Connexions beethik: generacions futures

Aquesta és una connexió molt especial. És la nostra connexió beethik, com a adults, amb totes les persones que encara no ho són, però que ho seran en el futur.

Fa gairebé quatre anys, el 25 de setembre de 2015, a París algú escrivia:
Encara no ho saps, però cada un d’aquests objectius es refereix realment a tu. A tu i al món en què vas a créixer, però també al món que algun dia deixaràs als teus propis fills“. Era Anthony Lake, director executiu d’UNICEF.

Sí, es referia als Objectius de Desenvolupament Sostenible, 17 objectius que ens interpel·len a tots i que marquen l’agenda mundial per aconseguir en 2030 una societat més autèntica, humana i sostenible.Com a mostra del nostre compromís, hem escrit aquest article dirigit a les nostres empreses i organitzacions en què plantegem algunes de les nostres reflexions i propostes per contribuir a les ODS, com ara:

El veritable repte dels ODS no està en els nostres discursos, …, ni en els nostres informes de reporting; l’autèntic desafiament rau en … realitzar, de forma decidida i valenta, una profunda transformació en les nostres maneres de fer les coses , per construir una cultura empresarial [radicalment] responsable, com a garantia essencial que estem sent coherents entre “el que diem” i “el que fem” per contribuir a l’agenda 2030 “.

Pots llegir aquí l’article, publicat a Diario Responsable: https://diarioresponsable.com/opinion/27659-y-si-integramos-de-verdad-los-ods-en-nuestros-sistemas-de-gestion 

 

I si integrem, de veritat, els ODS en els nostres sistemes de gestió?

Cap a una cultura empresarial [radicalment] responsable per fer realitat l’Agenda 2030

Article publicat a Diario Responsable, 19 de maig de 2019

El passat 25 de setembre de 2015 la humanitat es va plantejar un dels majors reptes col·lectius de tota la seva història. 17 objectius per a una Agenda 2030 del Desenvolupament Sostenible. Moltes empreses ja han inclòs els ODS, ja sigui en els seus discursos, en les seves estructures formals de gestió o en els seus informes de reporting financer i no financer. Està bé, però atenció perquè això ja ho vam fer, en el seu moment, amb els Objectius del Mil·lenni, els Principis del Pacte Mundial, o amb l’aposta per la Responsabilitat Social Empresarial, entre altres iniciatives. És cert que podem dir que amb això hem avançat cap a un model de desenvolupament més sostenible. Però també és cert que hem posat l’accent en els aspectes formals, en el disseny del que Edgar Schein denominava els “artefactes culturals”. Aquests són necessaris en els processos de canvi, però no suficients. Continua llegint

Connexions beethik: entrevista a Clara Peya

Clara PeyaPianista i compositora.  Premi Nacional de Cultura 2019. Creadora – juntament amb Ariadna Peya – de la companyia Les impuxibles.

www.clarapeya.com

 

1. A beethik parlem de l’ètica de la responsabilitat radical: aquell compromís de les persones i les organitzacions per recuperar l’essència, les nostres arrels, per transformar la societat. Què et suggereix a tu aquest concepte?

L’ètica de la responsabilitat radical a mi em ressona moltíssim. Per a mi el compromís o la responsabilitat radical és ser conscient dels meus privilegis: de qui soc i d’on vinc. Ser conscient del que jo em puc dedicar a fer el que faig perquè he tingut una estructura familiar molt ferma, perquè m’han pagat classes particulars de piano, un piano a casa; perquè m’he passat hores tocant perquè no havia de cuidar als avis o cuidar a ningú ni portar diners a casa.

Per tant, per a mi l’ètica de la responsabilitat radical és això: ser responsable de qui ets i com has arribat fins allà i fer ús dels teus privilegis amb un compromís.

2. En diferents ocasions has defensat la cultura feta “des del cor, des de la veritat, des del desig, com una necessitat”, destacant que “cada persona és responsable de pensar què pot aportar per a que el món sigui millor”. Com es tradueix aquesta responsabilitat en les teves creacions?

