Connexions beethik: entrevista a Raquel Díaz

Raquel Díaz TMBCap de responsabilitat social en Transports Metropolitans de Barcelona (TMB)

Atleta de competició durant 10 anys, campiona del món el 1998 i medalla de bronze en els Jocs d’Atlanta ’96

 

1. Què et suggereix el concepte de l’ètica de la responsabilitat radical?

En una primera aproximació, els termes “ètica” i “responsabilitat” tenen individualment una força conceptual singular, que es multiplica exponencialment si es presenten conjuntament amb l’atribut de “radical”. Per tant, estem davant d’un concepte evolucionat, que extrapolat a l’àmbit organitzacional, pretén innovar i anar més enllà en la manera de gestionar.

En l’actual model de desenvolupament sostenible, la responsabilitat no pot ser un valor afegit, sinó que ha de ser un comportament que impregni la totalitat de decisions i actuacions de l’organització, a més de ser un valor intrínsec en el comportament dels qui la conformen; això és al meu entendre la virtualitat de la radicalització de la responsabilitat. I d’altra banda, incorporar l’ètica a les decisions i actuacions corporatives i als valors de les persones suposa treballar amb la confiança, el compromís, l’escolta activa i la transparència com a principis rectors.

Hem de viure i conviure conscients que formem part d’un tot que és de tothom i que de nosaltres depèn la seva sostenibilitat.


2. Vas participar a les olimpíades de Barcelona-92, a les d’atlanta-96 i a les de Sidney-2000 i vas obtenir una medalla de bronze en la prova de velocitat de 100 metres als Jocs d’Atlanta. Com ha influït aquesta experiència en els teus valors tant a nivell personal com professional?

Efectivament, vaig practicar atletisme de competició durant 10 anys i vaig aconseguir participar a diferents cites esportives internacionals i als tres Jocs Paralímpics esmentats, assolint resultats força satisfactoris si s’analitzen amb la perspectiva del temps. Durant aquells anys, l’atletisme era la meva passió i ho combinava amb els meus estudis de dret a la Universitat de Barcelona. El 1998 va ser un any rodó per a mi, perquè vaig ser campiona del món als 100 metres i subcampiona als 200 metres i, alhora, aconseguia la llicenciatura als meus estudis.

Aquesta trajectòria vital òbviament ha condicionat la meva persona i m’ha aportat, no només experiències tan interessants com intenses sinó, a més a més, tota una sèrie de valors que ineludiblement també han sigut clau en el meu desenvolupament professional. L’esperit de superació, l’esforç, la capacitat de treball, la tenacitat, l’autoestima, la facilitat per gestionar el fracàs, són inequívocs beneficis que la pràctica esportiva m’ha proporcionat en general, a banda de contribuir a la meva normalització com a persona cega. I sí, segurament tot això m’ha ajudat a construir el meu perfil professional i a salvar els diferents obstacles que m’he anat trobant al món laboral com a dona amb discapacitat.


3. Algunes organitzacions estan avançant i millorant l’atenció a la diversitat i aprofitant les aportacions de persones amb capacitats diverses. Què aporta la gestió de la diversitat a la cultura de les organitzacions i concretament a TMB?

En termes de responsabilitat social, la gestió de la diversitat a les organitzacions denota el seu compromís amb una societat més inclusiva, equànime i igualitària. Incorporar diversitat als equips de treball reforça el repte de les companyies d’identificar-se amb la societat i genera un retorn absolutament positiu ja que contribueix a una major i millor connexió amb el públic potencial incrementant, en conseqüència, la seva competitivitat. D’altra banda, és segurament un factor de millora del clima laboral, des del moment que enriqueix el capital humà i fomenta l’orgull de pertinença dels treballadors que en definitiva perceben que la seva empresa fixa l’atenció en el talent i no en altres circumstàncies de la persona (gènere, edat, origen, discapacitat…).


4. No és habitual trobar a persones amb discapacitat en llocs de responsabilitat. Encara existeixen molts sostres de vidre que impedeixen que la diversitat estigui normalitzada. En el teu cas, com arribes a la direcció de responsabilitat social en una empresa com TMB?

Tot i que en general s’ha avançat molt pel que fa a la inclusió laboral de persones amb discapacitat, hi ha encara moltes qüestions pendents, sobretot si parlem de la incorporació al mercat ordinari de treball. Per part de les empreses crec que existeixen encara massa resistències fruit en gran part del desconeixement i de prejudicis infundats, ja que no acaben d’entendre que més enllà d’etiquetes, contractar persones amb discapacitat és rendible, just i responsable. Ara bé, també les persones amb discapacitat hem de fer un exercici de autoconfiança i convenciment propi, preparar-nos i formar-nos degudament per poder ser competitius i fer-nos valer per les nostres competències i aptituds.

