’ètica, ja que va subordinar les normes i convencions religioses o socials al bé de l’ésser humà. Aquest era el criteri. Si els religiosos de la seva època li retreien que els seus deixebles es saltessin la llei de descansar en dissabte, ell els responia: «No està fet l’ésser humà per al dissabte, sinó el dissabte per a l’ésser humà». A més, va introduir dins el concepte proïsme a persones excloses en la societat com a prostitutes, o altres grups considerats impurs o pecadors. No de forma paternalista, sinó com a dones i homes que van participar de forma activa en el seu moviment. Un moviment queer ple de persones queer.

---

4. Estudis recents ens diuen que en la nostra societat està creixent la LGTBIQ-fòbia i els fenòmens de discriminació per raons d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere. Quins factors ho poden estar provocant i què podem fer com a persones i com a societat per minimitzar-lo? Quin és l’estat actual de comprensió social sobre les persones LGTBIQ?

La LGTBIQfobia és un odi arrelat a la nostra societat des de fa segles, i seria ingenu suposar que desapareixerà tota sola per art de màgia. Per això és tan important educar des de la infància en la diversitat, mostrant-la com un valor positiu que ens suma com a societat. No obstant això, les polítiques educatives tendeixen a ser conservadores i donen per fet que tots els nens són heterosexuals cisgènere. S’avança, sí, però amb molta lentitud. Les persones LGTBIQ surten de l’armari cada vegada més joves, però la majoria ho fan després d’acabar l’institut perquè no consideren els centres educatius un lloc segur. Tampoc és la família el primer entorn on la majoria expressa la seva identitat, perquè perceben que no estan a l’altura de les expectatives que aquestes tenen. Hi ha pocs joves heterosexuals cisgènere als quals les seves famílies els han dit que no els importa quina és la seva orientació sexual o identitat de gènere, però els joves LGTBIQ més afortunats aspiren a tot estirar a escoltar una frase semblant. Per tant, la pregunta que es va fer fa uns anys el filòsof Paul Preciado segueix en l’aire: «Qui defensa a l’infant queer, marieta, tortillera, transexual o transgènere?».

Pel que fa a l’augment de les agressions LGTBIQfòbiques, crec que evidencien la impunitat que senten els que realitzen aquests delictes. En això tenen molt a veure els discursos d’odi que provenen d’entorns religiosos o de partits polítics com Vox, que donen cobertura ideològica a molts agressors. Les lleis contra la LGTBIQfòbia fallen, potser perquè a l’hora de la veritat no s’implementen, o perquè no són prou dissuasòries. El que està clar és que, a més de l’educació, la llei és l’altre pilar que cal reforçar per protegir els drets de les persones LGTBIQ.

---

5. També estàs estudiant les traduccions dels textos que parlen de diversitat sexual i de gènere a la Bíblia. Existeixen diferents enfocaments? Quins són i a què es deuen?

Començant pel final de la pregunta, diré que depenen del lloc que tingui la por a l’hora d’interpretar els textos. Vivim en societats on tot canvia ràpidament i on les veritats absolutes han acabat per ensorrar-se. Això ens pot produir inseguretat i por, i quan la por s’imposa, és probable que ens posem a la defensiva. Això és el que ha fet el fonamentalisme religiós, tancar la ment, parapetar després d’unes veritats inamovibles fonamentades en la voluntat divina, i per tant inqüestionables, que li permetin viure amb seguretat. Amb aquesta por llegeix el fonamentalisme la Bíblia, imposant lectures literals que busquen refermar veritats que abans d’obrir la Bíblia ja estan decidides per l’església a la qual pertany la persona que l’interpreta. D’aquí sorgeix l’ètica de la por i de la imposició que cada vegada interpel·la a menys persones, i molt menys a les persones LGTBIQ que aquesta ètica discrimina. D’altra banda, tenim enfocaments que introdueixen l’aportació de les ciències per descobrir com es va compondre cada llibre de la Bíblia, què el va originar, a qui anava dirigit, és a dir: per a llegir-la en el seu context històric. Hi ha altres enfocaments que, sense menystenir l’anterior, posen l’èmfasi en l’alliberament dels qui la llegeixen, així per exemple hi ha lectures feministes, queer, decolonials, etc. Altres fan una lectura narratològica, analitzant-la amb les mateixes tècniques amb les que podríem analitzar, per exemple, una novel·la. Aquestes aproximacions, i altres que no he esmentat, no són noves, moltes d’elles es fan servir des de fa segles, i entenen que cada generació ha de llegir la Bíblia en el seu context i amb les eines que té a la seva disposició. Les esglésies que defensen els drets de les persones LGTBIQ, que cada vegada són més, utilitzen des de fa anys aquests plantejaments allunyant-se del fonamentalisme.

