Directora de Publicacions de Diario Responsable

Entrevista realitzada i publicada de manera simultània amb la de diferents representants dels principals mitjans especialitzats en gestió ètica i responsabilitat social.

1. Comencem amb un breu recorregut històric. Quan van néixer els vostres mitjans de comunicació no era habitual centrar l’especialització en la gestió responsable o la sostenibilitat. Quin creus que ha estat el rol dels mitjans en el seu impuls? Què hauria estat diferent si no haguéssiu existit?

Un dels papers més importants que han exercit ha estat el de convertir-se en el medi transmissor més directe per donar a conèixer a el conjunt de la societat el que empreses i tot tipus d’institucions i organismes feien, o deixaven de fer, en matèria de responsabilitat social mentre la resta de mitjans tot just creien en això. D’altra banda, precisament per estar especialitzats, tots els seus lectors són persones molt interessades en temes d’RSC que busquen específicament aquests continguts de manera que, al meu entendre, han contribuït al fet que empreses i institucions hagin anat esforçant-se a diferenciar les notícies de veritat rellevants de el pur màrqueting.

2. I en l’actualitat, quins són els principals reptes als quals us enfronteu?

Com qualsevol altre mitjà de comunicació, el principal repte és la independència. A poc a poc, la societat va prenent consciència de l’important que és la sostenibilitat en el més ampli sentit, és a dir, de el respecte a l’entorn, de la valoració del capital humà, del respecte als drets socials, del que vol dir que una empresa estigui ben governada. A més, fa temps que tots aquests criteris ja estan sent mirats amb lupa pels grans inversors, el que està contribuint notablement al fet que les empreses s’esforcin a complir amb ells i, naturalment, en explicar-ho.

Això està provocant una allau de comunicats i notes de premsa que, al meu parer, no sempre tenen pes específic suficient com per fer-nos ressò d’ells. Valorar i diferenciar contingut de qualitat de contingut anecdòtic forma part de la nostra responsabilitat com a mitjà especialitzat.

3. Per acabar aquest recorregut, dibuixem el futur. Com imagines el paper dels mitjans especialitzats en 2030?

Realment molt similar a l’actual, encara que espero que amb moltíssima més audiència, perquè això significarà que hi haurà molta més gent conscienciada, amb ganes de saber qui fa què per ser sostenible. El meu somni, tot i que utòpic, és que un dia aquest tipus de mitjans siguin tan populars com la premsa esportiva.

4. Aquest paper de futur només tindrà sentit des de la connexió amb les organitzacions per avançar cap a models més humans i sostenibles. Què els demanaries a les organitzacions (empresarials, socials, culturals …) per enfortir aquesta connexió? I què els hi ofereixes?

Transparència i rigor. Dir a les coses pel seu nom, no ficar tot el que pot sonar bé en el paquet de l’RSC. Això ha de ser un camí de doble direcció: de les empreses als mitjans i viceversa. En aquest sentit la Llei d’Informació no Financera està jugant un paper força determinant a l’obligar a reportar a les empreses sobre aspectes relacionats amb el medi ambient, els criteris socials i de bon govern, a mesurar-los d’una manera més homogènia. Encara que també hi ha un perill: la infoxicació, és a dir, construir memòries de sostenibilitat de centenars i centenars de pàgines on és difícil separar el gra de la palla, distingir el que és important del superficial. Jo m’ofereixo per visibilitzar l’RSE real.

5. Si ens centrem ara en el mitjà que tu representes, quin és el vostre propòsit? On esteu posant el focus?

Sempre hem dit que el propòsit de Diari Responsable és defensar la justícia social. Com a mitjà de comunicació, tenim una posició privilegiada a l’ésser un altaveu des del qual difondre qui ho fa i qui no, què s’està fent bé pel medi ambient, la igualtat social i el bon govern i què falta per fer. Amb una trajectòria de més de dotze anys, hem aconseguit un grau de credibilitat que hem de mantenir, i això només s’aconsegueix sent responsables amb els nostres continguts, els propis i els de tota la nostra xarxa de col·laboradors experts que creix dia a dia. I que segueixi creixent, que cada vegada més persones donin suport al projecte significa que anem pel bon camí. Això no vol dir que ens conformem amb el diari tal qual està, tenim molts plans, moltes idees per millorar-lo, que a poc a poc s’aniran desvetllant al llarg de les properes setmanes. Aspirem a ser més que un mitjà de comunicació i convertir-nos en un actor protagonista de la RSE tant a Espanya com a Llatinoamèrica.