En el meu cas, i diria que en la majoria de casos, sempre explico que en la relació amb els meus companys de TMB, he identificat tres tipus de percepcions amb les seves corresponents conseqüències: la compassió (en el moment inicial), l’admiració (en descobrir les diferents capacitats i noves maneres de fer) i finalment la normalització (quan la interacció és habitual i sense prejudicis).

L’interès per millorar professionalment i assumir majors responsabilitats a TMB sempre m’han acompanyat i, per tant, he actuat en aquest sentit, amb una resposta força procliu i facilitadora per part de la pròpia empresa.


5. En coherència amb el propòsit i els valors de servei públic, quins són els grans reptes que té TMB des de la perspectiva de la seva contribució al desenvolupament sostenible i als objectius de l’Agenda 2030?

Des de fa anys, TMB és referent de responsabilitat social i sostenibilitat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a Europa, essent aquest un dels eixos que ha vertebrat històricament la seva identitat, la seva estratègia i la seva voluntat de servei públic.

No obstant, de la mateixa manera que totes les organitzacions a l’actualitat, ja siguin públiques o privades, però especialment una empresa com TMB, ha d’estar permanentment alerta als continus canvis i a les tendències socials, ambientals, culturals i polítiques.

També ha d’adoptar un rol proactiu per augmentar la coordinació i transversalitat de les seves actuacions des de la perspectiva de la responsabilitat social i la sostenibilitat com a eina que reforça la seva legitimitat per actuar. Ha d’incorporar criteris d’innovació responsable en totes les seves dimensions i integrar la responsabilitat social i la sostenibilitat com atributs de marca i reputació per elevar la confiança dels grups d’interès.

D’aquesta manera, comunicant i fent visible la seva contribució a la construcció d’un model de territori i de societat més sostenible, està posant en valor l’impacte enormement positiu que TMB genera com a operador general de mobilitat sostenible dintre de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En aquests moments, estem tot just encetant un estudi rigorós per identificar i posar en valor quina és la contribució de TMB per a la consecució de l’agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible i a partir d’aquesta diagnosi, podrem identificar quins àmbits d’actuació hem de millorar i com. A grans trets, ens plantegem els següents reptes:

  1. Potenciar el paper de TMB com a operador general de mobilitat (“mobility seamless”) dintre de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i com a referent a Europa, a través de les avançades polítiques d’impacte social, de la innovació en els models de transport i de l’aplicació de noves tecnologies més eficients i menys contaminants.
  2. Aconseguir la màxima involucració i compromís de les persones de l’organització per consolidar la sostenibilitat i la responsabilitat social com a part essencial de l’ADN de TMB.
  3. Minimitzar els riscos de reputació, enfortint la confiança en la relació amb la ciutadania, amb els usuaris i amb el conjunt dels grups d’interès, com avantatge competitiu difícil d’imitar.
  4. Reforçar la imatge de marca TMB, actualitzant les polítiques i programes de responsabilitat social i sostenibilitat d’acord amb el context de canvi –social, econòmic i polític-, impulsant la coordinació transversal -tant a nivell corporatiu com en les àrees operatives-, i articulant la mobilitat com a motor social, educatiu, cultural i econòmic de l’activitat metropolitana.

6. TMB és el principal operador de transport públic de l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquest sentit quin creus que és el paper de la mobilitat envers el desenvolupament sostenible de la societat?

Al llarg de la historia, les ciutats s’han anat transformant segons ha canviat la concepció de sí mateixes. Així per exemple, amb la revolució industrial les ciutats van experimentar un ràpid creixement amb una orientació molt definida cap a l’activitat econòmica i productiva. Però des de fa unes dècades, més enllà de concebre les ciutats com a espais físics de desenvolupament econòmic, la societat està reivindicant cada vegada amb més força que les ciutats es concebin, s’estructurin i es gestionin com veritables espais de convivència humana on tothom, sense exclusió, pugui trobar resposta a les seves necessitats d’accés a l’educació, el treball, la sanitat, la cultura i l’oci, i on la satisfacció d’aquestes necessitats es puguin garantir igualment per a les generacions futures.

