Connexions beethik: entrevista a Xavier López

Xavier López GarcíaImpulsa i acompanya aliances a empreses d’economia social.

Exdirector general d’Economia Social i Cooperativa de la Generalitat de Catalunya.

 

 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en el context d’excepcionalitat en el que ens trobem?

Les empreses, en general, pateixen i patiran molt com a conseqüència de la crisi social i econòmica que es deriva del Covid19. Hauran de combinar, no sempre sense conflicte d’interessos, la necessària resiliència per sobreviure (economia de guerra) compatible amb la seva coherència ètica. Especialment dur serà en el curt termini, no obstant, fins i tot les decisions més dures s’han de compartir i gestionar-les amb transparència i exemplaritat. El tema, per exemple, no serà acomiadar o no, potser no hi ha alternativa. La qüestió ètica potser serà com fer-ho.


2. En la teva trajectòria professional has ocupat càrrecs de responsabilitat tant a l’administració pública com a l’àmbit de les organitzacions socials. Ara estem vivint una situació d’emergència sanitària i social sense precedents, que segurament canviarà la nostra manera de viure en els propers anys. Els líders han de posar-se al capdavant de situacions com aquesta i respondre de manera responsable i exemplar. Des de la teva experiència en els diferents sectors esmentats, quines creus que són les claus per exercir uns bons lideratges en aquesta situació?

Certament amb bon vent és més fàcil ser un bon mariner. La trajectòria i credibilitat anterior dels líders és determinant perquè la gent hi pugui confiar. No obstant en una crisi d’aquestes característiques mai ningú hi havia navegat. Per això cal demanar: exemplaritat, humilitat, coherència i han de ser i semblar autèntics. Volem certeses i sovint no ens les poden donar, per això cal sinceritat. És una bona patata calenta però és aquí on es veu (malauradament poc sovint) la fusta dels líders de debò, quan la marea baixa és quan es veu qui va despullat.


3. Durant més de 25 anys has dedicat gran part de la seva trajectòria professional al cooperativisme i l’economia social al capdavant de diverses empreses i entitats, la darrera a la Fundació Oncolliga com a director , com a director general d’Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom de la Generalitat de Catalunya o impulsant el primer grup empresarial cooperatiu de Catalunya, el Grup Clade, entre d’altres. Quins creus que són els valors que el cooperativisme i l’economia social poden aportar al nou model de societat que necessitem?

Molt resumit diria que crec en un model empresarial basat en les persones i això forma part dels principis que inspiren a l’economia social; crec que és cap on s’hauran d’orientar les empreses del segle XXI. D’altra banda, la dimensió social i empresarial són dues cares de la mateixa moneda i no les podem tractar separadament, aquesta és també una aportació de l’economia social.


4. Cooperació, aliances i diàleg. Podríem dir que aquests són els tres elements clau que defenses en les teves declaracions públiques per impulsar un nou marc de relacions organitzacionals. Per què són importants? En falta algun?

Des del meu punt de vista les organitzacions s’han de moure per un propòsit (la seva raó de ser) i uns valors (els principis sota els quals porten a terme el propòsit). Les organitzacions esdevenen instruments i eines per assolir els seus objectius. D’altra banda ja ningú té capacitat per fer-ho tot sol i fer-ho bé. Cal aliar-se amb altres per assolir un major impacte. Això és especialment rellevant ara amb la crisi sanitària del COVID19. Cal una mobilització de recursos extraordinària per afrontar el colosal repte que tenim al davant i per fer-ho necessitem la cooperació, necessària, del sector públic, privat, social, a escala local i mundial. Ara mateix hi ha milers i milers d’investigadors de tot el món en una xarxa col·laborativa científica mai vista per trobar la vacuna del COVID19, això és el futur.