6. Per què necessitem mitjans especialitzats? Què passa amb els mitjans generalistes?

Com ja he dit a el principi, als mitjans generalistes amb prou feines es dona importància als continguts vinculats amb l’RSE. És cert que cada vegada es publiquen més articles sobre el medi ambient, per exemple, i això és molt bo, però no suficient. També de bon govern, o d’igualtat, però solen limitar-se al que fan les grans empreses, les IBEX, però s’acorden poc o gens dels petits emprenedors amb impacte social, o de les bones pràctiques que duen a terme les petites i mitjanes empreses, o simplement de publicar històries des de la perspectiva de l’RSE, de contextualitzar el que està passant des d’una visió que vagi més enllà de la dada en si per explicar-des del prisma, per exemple, de l’ètica, de la justícia social, de la sostenibilitat.

7. Com a conclusió què diries que suposa per a un mitjà actuar de manera ètica i [radicalment] responsable? I què no ho és? Ho pots il·lustrar amb un exemple?

Aquesta per a mi només té una resposta: periodisme. No vull dir que hi ha de tenir un títol de periodista, sinó comportar-te com a tal. Quant al que no és, vol dir, per exemple, publicar indiscriminadament tot el que t’envien les companyies sense comprovar si és real i objectiu o respon només a interessos de marca, tergiversar realitats, treure declaracions de context, vendre’t a el millor postor o , pitjor encara, vendre’t a tots els postors. Sense oblidar que ser responsable també significa mantenir la sostenibilitat del teu mitjà. D’altra banda, no vull citar un exemple amb noms i cognoms perquè no em semblaria just, no tinc dret a fer-ho. El que sí puc dir és que com a directora de Diari Responsable rebuig moltes ofertes de continguts patrocinats perquè crec que no responen a la nostra línia editorial. 

Membre del Parlament Europeu (2009-2010 i 2014-2019). Co-President de l’Assemblea Parlamentària Euro-Llatinoamericana, Eurolat (2015-2019). Ministre de la Presidència del Govern d’Espanya (2010-2011). Vicelehendakari de Govern Basc (1987-1991).

Va ser, durant anys, una de les persones clau en l’impuls a la responsabilitat social en el Congrés dels Diputats.

Actualment és president de la Fundació Euroamérica.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

Són dos plans d’una mateixa actitud davant la vida en comú. La “Responsabilitat Radical” em suggereix màxima exigència cap a un mateix -individual o col·lectiva- respecte als seus actes, amb relació als altres.

“Ètica” és la qualitat que impregna aquests actes, aquestes activitats humanes que ens relacionen amb els altres. És la virtut que acompanya la nostra vida i limita el nostre egoisme, la nostra naturalesa, orientant el nostre comportament cap al bé.

Vivim temps de “Responsabilitat”. La pandèmia és una crida constant a la Responsabilitat Radical i crec que aquest sentit d’exigència col·lectiva s’accentuarà amb les lliçons que estem aprenent aquests mesos.

2. Durant molts anys, des teva tasca al Congrés, has estat una de les persones referents en la promoció de la responsabilitat social empresarial (RSE). Però al mateix temps sempre t’has mostrat crític, alertant sobre les seves pròpies contradiccions en diferents moments de la seva evolució. Quina valoració fas del recorregut de l’RSE durant aquests anys des d’una perspectiva ètica?

L’RSE ha tingut un desenvolupament notable al nostre país, en gran part a causa de l’impuls públic-polític que li vam donar creant una comissió parlamentària específica.

Connectem així amb els començaments d’aquesta cultura empresarial a Europa (Llibre Verd) i amb els primers moviments a NNUU (Pacte Global). Des de llavors, el desenvolupament teòric i polític de l’RSE a Espanya no s’ha aturat, especialment en els anys 2005-2011. En l’àmbit de la formació, el tema va adquirir enorme desenvolupament: llibres, càtedres, cursos …. són comuns a totes les universitats i màsters. Les grans empreses van crear departaments específics d’RSE i amb ells van néixer els experts. Els professionals de sector van crear associacions. Els sindicats, les ONG i els moviments socials han incorporat aquest nou instrument a les seves organitzacions. Es va crear el Consell Estatal, es va aprovar la Llei de Desenvolupament Sostenible (2010) i es va afavorir, des de diferents administracions, l’expansió d’aquestes pràctiques.

