Foto: Sandra Lázaro

Professor d’educació secundària expert en aprenentatge i en transformació educativa, formador en diferents universitats i consultor en organitzacions educatives sobre gestió del canvi i lideratge. Ha participat en l’impuls a projectes innovadors com el programa Escola Nova 21.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical aplicat a l’àmbit de l’educació?

En l’àmbit educatiu, la responsabilitat ètica és part de la nostra identitat, ja que els educadors tenim una responsabilitat afegida pel fet que ens dediquem a formar persones. Si, a més a més, són infants i joves, doncs encara més.

2. Sovint es sent que qui realment canviarà les coses seran les noves generacions. Tu acompanyes adolescents com a professor, i també ajudes a mestres i persones adultes per innovar en el procés educatiu. És el mateix procés d’aprenentatge amb tots dos col·lectius? Quines expectatives de canvi poses en uns i altres?

Els processos d’aprenentatge tenen característiques comunes, és a dir, totes les persones “aprenen” amb estratègies semblants: relacionant els seus coneixements previs amb els nous aprenentatges, construint el significat a través de la reflexió, la creació o la interacció amb els altres, reflexionant sobre la pràctica, etc.

Pel que fa als canvis socials o històrics, no depèn tant de la generació a què pertanys, sinó de la teva actitud davant del canvi i de la teva capacitat d’impactar. En aquest sentit, cal un major compromís i apoderament de totes les generacions per poder participar més democràticament i críticament en els afers comuns.

3. Si ens centrem en aquestes noves generacions, les tendències actuals mostren un canvi en el seu compromís amb la transformació social i la cura del planeta, però, els hi estem deixant fàcil? Quina és la nostra responsabilitat per permetre’ls avançar cap a plantejaments més responsables? Els estem acompanyant de manera adient des de l’educació?

No està tan clar que els més joves tinguin un compromís més gran amb la transformació social i la cura del planeta. En els països empobrits lluiten per tirar endavant i en els països rics també tenen actituds consumistes o classistes en gran manera. És a dir, hi ha joves molt compromesos i n’hi ha de molt reaccionaris. No hi ha una adscripció generacional, més enllà de certa “rebel·lia” pròpia del jovent. Els comportaments sexistes o classistes, per exemple, també estan força estesos entre els joves, malauradament.

Justament per això, els adults som responsables d’acompanyar-los en aquest creixement cap a idees i comportaments més solidaris, crítics i fonamentats. Els entorns educatius i de socialització són fonamentals per a una educació crítica, cosa que implica tots els agents socials que són “educadors” sense ser-ne prou conscients.

4. La manera com prenem decisions i ens hi relacionem determina en gran mesura la qualitat de la societat en la que convivim. Quina importància creus que té el diàleg, la cooperació i l’orientació al bé comú com base de la manera de relacionar-nos? Com ho està fent l’escola?

Efectivament, el diàleg, la cooperació i l’orientació al bé comú tenen un paper determinant en la formació d’una ciutadania crítica i responsable. El diàleg fonamentat i l’acceptació de la diferència en són instruments fonamentals de construcció del bé comú. L’escola, però, no té aquesta funció en el nucli del seu propòsit. Sovint té un caràcter merament “instrumental”, és a dir, són eines de transmissió de continguts o coneixements, però no aprofundim prou en la seva naturalesa com a objecte d’aprenentatge en si mateix. Aprendre a dialogar, a cooperar, a prendre decisions per consens hauria de ser un objectiu d’aprenentatge, més que no pas un instrument.

5. Hi ha moltes iniciatives, tant en l’àmbit educatiu com en d’altres, que plantegen veritables canvis i transformacions que es viuen com a necessaris, però al final la majoria queden en bones intencions o, en el millor dels casos, en petites millores. Per què costa tant transformar de veritat les maneres que tenim de fer les coses? Quines són les claus per aconseguir-ho?

En primer lloc, perquè els canvis i les transformacions “radicals” exigeixen un alt grau de compromís, acció i, fins i tot, de renúncies: en totes les transformacions importants hi ha pèrdues i guanys i conflicte d’interessos. En general, se subestima l’energia i el grau de sacrifici i implicació personal que tot canvi significatiu comporta.

En segon lloc, perquè els canvis importants no són només instrumentals. Són culturals i, fins i tot, d’identitat. Les persones hem de construir noves formes de comprensió, de conducta i de valors. Fins i tot repensar o refer la nostra identitat per a ser més radicalment ètics!