---

6. Com conjugues ser cristià amb ser gai? Té alguna cosa a veure amb declarar-te protestant en comptes de catòlic?

Moltes vegades m’han fet aquesta pregunta com donant per fet que hi ha una incompatibilitat, com si estigués fent alguna cosa sorprenent. No obstant això, escolto molt poc preguntar com es conjuga ser cristià i encobridor de pedòfils, o pedòfil directament, masclista, homòfob, tenir diners en paradisos fiscals, donar suport a règims totalitaris, xenòfob, o votar Vox, per posar uns quants exemples. La LGTBIQfòbia no és essència del cristianisme, és una de les seves xacres, i el millor que podem fer les persones a les que ens importen les nostres esglésies, és denunciar-la sense matisos. No crec que calgui aferrar-se a una església que et discrimina, millor allunyar-se per protegir la teva salut mental. Però quan hi ha possibilitat d’aportar alguna cosa per transformar-la, penso que és important fer-ho, com hem fet amb la resta d’institucions. Cada persona ha de valorar la situació de l’església de la qual forma part, no sé com actuaria si fos catòlic, tinc amistats catòliques que creuen que pot canviar-se i altres que l’han abandonat. Formo part de l’Església Evangèlica Espanyola, una petita església formada per comunitats protestants que es va fundar fa 150 anys, la majoria dels quals sent discriminada, o fins i tot prohibida durant els primers anys de la dictadura franquista. Ser espanyol era ser catòlic, i els protestants, encara que haguessin nascut a Saragossa, eren considerats estrangers. Crec que aquesta experiència de discriminació va ajudar al fet que, després d’anys de diàleg, el 2015 realitzés la Declaració de Mambré on oficialment es convertia en una església inclusiva cap a les persones LGTBIQ.

---

7. Com impacta -ja sigui en positiu o en negatiu- la teva identitat de gènere en la teva vida quotidiana i les teves relacions amb la família, cercle d’amics, els teus alumnes, etc.?

Cal tenir en compte que les identitats viuen interrelacionades unes amb les altres, els homes podem ser rics, trans, negres, heterosexuals, sense papers … Això no nega de cap manera de ser identificat com a home em posi, a priori, en una situació d’avantatge respecte d’una dona, o d’una persona no binària. Encara que en la piràmide de poders una dona trans heterosexual milionària estaria molt per sobre del lloc en el què a mi em situa. Però tornant al tema de la meva identitat com a home, percebo que està amenaçada molt més per la meva expressió de gènere que per la meva identitat sexual. En altres paraules, als meus alumnes els puc semblar genial com a professor de matemàtiques gai, però tenen més reticències si em comporto com un professor de matemàtiques marieta. I això es pot extrapolar a la resta de relacions: millor ser un germà, amic, oncle, o fill gai, que un marieta. O al cristianisme: millor ser un Jesús crucificat i torturat, però molt home, que un Jesús marica. La ploma ens fa caure del nivell dels homes, és el que es coneix com a delicte de gènere, i sempre té un preu. No ho visc de forma negativa, perquè t’obre els ulls i t’ajuda a veure que participes d’un sistema injust, del que tracto d’alliberar-me, i intento conscienciar als que m’envolten de que cal fer-ho.

---

8. Finalment, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Comunitat, compromís, responsabilitat.

És Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres d’Espanya; president del Comitè de Normativa i Ètica Professional del Col·legi d’Economistes de Catalunya i pertany a comitès ètics d’institucions financeres, associacions empresarials i mitjans de comunicació, entre d’altres. Ha rebut diferents guardons i és autor de nombrosos llibres i articles.

---

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?

Si un directiu em preguntés per què ha de ser ètic, la raó última que li donaria és perquè ha de ser un bon directiu, i no pot ser-ho si no és radicalment ètic. L’ètica no és un afegit a unes decisions més o menys correctes des del punt de vista econòmic i tècnic; no és la cirereta del pastís, sinó que forma part de la massa d’aquest.

Si un directiu vol ser un bon directiu ha de preguntar-se per les conseqüències, per totes les conseqüències, de les seves decisions. Primer, per les conseqüències econòmiques, és clar. Però després, per les conseqüències sobre les persones. Què li passarà al meu client, si l’enganyo sobre les qualitats del meu producte? Què li passarà al meu venedor, si li estic incentivant perquè menteixi al client? Què estarà aprenent la meva comptable si li estic dient que simuli que un suborn és una operació legal? Les meves decisions deixen “empremtes” en els altres, i aquestes empremtes influiran en les seves decisions futures. És aquí on ens juguem la lleialtat dels nostres col·laboradors.