No cal menysprear aquestes conquestes, encara que siguem crítics amb moltes coses. Jo ho sóc.

Crec, per exemple, que ha faltat una política pública més exigent, més impulsora i més reguladora de l’RSE. També crec que la voluntarietat és un límit objectiu de la generalització de l’RSE. Moltes polítiques d’RSE han estat Màrqueting Social. Accions socials aïllades i de vegades contradictòries amb altres pràctiques a l’empresa. La subcontractació de l’RSE a fundacions o empreses de comunicació, em semblen la frivolització màxima de la cultura d’RSE. Falten acords sectorials per a la implementació de l’RSE i falta homologar els mesuraments de l’RSE. L’expansió a les PIMES i a les cadenes de subcontractació és molt lenta.

En fi, falten moltes coses, però caminem. El got està mig ple. Posin vostès el qualificatiu d’optimisme o el contrari.

3. Al llarg de gairebé 20 anys, l’RSE ha estat una aposta voluntària de les empreses, però en els últims anys han crescut el nombre de normes aplicables, entre les quals l’aplicació de la Llei 11/2018 de Divulgació de la Informació no Financera i Diversitat. Quines raons han impulsat aquests canvis i quina valoració fas? Tenen alguna cosa a veure amb l’ètica?

Tot i que la voluntarietat és un límit, la veritat és que les lleis van recollint usos i pràctiques responsables que l’RSE ha anat conquerint. Per suposat la transposició de la Directiva Europea (2014) sobre Informació no Financera (a Espanya quatre anys més tard, el 2018) ha estat una llei fonamental. Però si observem amb atenció l’evolució social, descobrim molts avenços legals fruit d’aquesta cultura.

• Les tres Reformes (successives) del Codi de Conducta corporativa, en matèria de bon govern.
• La reforma del Codi penal fent penalment responsables a les companyies.
• Els avenços en convenis col·lectius en matèria d’igualtat de gènere, conciliació familiar, etcètera.
• Les mesures legals en matèria d’igualtat laboral i de presència de dones en Consells d’Administració.
• L’elaboració de plans de compliance.
• Els Plans Nacionals de Drets Humans.

I aquí a un any (així ho espero) la nova Directiva de la Unió Europea sobre Diligència Deguda de les empreses.

Aquests són, al meu parer, alguns avenços que s’estan produint en els plans de l’empresa, derivats d’una cultura exigent des de la societat, per influència de l’RSE.

4. Estem vivint uns moments molt difícils com a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19 que tindrà un gran impacte social i econòmic, especialment en els col·lectius més vulnerables. Què podem fer des de les organitzacions, la societat i les institucions polítiques per aconseguir unes organitzacions i una societat més equitativa, humana i sostenible? Quin paper està jugant Europa?

Europa respon a nivell macroeconòmic. El Pla de Recuperació és un avanç extraordinari. La capacitat de préstec que proporcionarà la Comissió, és bàsica. La liquiditat financera del BCE ha estat fonamental. No demanem a Europa el que no pot donar i el que ens correspon fer a nosaltres.

Jo crec que la pandèmia serà un nou impuls a les demandes d’equitat i sostenibilitat que bateguen al cor de la dignitat humana. El que hem de fer és aprofitar aquests corrents socials, aquestes noves sensibilitats ciutadanes, per enfortir les polítiques i les organitzacions que les fan possibles. Posaré tres exemples:

• L’exigència d’una sanitat pública i universal sorgida de la pandèmia, s’ha de concretar en mesures que millorin aquest servei públic fonamental.
• L’atenció als desfavorits (sense ocupació, exclosos socials, etcètera) reclamarà reformes fiscals solidàries i revisió de les nostres polítiques d’assistència i serveis socials.
• La connexió entre salut i natura, impulsarà les ja creixents exigències de lluita contra el canvi climàtic i la transició ecològica. Aprofitar aquesta finestra d’oportunitat en l’ecologia, serà una conseqüència intel·ligent.

5. Imagina que haguessis de fer una radiografia del sistema de valors que dominen el moment actual. Com els definiries? Quins creus que són els valors que hauríem d’impulsar per avançar cap a una societat més humana i sostenible?