La “gestió del canvi”, pel que jo he vist en les organitzacions, s’aborda d’una forma massa mecanicista, amb etapes, anàlisis DAFO, objectius, etc., quan, en realitat, el canvi és un procés molt més orgànic, interrelacionat i complex. El canvi funciona més com un ecosistema complex que com un sistema complicat de causes i efectes.

6. Estem en un món on han de conviure maneres de pensar i actuar molt diferents i on sovint, cadascú intenta imposar la seva “veritat”. La Declaració dels Drets Humans establia uns valors i drets universals, una ètica de mínims, que semblava que podien orientar les bases de la nostra convivència en pau, però tenim moltes senyals que evidencien que no sempre es té present. El sistema educatiu actual, incorpora suficientment una formació orientada al reconeixement i aplicació dels valors i drets universals bàsics en la nostra vida diària?

Fins i tot la Declaració dels Drets Humans, que pretén ser universal, és un producte cultural d’un moment històric fet per estats, principalment. Ignora el fenomen de la globalització (pensa en estats i “nacionalitat” o en “tribunals” estatals), o no aborda la sostenibilitat del planeta, els temes de gènere (“els homes i les dones”), etc. Jo fins i tot crec que ens cal una nova mirada crítica sobre la Declaració dels Drets Humans…

A l’escola, justament, hem d’encarnar aquests debats i reflexions, no tant per assumir la Declaració (que està molt bé), sinó per anar més enllà.

7. Parles de la importància de mesurar i avaluar per créixer i millorar i també en alguna ocasió has dit que “en la nostra obsessió per aconseguir i mesurar objectius d’aprenentatge hi ha una certa deriva productiva que m’incomoda”. Quins valors estan aquí contraposats? Com es pot resoldre aquest conflicte?

Tenim dos problemes molt greus: “mesurar” està sobrevalorat. Ens enfoca molt als “resultats” i poc a les “causes”. Novament, aquí hi ha aquesta deriva mecanicista de causes i efectes en assumptes humans, els quals sempre són més profunds i rics dels que suposem.

I, per altra part, acabem mesurant allò que es pot mesurar, no allò que és més important. A l’escola això és dramàtic, ens centrem a constatar que la gent “aprèn coses” quan en realitat necessitem centrar-nos a “desenvolupar capacitats i competències” per a una vida plena.

8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Per mi l’ètica sempre està relacionada amb la tríada clàssica del “bé, la bellesa i la bondat”, així que m’agradaria que una presa de decisions sempre considerés aquests tres aspectes.

Perquè la “Resistència” també ens parla d’ètica

Una tarda-nit quan la Galeria Context estava a punt de tancar l’acte d’inauguració de l’exposició de joia contemporània “RESISTÈNCIA”, vam arribar a temps i vam poder entrar. Al fer-ho i contemplar les peces exposades es va produir un d’aquells instants màgics de la vida que no s’obliden.

La primera sensació va ser una tempesta de sentiments, que arriba inesperada, sobtada, desbordant, fins i tot amb un punt de dolor… Va ser com una força que t’atrapa, que t’engoleix, que t’empeny cap endavant, cap al fons, i que connecta amb algunes d’aquestes emocions que portes en el més profund, aquelles que en la quotidianitat de la rutina mantens tancades amb clau, a l’espera de moments sublims i majestuosos, davant els que no et pots resistir, davant els que no cap l’anestèsia, que arriben amb la força necessària per desintegrar-te i fusionar-te en un sol instant amb tot el que t’envolta, amb l’altre, amb els altres, amb l’energia més autèntica, amb la teva pròpia “resistència”…

Provocar aquestes emocions, que arriben amuntegades, que et travessen fins al fons és una de les qualitats de la creativitat, de l’art, d’artistes que comparteixen la seva vida i la seva experiència més sincera. Aquest va ser l’impacte que ens va produir l’obra de Silvia Serra Albaladejo, Juanjo García Martín i Kiseno.

Els tres es connecten des dels seus arrels, des de la seva essència més humana, per donar vida i forma a l’exposició, a través del evocador concepte que li posa nom: RESISTÈNCIA.

La resistència és el que ens permet de forma personal i col·lectiva mantenir un esforç, durant un temps prolongat, amb una intensitat moderada o alta, amb un nivell de consciència que es contagia, que es manté en el temps, i que posa en quarantena el cansament, fins a superar allò que la provoca i que, des d’una perspectiva ètica, vivim com a injust.