5. Creus que l’administració pública pot impulsar, d’alguna manera, aquest nou model? De quina manera?

Segur que l’administració pot impulsar aquest model, i pot desenvolupar programes per incentivar-ho i divulgar-ho (demanaria, no obstant, que ho fes en cooperació amb els actors privats experts i coneixedors del tema).

De totes maneres, no oblidem que el model és de les empreses i les organitzacions. Són elles i més concretament les persones que les formen les que ho han d’impulsar i implementar.


6. Creus que l’ètica forma part del model actual de gestió de les organitzacions? Com podríem millorar aquesta dimensió en el món actual per construir el nou món que necessitem?

La resposta pot semblar una mica a la gallega, depèn, en algunes organitzacions si i en d’altres no. En conjunt diria que l’ètica en la gestió és una assignatura manifestament millorable. En quant a com millorar la situació, hi ha una frase que m’agrada dir: no hi ha ningú millor per convèncer un empresari que un altre empresari.

Crec que posar en valor les experiències exitoses i generar espais perquè es puguin debatre entre empreses (i aquí beethik hi té un paper rellevant) és molt important. Ah, i no anar només a predicar als fòrums amics, cal saber-se introduir també als inicialment hostils.


7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Un bon amic i gran directiu sempre em deia: quan tinguis un conflicte d’interessos ves als valors, podríem dir a la ètica, també per extensió.

 

Connexions beethik: entrevista a Esperança Esteve

Esperança EsteveMembre del patronat de la Fundació Ajuda i Esperança i directora actual de l’organització.

Ha treballat com a directora de l’Àrea de Serveis a la Persona i Sostenibilitat i Comissionada per a temes d’Immigració en l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i ha estat diputada al Congrés dels Diputats entre els anys 2004 i 2015, entre d’altres activitats

També ha estat professora de la Fundació Pere Tarrés en la Universitat Ramon Llull i exerceix de professora col·laboradora de diverses organitzacions i universitats.

És membre d’organitzacions dedicades als drets de persones immigrades, de salut pública i de serveis socials.

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

Em suggereix una nova recerca de valors que fonamenti la manera de viure i de fer de les persones i grups en el moment actual. Bàsicament és una manera de concebre les actuacions centrades en allò que és bo per la comunitat i des de la comunitat. És una manera de pensar més en el nos col·lectiu que en el jo individual.


2. Estem vivint una situació d’emergència sanitària i social sense precedents, que segurament canviarà la nostra manera de viure en els propers anys. Aquesta situació genera necessitats de suport emocional en la ciutadania. Al Telèfon de l’Esperança, que actualment dirigeixes, esteu notant aquestes noves necessitats? Quin suport necessiten actualment les persones que demanen que una veu amiga els hi respongui?

El servei del Telèfon de l’Esperança ja té 51 anys. Des dels inicis, el seu fundador va comprendre que calia oferir un espai d’escolta a les persones que ho necessitaven sense cap contraprestació i amb la garantia d’oferir un espai segur, confidencial, de llibertat, sense jutjar ningú.

Mai s’ha aconsellat, perquè el consell parteix de l’escala de valors del conseller. Escoltem per ajudar a que les persones s’escoltin a si mateixes, cerquin en el seu interior i vegin amb més claredat la seva situació i vagin trobant els camins per a que puguin decidir a partir dels seus propis valors i de la seva ètica.

Seguint amb aquesta lògica, en aquesta etapa terrible del COVID-19, el telèfon ha traslladat l’atenció a les cases dels 237 voluntaris amb que comptem, que de manera altruista estan pendents per ajudar a mitigar les pors, la soledat, les angoixes, els conflictes familiars i les incerteses presents i futures.

Són les mateixes necessitats de sempre, però ara incrementades en nombre i en nivell de patiment. La por i la soledat són un binomi difícil de suportar, els conflictes per la convivència familiar s’aguditzen i causen malestar i angoixa. També la malaltia mental s’accentua i les trucades que busquen consol es repeteixen.