Cada moment històric marca urgències i accentua les virtuts necessàries. Jo veig el món post-Covid afectat per greus desajustos i la societat temorosa i preocupada per les incerteses de futur. La Covid ens ha fet molt més vulnerables i molt més dependents. Més necessitats que mai d’un ordre millor, d’una política millor, d’un capitalisme millor. Més que valors, jo assenyalaria tres grans espais públics en què concentrar els nostres esforços:

• Un nou multilateralisme en l’àmbit internacional basat en la pau, en les normes, en el comerç internacional regulat, en el diàleg i en la cooperació.
• Unes democràcies i Estats de Dret forts i millors. Les bases dels nostres models polítics democràtics estan sent atacades per molts fronts i de moltes maneres. Des de les xarxes socials als models autocràtics. Des de l’enuig social, als populismes. Crec que ens correspon difondre i defensar les virtuts ciutadanes de la democràcia i la convivència en llibertat i progrés. En definitiva, fer millors les nostres democràcies.
• Un capitalisme social. Un capitalisme dels stakeholders, una empresa del Bé Comú, un món econòmic que construeixi relacions laborals dignes, que combati les desigualtats, que es comprometi contra el canvi climàtic, que defensi els Drets Humans. L’empresa no és una illa, viu en i per a la societat. En la mesura en què canviem el món de l’empresa en aquestes direccions, la societat resultant, serà molt més equitativa i sostenible.

A tots ens correspon lluitar per aquestes causes. Defensar aquests valors.

6. Els i les líders polítics haurien de ser exemple de competències ètiques com la integritat, la coherència, l’escolta i la cura de l’altre, el diàleg o l’orientació a la millora i la transformació social. Què hauria de canviar en el sistema o en la classe política actual perquè això fos realment així? I en la ciutadania?

Si idealitzem la política i els polítics, la decepció és segura. La classe política és una extracció de la societat i els sistemes polítics no són perfectes. Són humans i responen a les exigències del seu temps i de la seva ciutadania.

Dit això, sempre he cregut que els que representen als ciutadans i dirigeixen a la societat, han de complir algunes exigències mínimes: exemplaritat, decència i ètica en el personal i suficiència i eficiència en el professional. No crec que els polítics d’avui no tinguin aquestes virtuts, encara que sempre hi ha excepcions, com n’hi va haver abans.

Crec que hem de ser realistes amb els sistemes polítics i exigir-los els canvis que corresponen a un moment històric de grans disrupcions. Aquest és, per a mi, el problema principal del moment que vivim. La pandèmia ha accentuat les tendències que es veien ja en els anys anteriors i que són fruit de les disrupcions tecnològiques, socioeconòmiques i geopolítiques que s’estan produint. Rocard deia que és impossible transformar el món sense conèixer-lo. Avui vivim un canvi d’època i la clau és aprofitar aquests canvis en benefici de la humanitat. El gran dilema és adaptar-nos a aquests canvis mantenint i millorant els nostres nivells de llibertat-democràcia, benestar-igualtat i pau-cooperació.

La ciutadania ha de ser conscient d’aquests reptes i mantenir ferma i valentament aquestes exigències.

7. Finalment, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

• Pensar en els altres.
• Actuar per a la societat.
• Incorporar el Bé Comú als meus objectius.

Director de Dincat – Plena Inclusió Catalunya. President de la Fundació ACSAR (Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda al Refugiat).

Diputat al Congrés dels Diputats entre 1996 i 2019.

És membre de diversos patronats i consells assessors d’entitats de l’àmbit social.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

Doncs tota una invitació a que les pràctiques concretes i quotidianes de la nostra vida responguin a la idea que la responsabilitat que tenim uns envers els altres és constitutiva del contracte social que es deriva del fet de viure en societat.

2. Durant més de 20 anys, des de la teva tasca al Congrés dels Diputats, has estat una de les persones referents en la promoció de la responsabilitat social empresarial. Quina valoració fas del recorregut de la disciplina durant aquests anys des d’una perspectiva ètica?

Estem parlant d’un període prou llarg per fer-ne un cert balanç. S’ha avançat en extensió, coneixement, sofisticació, difusió i regulació, sense cap mena de dubte, en el camp de la responsabilitat social. Ningú ja pot parlar de moda i els temps que ens toquen viure en reforcen encara més la seva necessitat des de la perspectiva de renovar el contracte social, que des de la crisi de 2008 està avariat. I alhora en podem ser molt de crítics. El “greenwashing”, la practica de la “check list“ mancada de propòsit, l’autocomplaença, la desvinculació de les polítiques de responsabilitat social del propòsit de l’empresa, són enormes febleses des d’una perspectiva ètica. Toca també denunciar i corregir.