En aquest sentit, les polítiques de mobilitat sostenible són la resposta adequada de les ciutats per garantir que els seus ciutadans puguin moure’s d’una forma eficient, neta, socialment inclusiva, saludable, econòmica i amb el menor consum energètic.

Per tant, la mobilitat sostenible substitueix un model de transport ja obsolet, excessivament orientat a la vessant econòmica i a l’individualisme. La Mobilitat Sostenible és l’alternativa a un model massa depenent de l’automòbil particular, que s’ha convertit en sinònim d’increment de costos, de perjudici pel medi ambient, de barreres en l’accessibilitat universal a les necessitats bàsiques, de temps perdut en qualsevol desplaçament i d’efectes negatius sobre la salut.


7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Confiança, diàleg i transparència.


 

 

Connexions beethik: entrevista a Assumpta Fortuny

Assumpta Fortuny

Coordinadora de la Federació Allem.

Llicenciada en Dret i Diplomada en Empresarials per la Universitat de Deusto. Màster en Dret Europeu de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

 

 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

En l’àmbit de la responsabilitat social corporativa, em suggereix transgressió i autenticitat. Una política d’RSC que no té l’origen en un compromís real amb les persones i el medi ambient, quan no és autènticament responsable i autènticament social, pot ser una eina de màrqueting però, segurament, no tindrà un impacte positiu real en la millora de la vida de les persones.

Entenc el concepte “ètica de la responsabilitat radical”, aplicat a la gestió de les organitzacions, com un qüestionament de la bondat de les diferents metodologies de gestió en sí mateixes.

L’ètica de la responsabilitat radical ens empeny a adoptar una actitud compromesa amb la dignitat de l’ésser humà, al cent per cent, de manera conscient i explícita, en qualsevol dels rols i funcions que exercim, tant des de les administracions públiques i en l’exercici de la política, com a les empreses i organitzacions socials, i a la comunitat de la que formem part.


2. La Federació ALLEM està treballant molt intensament per avançar cap a una atenció centrada en la persona. Quines implicacions té, des d’una perspectiva ètica, posar les persones al centre de les organitzacions?

L’atenció centrada en la persona ens ajuda a fer real el respecte per la dignitat humana de totes les persones que integren l’organització, i transforma la manera com ens relacionem amb tercers a la comunitat.

Comença, a les entitats sòcies d’ALLEM, amb l’impuls dels professionals i amb el suport d’experts externs, provocant un canvi d’actitud en la relació dels professionals i de les famílies, envers la persona amb discapacitat, amb trastorn mental, o amb qualsevol altra situació de vulnerabilitat. Reconeixent aquesta persona com a ciutadà de ple dret, amb drets i obligacions, i amb una necessitat de suport; volguda, limitada i justificada; d’acord amb la seva situació específica de vulnerabilitat, singular i única; i adaptada a cada moment i a les diferents etapes de la vida.

Continua amb una transformació del model de serveis socials de suport. Avui els serveis per nosaltres no es defineixen en edificis o espais delimitats on es fan activitats reglades. En la pràctica, els serveis estan evolucionant per ser suports facilitadors i acompanyar a les persones, quan ho necessiten, amb major o menor intensitat, en els diferents entorns de l’organització i a la comunitat, en la construcció del seu projecte de vida.

I això porta també canvis en la gestió de les pròpies organitzacions, com a organitzacions centrades en les persones, que busquen eines i fan processos d’aprenentatge, per implicar en la presa de decisions a totes les persones que constitueixen l’entitat, des de les persones amb discapacitat i les seves famílies, fins als diferents grups d’interès externs.

L’atenció centrada en la persona incideix, tant en la relació de suport directe amb les persones vulnerables, com en les relacions amb les persones del seu entorn i, també, en les relacions entre professionals, en la gestió dels equips i les organitzacions. En tots aquests àmbits es treballa amb relacions entre persones, i es prenen decisions, afectant la vida dels seus protagonistes.

Per tant, inevitablement, sovint ens trobem davant de conflictes ètics, on hi ha valors en joc contraposats, sobre els que no es pot prendre una decisió unilateral, des d’una posició d’autoritat tècnica o de relació de poder. És aleshores quan la deliberació ètica sobre el cas concret, o sobre l’actuació de gestió concreta, és imprescindible, per ser coherents amb el compromís amb la dignitat de les persones.


3. Els col·lectius amb especials dificultats troben, a la societat, barreres per desenvolupar el seu projecte de vida en plenitud. Des d’un marc de corresponsabilitat, quin paper han de jugar els diversos agents per promoure la seva inclusió?