I tercer, he de preguntar també per les conseqüències que la meva decisió tindrà sobre mi mateix. Perquè en les meves decisions estic “aprenent” a tractar als meus empleats amb la dignitat i justícia que es mereixen, o a fer el contrari; i a fer front als meus deures envers la societat o a ignorar aquests deures…

Però l’ètica en l’empresa no afecta només al directiu com a persona i com a professional. L’empresa és una comunitat de persones que col·laboren en un projecte comú, que a tots interessa, encara que per motius diferents. Una vegada que el directiu s’ha convençut que ha de ser radicalment ètic, ha d’estendre això a la resta de l’organització, respectant la llibertat de les persones. I aquí apareixeran el propòsit o missió de l’empresa, com a guia per a les decisions de tothom; el desenvolupament d’una infraestructura ètica i d’un model de gestió eficient, atractiu i ètic, i d’una cultura que inspiri a tot el personal i, en el possible, als del seu entorn: proveïdors, distribuïdors, franquiciats, etc.

---

2. Ets una persona amb una àmplia trajectòria assessorant empreses en l’àmbit de l’ètica. Fa 10 anys deies en alguns dels teus escrits que el comportament ètic no millorava, en part, perquè no sabíem donar bones raons als seus directius. Actualment, han canviat les coses? S’ha incrementat el nivell de consciència? Quins factors han influït?

Al llarg de el temps, l’entorn legal, social i moral de les empreses va canviant. Els escàndols ètics, els casos de corrupció, la desigualtat en la distribució de la riquesa, la manca d’oportunitats per als empleats joves, estan canviant les demandes sobre les empreses. Ja no n’hi ha prou amb l’eficiència econòmica: el llistat de responsabilitats socials creix.

La forma d’explicar això canvia també. Quan es va desenvolupar el concepte de responsabilitat social, ja fa unes dècades, es donaven principalment dues raons: perquè la societat demanava que l’empresa es comportés com un bon ciutadà, “retornant” a la societat el que aquesta li havia donat, i perquè ser socialment responsable era rendible per a l’empresa. Això reduïa l’ètica a un mitjà més per assolir els objectius econòmics de l’empresa, a través de la reputació i d’altres avantatges econòmics.

Avui dia tenim més clar què significa ser socialment responsable. M’agrada la definició que va donar la Comissió Europea fa una vintena d’anys: és la responsabilitat de l’empresa pels seus impactes en la societat. És una responsabilitat a vegades legal, altres social, però sempre moral; no és una simple conveniència econòmica o de prestigi social. També té avantatges econòmics, com el plantejament dels objectius de l’empresa en el llarg termini, en què es posen de manifest els aprenentatges esmentats abans, i avantatges socials, quan es veu la responsabilitat social com un conjunt d’accions socialment acceptades, com filantropia, acció social o fins i tot “rentat d’imatge”.

Però entendre la responsabilitat social com un compromís ètic radical és important perquè canvia la naturalesa de les relacions dins de l’empresa i amb el seu entorn. L’empresa es converteix en aquella comunitat de persones, unides per compromisos comuns, que participen d’uns objectius compartits, són lleials a una missió i viuen la unitat en l’organització i amb els seus stakeholders.

---

3. En el nostre entorn empresarial, portem un recorregut de 20 anys de trajectòria progressant en el camí de la responsabilitat i la sostenibilitat i, per tant, en teoria, de l’ètica aplicada a la gestió. Els que posen el focus en les ombres d’aquest camí afirmen que aquesta aposta no són més que declaracions i “paraules” per rentar la cara de les empreses. Des d’una perspectiva ètica, quina valoració fas?

Això és inevitable. Sempre hi haurà els que fingeixin una conducta que, de fet, practiquen només en aparença.

Aristòtil feia notar que les lleis tenien per objecte acomodar les conductes de les persones al bé comú de la societat. És veritat que moltes d’aquestes persones intentaran saltar-se la llei quan puguin fer-ho sense que se’ls castigui per això, però mentre compleixin s’aconseguirà, més o menys, el bé comú social. Aquestes persones que compleixen per temor al càstig “aprenen” a actuar d’una manera que, amb el temps, pot convertir-se en una pràctica moralment correcta, de la mateixa manera que el nen que diu la veritat per evitar que la seva mare el castigui adquireix una pràctica que li permetrà, més endavant, viure la sinceritat no pel temor al càstig, sinó com una cosa que és desitjable per si mateixa. L’ideal és que les empreses es comportin èticament perquè això és el millor per als seus directius, empleats i propietaris i per a tota la societat; si ho fan per “quedar bé”, no milloren com a persones, però al menys causen un benefici a la societat, i potser acabin aprenent que això és el que han de fer sempre.