3. Durant molts anys l’RSE ha estat una aposta voluntària de les empreses, però en els últims anys han crescut el nombre de normes aplicables. Com valores aquest canvi de tendència?

La lògica de l’autoregulació i del voluntarisme té els seus límits. I sí, la responsabilitat social és un element que ajuda a les empreses a ser també més competitives, la regulació crea condicions per a que aquesta competència sigui més justa alhora que permet crear condicions que facin més difícils les males pràctiques. En aquest sentit, la transposició al nostre ordenament legal de la directiva europea sobre la informació no financera és un salt qualitatiu enorme per tal de millorar totes les pràctiques vinculades al reportar, sobretot quan aquesta regulació s’incorpora al nucli de la governança de l’empresa. I el mateix podem dir de la darrera legislació en matèria de contractació publica que reforça el paper del sector públic com a promotor de pràctiques empresarials socialment i ambiental clarament responsables des de la capacitat de compra que aquest sector públic té.

4. Estem vivint un moment molt difícil derivat de la pandèmia de la Covid-19 que tindrà un gran impacte social i econòmic, especialment en els col·lectius més vulnerables com les persones amb discapacitat intel·lectual. Com podem construir una nova realitat que tingui en compte a totes les persones? Què podem fer des de les organitzacions, la societat i les institucions polítiques?

La pandèmia està posant de relleu l’enorme fragilitat del nostre sistema de cures a les persones; només cal pensar en el desastre de les residències de persones grans. Tenim un mal disseny legal i administratiu, molt burocràtic i més propi de l’economia industrial que no pas dels temps d’avui, amb un pèssim finançament, una escassa valoració social de la feina dels professionals, una política, en darrera instància “low cost”… i en canvi estem parlant d’acompanyar a les persones fràgils i vulnerables en un context d’una societat cada vegada més envellida. Toca repensar a fons tot aquest marc; i caldrà fer-ho escoltant a les persones usuàries, les famílies, els treballadors i les entitats socials i empreses que col·laboren amb l’administració en la prestació de les cures i als experts.

En el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual, a més, tenim el repte de facilitar i fer possible projectes de vida independents, en els que les persones puguin prendre les seves decisions, tot superant idees i models paternalistes, tal i com la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat exigeix.

5. Imagina que haguessis de fer una radiografia del sistema de valors que dominen el moment actual. Com els definiries? Quins creus que són els valors que hauríem d’impulsar per avançar cap a una societat més humana i sostenible?

Com sempre, entre els valors que proclamem i les pràctiques que realitzem en la nostra vida hi ha un decalatge. Una mirada crítica posa de relleu que el consumisme, l’individualisme i el cinisme corroeixen la societat. Però, per altra banda, cada dia veiem exemples concrets de fraternitat, proximitat, exemplaritat, coherència, compromís, responsabilitat, ajuda mútua que ens reconcilien amb les persones i la societat.

Com actitud política, defenso la idea que el viure junts és un continuat i sostingut exercici de millores graduals, amb retrocessos i avanços ,i que els drets van acompanyats dels deures i tendeixo a desconfiar dels discursos que prometen el cel a la terra i que no tenen el coratge de recordar-nos les nostres responsabilitats. La història ens diu que quan aquests plantejaments han tingut èxit han estat un desastre i han dut a la gent a cruels inferns.

6. Els i les líders polítics haurien de ser exemple de competències ètiques com la integritat, la coherència, l’escolta i la cura de l’altre, el diàleg o l’orientació a la millora i la transformació social. Què hauria de canviar en la classe política actual perquè això fos realment així? I en la ciutadania?

No hi ha una classe política. Hi ha gent , ciutadans iguals que nosaltres, que en nom nostre fan lleis i les administren; que tenen responsabilitats i que ens representen i que fan de govern o fa d’oposició; i tenim eleccions que ens permeten canviar les majories i els governants de manera lliure i pacífica. I no tothom en pot gaudir ni sempre ha estat així. Nosaltres només des de 1977. I li diem democràcia.

Doncs als nostres representants democràtics els hi hem d’exigir que cuidin la democràcia, que sempre és fràgil. I cuidar-la vol dir no practicar la polarització extrema ni pensar només en el curt termini ni governar només pels que t’han votat, ni tractar als seus ciutadans de manera condescendent.

7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Posar les persones en el centre, no pas com a mitja sinó com a finalitat, tal i com formulà Kant.