3. Les organitzacions socials juguen un paper determinant en la resposta a crisis com la que estem vivint. Però en una societat, els líders han de posar-se al capdavant de situacions com aquesta i respondre de manera responsable i exemplar. Quines són les claus per exercir uns bons lideratges en aquesta situació?

Pel que fa els lideratges en situacions de crisi, especialment, depenen molt del marc institucional, però en qualsevol cas la participació del conjunt és fonamental per encertar millor en la presa de decisions que solen ser d’alta complexitat. Ara bé, cal tancar files amb el líder competent. Mai s’ha de convertir en una batalla que crea confusió, incertesa i desconcert en la població.

Baixant a la nostra organització, el model de lideratge és compartit, es a dir, cadascú es responsable del seu espai i funcions i alhora corresponsable del conjunt. El model implica participació, circularitat de les idees, compromís amb els objectius a curt i a mig termini, versatilitat i una alta capacitat d’execució.

Com a directora procuro facilitar aquest procés de treball donant espai a tothom i lideratge en aspectes parcials, en funció de les capacitats, responsabilitats i consideració dins el grup. Per ara el model funciona molt bé i em dona una especial satisfacció haver pogut canviar tot un sistema organitzatiu presencial per un online, gràcies a l’equip i també i sobretot a les persones voluntàries, molt preparades i compromeses amb les noves maneres de fer i amb un sentit d’adhesió al propòsit general de la Fundació Ajuda i Esperança.


4. Ets una persona que defensa, sempre, la importància de donar temps i espai al diàleg per aconseguir transformar la nostra societat cap a una concepció més humanista. Per què és important?

Estem en un moment on tot es mercantilitza, tot té un preu, àdhuc el nostre model de benestar i de prestacions socials respon a una exigència i valors dels poders públics que els atorguen i de la ideologia dominant.

Des del meu punt de vista, qualsevol ajuda cal situar-la en el marc de drets i llibertats i ha de tenir una essència emancipadora i de dignitat, que faciliti a les persones encarar amb responsabilitat i facilitant la sortida a les situacions no desitjades. Tot això és difícil perquè les ajudes es donen en un marc de desigualtat molt gran i les oportunitats estan tant condicionades que l’impacte transformador es baix.

Porto ja alguns anys expressant la meva preocupació per la baixa qualitat de la nostra democràcia, pel que fa a la legitimació de les grans diferències i desigualtats, la corrupció, un debat públic envaït per les fakes news, on les polítiques econòmiques es pleguen excessivament al criteri de la classe capitalista dominant, sovint invisible i globalitzada. Els peons som la societat majoritària i les víctimes aquells i aquelles que no compten, els ningú, migrants, refugiats, persones sens sostre, infants i joves sense oportunitats, persones i famílies sense feina i expectatives, sense accés a l’habitatge i un llarg etcètera i al costat d’aquest drama, que es farà molt més gran en la post pandèmia, les persones grans que viuen soles, sense xarxa familiar i social que les acompanyi, la por a la mort en solitud.


5. Has estat una de les persones referents en la construcció del sistema del benestar actual al nostre país, en iniciatives tant importants com la creació del sistema d’atenció a la dependència. Però en la seva aplicació molta gent, sobre tot els més vulnerables, han quedat enrere. Per què creus que ha passat? Són vigents aquests sistemes de protecció social?  

Els sistemes de protecció social i de drets i llibertats a Espanya s’han desenvolupat i consolidat amb governs i lideratges socialistes. També l’impuls per un canvi moral molt ancorat en les normes religioses a un model més laic, encara no suficientment assolit.

Els drets de segona generació han estat un exemple i han ajudat a avançar en una societat més lliure, més diversa i inclusiva. Ara be, hi ha hagut dèficits importants. L’impacte de les lleis, per exemple la d’autonomia personal i atenció a la dependència no arriba als nivells que havíem imaginat els i les ponents de la llei. Ha mancat suficiència econòmica, col·laboració entre els diferents nivells de l’administració, i més cooperació pública-privada. En el model tot havia de raure en el paradigma de l’autonomia personal, que significa que qualsevol actuació cal mesurar-la en termes del que una persona té i pot fer i no en les capacitats que li manquen.