Més que l’art fet des del cor o expressions semblants m’agrada més el concepte d’art honest: fer les coses honestament, des de la veritat. Aquest és el tipus d’art que a mi m’interessa. Perquè moltes vegades el que passa, i a Catalunya és així, és que per exemple el teatre està fet d’homes blancs, per a homes blancs, heterosexuals de classe mitja. Passa que el teatre no representa a tothom i la música tampoc no ens representa a totes. Als escenaris sempre veiem més homes que dones i veiem gent molt poc diversa. I per tot això, per a mi és molt important l’honestedat.

3. En una entrevista que et va fer el Diari Ara fa uns mesos deies: “a qui li serveix que toqui molt bé el piano? A ningú. En canvi, a qui li serveix que li planti una llavoreta a dins? A tothom”. Com es reflexa aquesta voluntat de “plantar una llavoreta” al llarg dels vuit àlbums que has publicat?

Aquestes declaracions poden sonar molt pretensioses i no era pas la meva intenció. El que volia dir és que hi ha una dimensió molt més personal relacionada amb el plaer de tocar bé o no el piano. Però això no l’importa a la gent. El que és de veritat important és generar espais de reflexió i pensament crític. “Plantar la llavoreta” ho deia amb aquesta intenció, de generar pensament crític, perquè jo no tinc respostes de res.

Això és una cosa que no he fet al llarg de tota la meva carrera, sinó que m’ho he anat trobant. Jo vaig començar fent cançons i treballant tocant el piano, que era el meu desig, però m’he anat fent conscient, arrel de les coses que m’han anat passant, dels meus privilegis, de com utilitzar-los i de quina era la manera més transformadora d’utilitzar l’art. I de fet ara ja és l’única que entenc.

4. Recentment has rebut el Premi Nacional de Cultura 2019. Després d’aquest reconeixement has dit que “els reconeixements poden ser un altaveu… i l’altaveu ha de servir per visibilitzar el compromís, saber que l’art és l’eina de revolució més potent que tenim i ser-ne conscients”. Des d’aquesta visió, com creus que s’ha de concretar el paper de l’art i la cultura en aquesta transformació social?

El compromís s’ha d’agafar des de totes les àrees, perquè una cosa és que la creadora agafi compromís i una altra cosa és que la programadora agafi compromís. Les programadores de les sales tenen la responsabilitat de donar veu a totes, de donar veu a totes les realitats i totes les persones.

La història està escrita per totes les veus diverses: per les dones, per les persones amb diversitats…i el que ara està passant és que això no és així. La cultura no ens representa a totes i crec que el deure de la programadora, de la creadora, de tothom, és cedir espais i donar veus. Aquesta seria una molt bona manera de transformació social.

5. Amb l’Ariadna Peya vau crear la companyia Les Impuxibles, en la que treballeu des de la barreja de llenguatges, apostant per a la cooperació i les aliances entre creadors i universos per descobrir noves formes de creació i poder portar més enllà el vostre treball. Què vol dir “anar més enllà” i per què des d’aquesta manera de treballar?

Anar més enllà per a mi vol dir seguir avançant, seguir aprenent, seguir qüestionant-se coses. Com deia abans, jo no tinc cap mena de resposta. I les respostes, a més, són mòbils, es van movent al llarg del temps.

Nosaltres quan decidim agafar un tema, el procés que és més interessant amb Les Impuxibles és que per parlar d’aquell tema volem posar-nos a fons. Per tant, l’aprenentatge que fem a nivell artístic és un paral·lel al que fem a nivell polític-social. Perquè una cosa és com plasmem les coses a l’escenari o la barreja de llenguatges, quins enganxes escènics utilitzem, i l’altra, que encara em sembla molt més interessant, és què aprenem amb tot aquest procés.

Els nostres aprenentatges sempre tenen a veure amb els deixos d’opressió, amb entendre molt millor qui som, d’on venim, de què podem parlar i de què no, a qui hem d’escoltar i els espais que hem de cedir.

Les temàtiques que utilitzem sempre tenen a veure amb això: des de la perspectiva de gènere o la transsexualitat vista no des del codi binari sinó entenent el gènere com una línia horitzontal, la violència sexual amb una mirada absolutament feminista i la llibertat d’expressió o l’estigma en salut mental.

6. Podries resumir, en tres paraules, quin ha de ser el paper de la cultura en la construcció d’una societat més autèntica, humana i sostenible?

Honesta, compromesa i feminista.