Jesús A. Prieto, en la seva reflexió crítica sobre l’exposició es pregunta: “Davant d’una força que oprimeix, hem de residir només?”. I davant la pregunta ja s’intueix que un acte de resistència evoca necessàriament, des de l’ètica, el pas a una acció, a una proposta de transformació basada en la consciència personal i col·lectiva. I aquests tres artistes ho aconsegueixen, amb modèstia i des de la seva més profunda intimitat.

I així, des de les seves experiències personals i amb la seva creativitat artística, els tres expressen les seves respectives formes de “resistència”, que lluny de viure-la i pensar-la com una cosa passiva, es transforma en una actitud ètica, una capacitat de transformació, una responsabilitat [radical] i una re-acció per denunciar, amb més consciència i força si és possible, el drama de les persones refugiades i desemparades, en el cas de Silvia Serra, el maltractament climàtic a què sotmetem al nostre planeta i als animals, expressat a través de les mans del malagueny Juanjo García, o les atrocitats polítiques i socials viscudes, en el cas del colombià Kiseno.

Ens diu Cristina Villar, responsable de la Galeria Context:

“Les peces d’aquests tres artistes són tècnicament impecables …, però, el més important és la seva aterridora contemporaneïtat, ja que en el moment que estem vivint ens parlen de posicionament, valentia, atreviment, compromís, respecte, empatia i responsabilitat … No ens deixen indiferents, ens impliquen i ens fan sortir de la nostra zona de confort, enfrontant també les nostres pors i les nostres esperances”.

Cristina Villar. Galeria Context

Silvia Serra. Col·lecció: “Refugiats desemparats”

“M’agradava la idea de tornar a donar llum pròpia a una obra o objecte deteriorat, i així dotar-lo de nou de la llum que un dia va tenir”.

Silvia Serra 

Marta Tamagit, en la seva crítica, ens tradueix l’emoció que li produeixen les peces de Silvia: “a primera vista, les seves joies … podrien ser fragments de petites barques sobre la Mediterrània. No obstant això, si ens acostem a sentir-les, descobrim com aquestes barques de pesca es trenquen en trossos … La fusta es podreix i el nostre cos agonitza: cridem, però ningú ens sent. Ens enfonsem i seguim sent anònims. Ningú ens busca, ningú ens troba. Ni tan sols ens han comptat“.

Obra: “A la deriva”

 Kiseno. Col·lecció: “Sense permís”

“Les joies del colombià Kiseno, impregnades d’un posicionament crític polític i social, mostren a un artista que no s’escuda en el” jo no sé”… la seva obra és un exemple del seu caràcter. Joies elaborades i pensades des de la seva trinxera que combinen art i reflexió sobre el que passa al nostre entorn i que des del seu ofici denuncia els excessos que veu al seu voltant … Les seves joies són per a ser llegides, estableixen compromisos ideològics, culturals, ecologistes i de convivència“.  José Luis Regojo (en la seva crítica a l’exposició).

Obra: “Absència”

Juanjo García Martín. Col·lecció: “Mars d’asfalt”

“Juanjo és un artista malagueny que … en el seu treball “Mars de Asfalt” explora l’entorn urbà, la ciutat i els mons que alberga. Dissenys, a través dels quals, l’autor es mou buscant la poesia de l’asfalt, de les aglomeracions de gent que construeixen històries paral·leles …” José Luis Regojo.

Juanjo també acompanya les seves obres amb poesia i per a mostra un botó:

 Obra: Lloc indiferent

“Caminar por calles llenas de indiferencia

Mirada con pasos de indiferencia

Lugares llenos de indiferencia

en Ciudades de indiferentes

con la mirada puesta

en una silueta de luz”.

“Les peces d’aquests tres artistes no ens deixen indiferents com a espectadors, ens impliquen com a usuaris i ens fan sortir de la nostra zona de confort, enfrontant també als nostres pors i les nostres esperances”.

Cristina Villar, galeria Context

I el camí continua…

Avui, enmig d’una pandèmia que ens ha posat davant del mirall la nostra més crua vulnerabilitat, resistim, i potser una de les claus d’expressar-la sigui: “mitjançant simples gestos cap als nostres iguals i cap al nostre entorn. Generant canvis on consciència, empatia i respecte siguin els pilars d’aquesta resistència” (text de l’exposició. Oberta fins al 15 de novembre de 2020. Galeria Context, Sant Cugat de Vallès, Barcelona).

Gabriel Celaya ens deia que “la poesia és una arma carregada de futur“. Avui aquesta frase es podria aplicar també a l’expressió creativa d’aquests tres artistes i, en general, a totes les persones que resisteixen i que alhora estimulen, en sí mateixes i en els altres, l’ànsia, l’anhel i un exercici de responsabilitat radical per aconseguir una vida millor per a tothom.

