Connexions beethik: entrevista a Boris Mir

Boris-Mir

Foto: Sandra Lázaro

Professor d’educació secundària expert en aprenentatge i en transformació educativa, formador en diferents universitats i consultor en organitzacions educatives sobre gestió del canvi i lideratge. Ha participat en l’impuls a projectes innovadors com el programa Escola Nova 21.


 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical aplicat a l’àmbit de l’educació?

En l’àmbit educatiu, la responsabilitat ètica és part de la nostra identitat, ja que els educadors tenim una responsabilitat afegida pel fet que ens dediquem a formar persones. Si, a més a més, són infants i joves, doncs encara més.


2. Sovint es sent que qui realment canviarà les coses seran les noves generacions. Tu acompanyes adolescents com a professor, i també ajudes a mestres i persones adultes per innovar en el procés educatiu. És el mateix procés d’aprenentatge amb tots dos col·lectius? Quines expectatives de canvi poses en uns i altres?

Els processos d’aprenentatge tenen característiques comunes, és a dir, totes les persones “aprenen” amb estratègies semblants: relacionant els seus coneixements previs amb els nous aprenentatges, construint el significat a través de la reflexió, la creació o la interacció amb els altres, reflexionant sobre la pràctica, etc.

Pel que fa als canvis socials o històrics, no depèn tant de la generació a què pertanys, sinó de la teva actitud davant del canvi i de la teva capacitat d’impactar. En aquest sentit, cal un major compromís i apoderament de totes les generacions per poder participar més democràticament i críticament en els afers comuns.


3. Si ens centrem en aquestes noves generacions, les tendències actuals mostren un canvi en el seu compromís amb la transformació social i la cura del planeta, però, els hi estem deixant fàcil? Quina és la nostra responsabilitat per permetre’ls avançar cap a plantejaments més responsables? Els estem acompanyant de manera adient des de l’educació?

No està tan clar que els més joves tinguin un compromís més gran amb la transformació social i la cura del planeta. En els països empobrits lluiten per tirar endavant i en els països rics també tenen actituds consumistes o classistes en gran manera. És a dir, hi ha joves molt compromesos i n’hi ha de molt reaccionaris. No hi ha una adscripció generacional, més enllà de certa “rebel·lia” pròpia del jovent. Els comportaments sexistes o classistes, per exemple, també estan força estesos entre els joves, malauradament.

Justament per això, els adults som responsables d’acompanyar-los en aquest creixement cap a idees i comportaments més solidaris, crítics i fonamentats. Els entorns educatius i de socialització són fonamentals per a una educació crítica, cosa que implica tots els agents socials que són “educadors” sense ser-ne prou conscients.


4. La manera com prenem decisions i ens hi relacionem determina en gran mesura la qualitat de la societat en la que convivim. Quina importància creus que té el diàleg, la cooperació i l’orientació al bé comú com base de la manera de relacionar-nos? Com ho està fent l’escola?

Efectivament, el diàleg, la cooperació i l’orientació al bé comú tenen un paper determinant en la formació d’una ciutadania crítica i responsable. El diàleg fonamentat i l’acceptació de la diferència en són instruments fonamentals de construcció del bé comú. L’escola, però, no té aquesta funció en el nucli del seu propòsit. Sovint té un caràcter merament “instrumental”, és a dir, són eines de transmissió de continguts o coneixements, però no aprofundim prou en la seva naturalesa com a objecte d’aprenentatge en si mateix. Aprendre a dialogar, a cooperar, a prendre decisions per consens hauria de ser un objectiu d’aprenentatge, més que no pas un instrument.


5. Hi ha moltes iniciatives, tant en l’àmbit educatiu com en d’altres, que plantegen veritables canvis i transformacions que es viuen com a necessaris, però al final la majoria queden en bones intencions o, en el millor dels casos, en petites millores. Per què costa tant transformar de veritat les maneres que tenim de fer les coses? Quines són les claus per aconseguir-ho?

En primer lloc, perquè els canvis i les transformacions “radicals” exigeixen un alt grau de compromís, acció i, fins i tot, de renúncies: en totes les transformacions importants hi ha pèrdues i guanys i conflicte d’interessos. En general, se subestima l’energia i el grau de sacrifici i implicació personal que tot canvi significatiu comporta.

En segon lloc, perquè els canvis importants no són només instrumentals. Són culturals i, fins i tot, d’identitat. Les persones hem de construir noves formes de comprensió, de conducta i de valors. Fins i tot repensar o refer la nostra identitat per a ser més radicalment ètics!

La “gestió del canvi”, pel que jo he vist en les organitzacions, s’aborda d’una forma massa mecanicista, amb etapes, anàlisis DAFO, objectius, etc., quan, en realitat, el canvi és un procés molt més orgànic, interrelacionat i complex. El canvi funciona més com un ecosistema complex que com un sistema complicat de causes i efectes.


6. Estem en un món on han de conviure maneres de pensar i actuar molt diferents i on sovint, cadascú intenta imposar la seva “veritat”. La Declaració dels Drets Humans establia uns valors i drets universals, una ètica de mínims, que semblava que podien orientar les bases de la nostra convivència en pau, però tenim moltes senyals que evidencien que no sempre es té present. El sistema educatiu actual, incorpora suficientment una formació orientada al reconeixement i aplicació dels valors i drets universals bàsics en la nostra vida diària?

Fins i tot la Declaració dels Drets Humans, que pretén ser universal, és un producte cultural d’un moment històric fet per estats, principalment. Ignora el fenomen de la globalització (pensa en estats i “nacionalitat” o en “tribunals” estatals), o no aborda la sostenibilitat del planeta, els temes de gènere (“els homes i les dones”), etc. Jo fins i tot crec que ens cal una nova mirada crítica sobre la Declaració dels Drets Humans…

A l’escola, justament, hem d’encarnar aquests debats i reflexions, no tant per assumir la Declaració (que està molt bé), sinó per anar més enllà.


7. Parles de la importància de mesurar i avaluar per créixer i millorar i també en alguna ocasió has dit que “en la nostra obsessió per aconseguir i mesurar objectius d’aprenentatge hi ha una certa deriva productiva que m’incomoda”. Quins valors estan aquí contraposats? Com es pot resoldre aquest conflicte?

Tenim dos problemes molt greus: “mesurar” està sobrevalorat. Ens enfoca molt als “resultats” i poc a les “causes”. Novament, aquí hi ha aquesta deriva mecanicista de causes i efectes en assumptes humans, els quals sempre són més profunds i rics dels que suposem.

I, per altra part, acabem mesurant allò que es pot mesurar, no allò que és més important. A l’escola això és dramàtic, ens centrem a constatar que la gent “aprèn coses” quan en realitat necessitem centrar-nos a “desenvolupar capacitats i competències” per a una vida plena.


8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Per mi l’ètica sempre està relacionada amb la tríada clàssica del “, la bellesa i la bondat”, així que m’agradaria que una presa de decisions sempre considerés aquests tres aspectes.