Els seus dos pilars: la competència tècnica i la competència ètica
Article publicat a Corresponsables
13 de maig de 2024
Nekane Navarro i José Antonio Lavado, fundadors de beethik
Tradicionalment, les empreses en tenien prou amb obtenir beneficis econòmics, respectar la legalitat i generar ocupació. Era l’època de la industrialització i es movien en al paradigma de maximitzar el benefici econòmic per als accionistes.
Després, la realitat va anar canviant, van aparèixer nous problemes globals –crisi climàtica, augment de les desigualtats socials…–, van canviar les expectatives i va aparèixer el model de sostenibilitat com una nova manera de fer empresa. Ara calia equilibrar els diferents efectes derivats de la seva activitat, i les organitzacions –totes elles– havien de ser transparents i rendir comptes dels seus impactes no només econòmics, sinó també sobre el medi ambient i sobre les comunitats en què operaven.
Derivat de les successives crisis econòmiques i migratòries, de la polarització a nivell polític, de la floració dels casos de corrupció, del creixement accelerat de la intel·ligència artificial, de les urgències climàtiques i socials en què ens trobem, allò que en principi era una aposta voluntària de les organitzacions ha esdevingut, almenys en el context europeu, una exigència de transparència regulada per normes cada vegada més exigents.
El procés descrit ens anuncia que hem fet progressos significatius i seria raonable pensar que aquest progrés hauria de consolidar un creixement sostingut en el nivell de confiança a les nostres organitzacions, però les dades ens demostren que no hi ha canvis substantius en els darrers anys.
Aleshores, què està passant?
Segurament hi ha moltes raons, però en destacarem dues que ens semblen molt rellevants i que tenen l’ètica com a denominador comú. Una situacional i de context, vinculada amb el comportament -i el talent, o no- de les persones que ens governen i defineixen les normes de joc, i una altra de caràcter més atemporal, radical, relacionada amb la nostra capacitat de connectar amb les arrels per anar al fons dels problemes i aplicar solucions que generin credibilitat, compromís i confiança.
Què ens diuen les dades sobre la primera de les raons?
Si acudim a les dades, de l’estudi “Trust Barometer”[1] que Edelman realitza anualment des de fa més de 20 anys se’n desprenen algunes observacions interessants. En aquest estudi s’analitza si hi ha diferències de confiança respecte a diferents tipologies d’institucions, i s’observa que els governs i els mitjans de comunicació han anat perdent confiança i han arribat a caure en nivells preocupantment baixos, mentre que les empreses i les ONG són les institucions que tenen més confiança per resoldre els problemes de la societat, encara que, això sí, mantenint-se en nivells intermedis de l’escala. En la mateixa línia, una conclusió impactant: els governs i els mitjans són considerats una força divisora de la societat, mentre que les empreses i les ONG són vistes com una força unificadora de la societat. A més, l’estudi també recull com a dada que la polarització política actual es correlaciona amb la generació de més desconfiança.
Aquesta situació, encara que resulti una mica paradoxal, encara és més preocupant. Què està passant amb les persones que “teòricament” es dediquen a governar? José Antonio Marina ho explica molt bé al seu darrer llibre “Història universal de les solucions. A la recerca del talent polític”[2]: necessitem una Acadèmia per formar el nou talent polític, un talent capaç de deliberar amb altres persones que no pensen com un mateix, per arribar a acords i resoldre els problemes de la convivència -del bé comú, de la “felicitat pública”-; un talent que substitueixi el “no talent” actual que, instal·lat a la lògica partidista de la lluita pel poder, s’oblida de la seva veritable raó de ser. Necessitem substituir la política del conflicte per la política de les solucions que doni respostes a les necessitats d’entesa i convivència del món divers i complex en què vivim.
Anem amb la segona de les raons. Què ens diuen les dades?
El mateix estudi analitza els dos pilars en què s’assenta la confiança: la capacitat tècnica i la capacitat ètica. Dues dades: primer, les empreses i les ONG són considerades més ètiques i més competents que els governs i els mitjans i, segon (llevat d’alguns anys concrets), cap institució no és considerada competent i, a més, ètica. En general, la competència, la capacitat tècnica (“confio que saps fer el que dius que faràs i que ho faràs correctament -ets competent”-) puntua en positiu. On apareix més camí per recórrer és en la capacitat ètica (“confio en les teves intencions, en la teva integritat, en què no m’enganyaràs i que assumiràs les conseqüències dels teus actes – ets responsable-”).
D’aquí es pot deduir que la confiança coixeja per la percepció de manca d’ètica de les nostres organitzacions, deducció que correlaciona amb un altre estudi[3], realitzat per beethik en col·laboració amb DIRSE, la conclusió principal del qual és eloqüent: “El gran repte ètic de les organitzacions és reduir la bretxa entre el que diem a les nostres declaracions institucionals i el que fem en el dia a dia”.
Les dades hi són.
Les nostres organitzacions, empresarials i del tercer sector, han millorat en la capacitat tècnica per avançar en el camí de la sostenibilitat millorant els impactes positius a nivell econòmic, ambiental i social. Ara, per enfortir la confiança -aquesta base que avala la convivència i l’establiment de qualsevol relació humana- cal invertir energies i recursos per connectar amb les nostres arrels i desenvolupar una infraestructura ètica que ens ajudi a assolir el màxim nivell de coherència entre “el que diem” [els nostres valors], “el que fem” [el nostre comportament quotidià] i “el que sentim” [en les relacions amb els altres]. D´aquesta manera, estarem construint organitzacions més autèntiques, humanes i sostenibles.
[1] https://www.edelman.com.es/claves-de-actualidad
[2] https://www.joseantoniomarina.net/historia-universal-de-las-soluciones/#intro