La pròpia persona amb ‘especials dificultats’, en la mesura de les seves capacitats i la seva situació present, creu cada vegada més en les pròpies capacitats i reconeix on li cal suport, per actuar com a ciutadà de ple dret, respecte la seva pròpia vida i a la comunitat. Reconeixent-nos els uns als altres la condició de vulnerabilitat, com a éssers humans, ens respectem i donem espai a la capacitat de cadascú per demanar suports i per donar-los.

Quan aquest reconeixement recíproc no és possible, del tot o parcialment, degut a una major vulnerabilitat, (per exemple, en el nostre àmbit, per un major grau de discapacitat intel·lectual), no dependrà tant de la pròpia persona, sinó més del compromís i el respecte dels demés, envers la seva dignitat com a ésser humà. Calen aleshores els suports, tant de l’entorn personal com dels professionals, públics i d’accés universal, per garantir el desenvolupament de les capacitats, i l’exercici dels drets.

La família i/o les persones de l’entorn proper, amb les qui existeixi vincle, quan hi són coneixedores de les capacitats i dificultats de la persona, són imprescindibles per encoratjar, acompanyar i facilitar l’assoliment del seu projecte de vida.

Les entitats i els professionals prestadors de serveis de suport, treballant amb les capacitats dels beneficiaris dels seus serveis de suport, provocant que socialment també sigui així, i facilitant que les persones amb discapacitat siguin actors actius a la societat, cadascú com i on pugui i vulgui.

La comunitat, empreses, organitzacions econòmiques, socials i culturals, reconeixent que cal avançar en l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat, fent-los el lloc que reclamen, com a ciutadans de ple dret i, per tant, també, com a treballadors i treballadores, amb els suports que calguin, quan calguin.

Les administracions públiques i els nostres representants polítics, reconeixent que la inclusió no s’assoleix només amb normatives i procediments administratius. Sinó que calen també recursos econòmics suficients, formació de professionals de suport, diàleg tècnic permanent de qualitat i capacitat per la flexibilitat o adaptació dels serveis de suport a les persones beneficiaries i no al revés.

Com a exemple, les persones amb discapacitat intel·lectual (col·lectiu majoritari a les entitats de la Federació ALLEM), al llarg de la seva vida i d’acord amb les seves necessitats, entenem que haurien de poder transitar, sense perdre drets, de serveis de suport especialitzats per la discapacitat, a entorns on no es faci cap distinció per la condició de discapacitat. Igualment haurien de poder compatibilitzar diferents serveis de suport social, amb la formació i amb el treball, segons la seva condició i edat. Avui a Catalunya això no és així, per diferents causes legals, administratives i econòmiques.


4. El sector d’atenció a les persones amb discapacitat es troba en un moment delicat en el que diversos factors (com l’increment del salari mínim interprofessional) estan situant a les entitats davant dilemes ètics que les fan optar entre la seva viabilitat i els drets de les persones a gaudir de les millors condicions per a desenvolupar els seus projectes de vida. Quines implicacions suposen aquestes situacions per a les entitats? I per una federació com Allem?

No es tracta d’una opció dilemàtica, entre dues alternatives que s’excloguin l’una a l’altra. El respecte per la dignitat de les persones vulnerables i el compromís per prestar-los els suports el més adequats possible, son la raó de ser de les entitats socials sense ànim de lucre, i dels professionals que en formen part. La viabilitat econòmica de les organitzacions socials, i dels projectes empresarials dels centres especials de treball, no son un fi en sí mateixos, són el mitjà per poder complir amb la funció social, funció que justifica que siguem receptors de recursos públics.

Quan aquesta lògica es tergiversa, per causes econòmiques i/o per altres interessos privats, cometem un error de fons greu, que ens perjudica a tots i cadascú de nosaltres, com ciutadans i com a beneficiaris dels serveis socials.

A les entitats de Lleida sòcies d’ALLEM no volem cometre aquest error i ens esforcem per ser fidels a la nostra raó de ser, com a organitzacions socials d’àmbit territorial, compromeses amb les persones i la comunitat.

Això implica actuar alhora en diferents fronts, de manera coherent. Donant resposta a les urgències socials i a les demandes de suport social canviants, no deixant a ningú exclòs, per falta de plaça o de finançament públic. Reivindicant la defensa de drets i la millora del finançament públic dels serveis de suport, en el seu exercici, com dues cares d’una mateixa moneda, que no es poden deslligar l’una de l’altra. I duent a terme la transformació dels serveis de suport i de les organitzacions, centrades en les persones. Amb un únic fi, per les persones al territori.