Professora agregada de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Docent, investigadora i divulgadora en recursos humans, amb interès especial en les estratègies, la implementació i l’impacte del teletreball en el present i futur del treball.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?

Ja la primera vegada que vaig escoltar el terme, em va agradar. La responsabilitat és clau en aquests moments en què tantes coses canvien i resulta difícil tenir referents clars. En aquest context, em sembla fonamental fer una reflexió ètica “radical”, que per a mi és la que entronca amb les arrels del que la persona o l’organització és i vol ser, i que d’aquesta manera arriba a totes les seves acciones.

2. La pandèmia ha accelerat el teletreball, una tendència de la que ja es parlava fa unes dècades. En un dels teus articles ho presentes com “smart work” i afirmes que no només té el potencial de millorar les condicions de treball, sinó que pot augmentar la productivitat laboral. Ens expliques per què? Com s’aconsegueix?

Hi ha estudis que suggereixen que perquè el teletreball sigui realment productiu i al mateix temps millori les condicions de treball cal dur-lo més enllà del simple “enviar la gent a casa amb un ordinador”. Això implica quatre elements. Primer, cal pensar en termes de flexibilitat, no només en el lloc on es treballa sinó també en el temps de treball, perquè les persones treballadores puguin adaptar els horaris a les seves circumstàncies, sempre -és clar- que també es respectin les necessitats de servei. Segon, s’han de digitalitzar els processos i desplegar les tecnologies adequades per a realitzar les tasques pròpies de cada lloc des de qualsevol localització. Tercer, els espais físics de treball han de ser també flexibles i facilitar allò en el que la presencialitat realment aporta valor: la possibilitat de col·laborar, de generar idees i innovacions conjuntament, de reforçar la cohesió i la confiança dels equips. Finalment, i molt important, cal un canvi cultural que requereix noves polítiques i pràctiques de treball a tots els nivells. La manera de dirigir equips, sobre tot, no pot basar-se en la supervisió “en persona” tradicional, sinó que cal un estil de direcció basat en la confiança, l’autonomia i el suport.

3. El treball no presencial pot trencar les dinàmiques de reflexió compartida pròpies d’equips que treballen físicament junts. Com es pot garantir que es té en compte la perspectiva ètica, el diàleg i la deliberació en els processos de presa de decisions a distància?

El fet que una organització augmenti la seva quantitat de teletreball no vol dir que ja no hi hagi presencialitat. Possiblement, les excel·lents dinàmiques de deliberació i consens que beethik proposa serien el tipus d’interacció, rica i complexa, que justificarien la presencialitat.

Però penso que també es poden donar diàlegs rics mitjançant eines de videoconferència. En tot cas, buscaria sempre la sincronia per facilitar l’intercanvi àgil de punts de vista que aquestes dinàmiques requereixen. També recomanaria que el debat fos en un grup reduït, o bé que s’utilitzi una eina que permeti crear subgrups de treball que després s’ajunten i comparteixen conclusions en el grup gran.

4. A banda del teletreball, i en el context d’incertesa i canvi actual, quins són els principals reptes i barreres que hauran d’afrontar les empreses, i la direcció de persones, en els propers anys?

Tant a curt com a llarg termini, la pandèmia per covid ha posat en risc la supervivència de nombroses empreses en els sectors més perjudicats. No se m’acut un repte més gran. En moltes d’aquestes empreses, s’estan buscant les maneres de garantir la viabilitat del negoci, sovint retallant tota mena de despeses, cosa que inclou reduir plantilles de manera temporal (ERTO) o definitiva (acomiadaments). Però aquest enfocament és només vàlid a curt termini.

Per a sobreviure a llarg termini el que cal és un canvi de model del negoci, que serà diferent en cada sector. Per exemple, en el turisme possiblement caldrà canviar quantitat per qualitat, i abandonar d’una vegada el model low cost que ha predominat a Espanya. En canvi, en la restauració, segurament caldrà aproximar-se més al client, per a la qual cosa serà fonamental la digitalització (amb cartes telemàtiques o apps per a l’enviament al domicili). Per dur a terme aquests canvis, caldrà requalificar i formar els treballadors, des dels que estan a primera línia en contacte amb els clients fins a la direcció.