---

4. Has dedicat gran part de la teva vida a formar persones amb càrrecs directius en una escola de negocis. Moltes de les persones que hem passat per aquestes escoles hem vist que el pes o el valor relatiu que se li donava a la formació en ètica empresarial era molt inferior al pes que se li donava a la vessant econòmica o de màrqueting. Està canviant aquest enfocament en l’actualitat?

Quan jo era un professor jove es parlava molt dels deures morals dels empresaris i directius, potser per la cultura religiosa que llavors estava encara vigent a Espanya i en altres països europeus. Això va anar canviant quan es van introduir els textos i els models anglosaxons orientats a la maximització del benefici com a objectiu de les empreses. Aquella cultura humanística es va conservar en algunes escoles, sovint recolzada en l’ètica de les persones, amb escàs reflex en l’ètica de les organitzacions.

Després van arribar els nous models ètics, de responsabilitat social i de sostenibilitat. Quan un grapat de professors vam crear, fa més de mig segle, la branca espanyola de la European Business Ethics Network (EBEN), hi havia uns pocs cursos d’ètica a les escoles i universitats espanyoles; avui això ha canviat considerablement. Però potser hem de millorar molt, per aconseguir que l’ètica no sigui una assignatura més, ni tan sols una assignatura troncal en els estudis d’administració i direcció d’empreses, sinó alguna cosa present en tots els cursos, de manera que, sempre que es parli de presa de decisions, aparegui l’ètica com un component rellevant. Ensenyar ètica és una cosa bona, però més important és ensenyar a actuar amb ètica en totes les decisions de l’empresa, i aconseguir que l’ètica impregni l’estructura i la cultura de l’organització.

---

5. Quines diferències podries destacar entre les següents expressions? Ser un bon gestor, ser un bon directiu, ser un bon líder.

No discutirem sobre paraules. Per a mi, el directiu que elabora i posa en pràctica una bona estratègia de l’empresa, és un bon gestor. El que té cura del seu equip humà, perquè es trobi a gust a l’empresa, es comprometi amb ella i aporti el necessari per al seu desenvolupament, és un bon directiu. El bon líder va més enllà: intenta que les persones es desenvolupin com a persones perquè siguin capaços de trobar un sentit ple al que fan i puguin ser lleials amb l’empresa. No són, probablement, tres models diferents de directiu, sinó tres facetes que cada bon directiu posa en marxa cada dia, a estones centrat en els objectius econòmics, altres vegades com a creador d’un ambient humà favorable, i en altres moments com a promotor del desenvolupament de les persones. 

---

6. Hi ha diferents tradicions ètic-filosòfiques que, si les tenim en compte, ens ajuden a enfortir la gestió ètica en el dia a dia de les empreses: l’ètica de les virtuts, l’ètica dels principis, l’ètica de les conseqüències, l’ètica del diàleg, l’ètica de la cura … Què ens aporta cadascuna d’elles? En què recomanaries posar el focus a una empresa que ja ha definit el seu propòsit i els seus valors i que ara vol ser consistent i fer una aposta decidida per “baixar-los” en el dia a dia?

Cadascuna d’aquestes tradicions aporta alguna cosa important a la formació de les persones i a la presa de decisions. Les normes i els principis ens ofereixen recomanacions generals, per identificar els problemes i orientar les solucions: “fes el bé” és un principi positiu general, “evita el mal” és una norma negativa, també general; després, unes i altres baixen a nivells més concrets. Les conseqüències identifiquen els béns que cal aconseguir: rendibilitat, clients satisfets, visió a llarg termini, complir la llei … El diàleg és una forma de descobrir els béns que cal aconseguir i els mals que cal evitar, partint del principi que cada persona té un coneixement dels problemes diferent del de les altres i, per tant, que és bo escoltar-les a totes, però sense caure en l’assemblearisme. L’ètica de la cura ens ensenya a mirar cada persona com un ésser amb dignitat, ple de necessitats que cal conèixer i, en la mesura del possible, facilitar que les pugui satisfer, sense caure en el bonisme. Les virtuts són aquestes capacitats morals que les persones han de desenvolupar, que els facilitin descobrir els problemes ètics, analitzar-los, buscar solucions, valorar les solucions, prendre decisions i posar-les en pràctica.

---

7. Finalment, si haguessis de il·lustrar, amb tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions, quines serien?

Jo diria: prendre bones decisions. No n’hi ha decisions “ètiques”: hi ha decisions, amb totes les seves dimensions, econòmiques, psicològiques, socials, legals … i ètiques. O, dit d’una altra manera, i encara amb menys paraules: dirigir bé.