No ho podríem fer soles, ho fem necessàriament cooperant, construint xarxa local i territorial, amb tots els actors, públics i privats, que hi som concernits.

Per poder continuar complint amb la nostra funció social, necessitem relacionar-nos amb els governs i les administracions públiques, en un marc estable i de confiança mútua que ens permeti poder donar resposta a les urgències i al curt termini, i, alhora, evolucionar, en benefici de les persones vulnerables o directament exlcoses, tant a nivell tècnic social com a nivell legal i econòmic.

L’increment del salari mínim interprofessional és un fet beneficiós per als treballadors i treballadores amb discapacitat. Aquest fet se suma a altres circumstàncies econòmiques i socials, que posen en risc el model de treball protegit català, per persones amb discapacitats, amb especials dificultats per la inserció social i laboral. És per això que, a curt termini, i amb caràcter urgent, necessitem un ajut públic per poder garantir els llocs de treball protegit als centres especials de treball socials catalans. I això és el que estem demanant avui als governs estatal i català, cadascun en el seu àmbit competencial.

Alhora, i des de fa anys, estem abordant el fons de la qüestió del model de treball protegit català, defensant els drets de les persones amb discapacitat. En el dia a dia de les organitzacions socials, buscant respostes concretes, per a cada una de les persones amb discapacitat, que treballen o demanen un treball als centres especials de treball. I en la interlocució amb el Govern i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, a través de les nostres organitzacions representatives, de segon i tercer nivell, com demostra la recent presentació pública del Llibre Blanc per a la formació, ocupació i treball de les persones amb discapacitat i especials dificultats als centres especials de treball, el passat 17 de juny,  

Quan es simplifica aquesta qüestió, que és complexa, i es tracta només des d’un punt de vista, ja sigui des de defensa dels drets laborals, o ja sigui des de la viabilitat econòmica del projecte empresarial, ens estem oblidant de les persones beneficiàries dels serveis socials de suport per al treball protegit, i perdem la raó de ser que ens legitima.


5. Moltes organitzacions tenen marcs de referència ètics, com codis, comitès… això assegura que l’ètica estigui present en el dia a dia?

Estem treballant amb un marc ètic consensuat i explícit, com a conjunt de valors de referència, revisable periòdicament. Aquest és el marc paraigües que construïm colaborativament, de manera participada, com a Federació ALLEM. Cada entitat associada, assumint el marc ètic de referencia compartit, adopta els valors propis, els que millor la defineixen, d’acord amb al seva cultura organitzativa i els seu entorn concret.

L’estructura ètica descrita no és suficient en sí mateixa, no podem pressuposar que la respectem en tot, només pel fet de ser identificades com a entitats socials. Tant en l’àmbit de la Federació, com a cada una de les entitats federades a ALLEM, volem difondre, formar-nos, actuar i avaluar com actuem d’acord amb els valors compartits. Reforçant així el compromís personal, lliure i voluntari, dels qui integrem les organitzacions. Moltes de les condicions socials, econòmiques i laborals actuals no ens hi ajuden.

És el compromís personal, també en l’àmbit professional, el que fa possible que els valors estiguin integrats de manera conscient en la pràctica, en l’actitud envers els altres, i que traspuïn cap a la comunitat, on se’ns identifiqui amb aquests valors i els aportem amb ànim transformador.


6. A la Federació Allem esteu apostant per incorporar mètodes de deliberació ètica en la presa de decisions estratègica. Implica algun canvi en els processos de deliberació habituals? Quins?

Caldrà comptar amb els actors implicats, valorar com no causar danys irreparables, i sospesar els efectes de les solucions extremes, per arribar a respostes concretes compartides, específiques per a cada situació, amb propostes d’acció ponderades, que respectin el màxim possible els valors en joc. Després caldrà mantenir la coherència amb la decisió presa, tant en l’execució, com en el seguiment dels seus efectes. I, si cal revisar-la, reprendre el procés de deliberació.

La deliberació ètica és una dinàmica amb la que treballem a l’Espai de Reflexió Ètica de la federació i als Espais de Reflexió Ètica de les entitats federades, i que volem estendre, també, a altres àmbits de presa de decisions, per contribuir a l’evolució de les entitats, com a organitzacions centrades en les persones.


7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Dignitat de l’ésser humà, respecte i coherència.