No s’ha tingut prou en compte en el conjunt del sistema la capacitat de decisió, sobre la pròpia vida i quan el que es fa és adaptar voluntats personals als recursos migrats i deficients existents, estem alienant i cosificant la persona. Un exemple colpidor és el drama en la residències de gent gran del nostre país. No hi ha hagut la cura suficient i no s’han exigit condicions d’exemplaritat en els espais i el funcionament, en disposar de personal preparat i suficient, la participació dels residents en la vida comunitària, la seva llibertat de moviments i de decisió, acompanyat d’unes ineficaces mesures inspectores del departament corresponent. Davant una contingència com l’actual hem vist que les persones han quedat a un segon pla, de quasi abandó, tot i que hi ha bones excepcions que no es poden menystenir.


6. I ara imagina que haguessis de fer una radiografia del sistema de valors que dominen el moment actual. Com els definiries? Quins creus que són els valors que hauríem d’impulsar per avançar cap a una societat més humana i sostenible? 

Les polítiques públiques i els serveis de benestar públics i privats, i també les organitzacions socials sense afany de lucre, han d’assumir canvis radicals en la manera de fer.

Més democràcia que vol dir revisar valors que portin a una major consideració de les persones i grups. Canviar per a construir noves realitats centrades en l’ètica de la cura i l’humanisme, que comporti més participació, més compromís de la comunitat a través de xarxes fraternes i de cerca de respostes i de creació de riquesa econòmica en el si de la pròpia comunitat. Consumir el que està a prop, eliminar intermediaris, redistribuir, aprendre a cooperar pel be comú.

La democràcia radical amb valors ètics radicals s’ha de liderar des de la base i fer-la tant forta que minvi, en el possible, l’afany individualista, de negocis sense ànima que atenen només al guany econòmic i no a les necessitats de la població que és empesa a consumir ad infinitum i també col·laborar amb corresponsabilitat en l’esfera política i social cada vegada més ampla. És una utopia?. No. Hi ha moltes veus que clamen per un nou relat. Que estan en un nou debat. Aprofitem la crisi per a convertir el dolor en esperança, i en el creixement de les persones, per a fer un mur de valors indestructible que pugui doblegar l’egoisme individualista creant una nova cadena de riquesa basada en valors humans, ambientals i de dignitat social.


7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions? 

Incorporar l’ètica radical no està tant en el significat del concepte, sinó en el procés que comporta. Crec en els beneficis ètics que impliquen pensar en el be comú, des de que es crea un nou producte fins a la seva eliminació, des de que s’aprova una llei i seguir el seu impacte, des de que es presta un servei a les persones i comprovar els beneficis. També afecta a les organitzacions socials, en ocasions més centrades en subsistir que en el benefici de les seves accions.

He de dir per acabar que la ètica en la que penso i en la que m’inspiro és aquella que prové de l’humanisme cristià, una ètica que entronca amb moltes altres ètiques, on la persona i la comunitat esdevé el centre i referència de qualsevol pensament i acció.

 

Una Diada de Sant Jordi [radicalment] diferent

Un nou repte a la nostra llegenda de Sant Jordi!

Després del seu viatge per llocs increïbles arreu del món, la princesa i la dragona van tornar a casa i es van trobar amb una situació insospitada: la gent es moria sense saber quina era la raó i havien de tornar a prendre decisions…

S’havien de tancar tots a casa fins que l’amenaça passés? Com cuidarien les persones malaltes? Què farien amb les nenes i nens? I amb els avis? De què viurien si no anaven a treballar? Què podien fer? Continua llegint