5. En aquests reptes, quines són les principals implicacions ètiques que ens trobarem?

Les decisions que han de prendre les empreses en reestructuració són sempre difícils. En elles, sovint es contraposen alternatives que poden semblar igualment dolentes. Per exemple: acomiadar ara a un nombre limitat de persones, en contrast amb no acomiadar a curt termini i arriscar-se a que operar amb costos més elevats augmenti el risc de fallida (i per tant la pèrdua d’ocupació de tothom) a mitjà termini si no s’aconsegueix una millora de l’activitat. No hi ha una regla senzilla que es pugui aplicar a tots els casos de reestructuració. És precisament aquesta dificultat de triar el que fa essencial que l’ètica s’incorpori en el procés de decisió.

6. La intel·ligència artificial i la tecnologia ja estan dibuixant nous escenaris en l’entorn del treball. Com visualitzes aquest entorn en un horitzó de cinc o deu anys? Quines seran les conseqüències per a les empreses? I per a les persones?

Encara no està clar quin serà l’efecte net derivat intel·ligència artificial i la robòtica avançada. Ja sabem que aquestes tecnologies faran desaparèixer uns llocs de treball (el que es diu desplaçament del treball), faran aparèixer uns altres de nous i també en milloraran la qualitat perquè permetran als treballadors centrarse en les tasques més importants i gratificants (el que es diu augment del treball).

L’evidència històrica de les anteriors onades d’automatització ha estat positiva, la qual cosa suggereix que en el llarg termini no hi haurà una pèrdua neta de llocs de treball. Però la intel·ligència artificial té el potencial de ser molt més pertorbadora, ja que té un gran potencial per a provocar i amplificar els canvis socioeconòmics. Això fa que sigui molt difícil predir quin serà el resultat de la interacció entre el desplaçament i l’augment del treball. La magnitud de l’impacte en els mercats laborals dependrà també de l’amplitud i la rapidesa amb què es desenvolupi i adopti la tecnologia de la intel·ligència artificial. Per tant, el millor que es pot fer és estar preparats i posicionar-se en el vessant més favorable de la tecnologia.

Des del punt de vista individual, això vol dir desenvolupar les competències necessàries en els llocs de treball que potencialment tindran més demanda i es veuran augmentats. Les empreses han d’accelerar la seva transformació digital i entendre que això implica des de l’estratègia fins al darrer detall operatiu. I les Administracions han de contribuir a desenvolupar un ecosistema que faciliti tots aquests canvis i en mitigui els potencials riscos. En particular, han desenvolupar polítiques per evitar que la intel·ligència artificial augmenti les desigualtats ja existents en funció del gènere, l’ètnia i la diversitat socioeconòmica de les persones.

7. Sembla que la tecnologia i la intel·ligència artificial va a una velocitat que supera la nostra capacitat per definir per a què la volem i per a què no. És cert que ja existeixen iniciatives per establir principis i valors ètics que ens ajudin amb la presa de decisions, però també sembla que amb les declaracions no és suficient. Com podem implantar a temps aquests principis ètics tant en el disseny com en l’ús que en fem dels avenços en intel·ligència artificial?

Estem acostumats a pensar en la intel·ligència artificial en temps futur, especulant com ens afectaran els desenvolupaments tecnològics en els propers anys. Però la intel·ligència artificial i robotització ja han començat a transformar la nostra vida quotidiana, l’activitat empresarial i el treball. Per això, la vostra pregunta és especialment rellevant: en comptes de preocupar-nos pel que podria passar a causa de l’automatització i la intel·ligència artificial, el que ens hem de preguntar és què volem que passi.

El primer, des del meu punt de vista, és que hi hagi “demanda” perquè els principis ètics s’implantin. Per a això cal que tota la població prenguem consciència que la tecnologia no és neutra, que inclou valors fins i tot de manera involuntària. Una tasca molt important, per tant, és la difusió d’aquestes idees, que tothom ho escolti i hi pensi en primera persona. Els mitjans de comunicació i els experts que hi participen tenen molt a fer aquí. Recomano, com a exemple, la xerrada de Zeynep Tufekci per als esedevniments TED. Quan les persones siguem conscients d’aquesta problemàtica associada a la tecnologia, sens dubte exigirem que aquesta incorpori els principis ètics que considerem importants. I aquí és on entra la necessitat d’incorporar l’avaluació ètica *abans* del desenvolupament dels productes tecnològics. Ara mateix ja hi ha eines molt interessants amb aquesta finalitat, com l’Ethical OS Toolkit, però si les empreses no detecten l’exigència per part dels consumidors de que facin aquesta avaluació, moltes ni s’ho plantejaran.

8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Amb una paraula en tinc prou: per a mi és innegociable.