Raúl de la Fuente és un premiat director i guionista de cinema. Ha recorregut el món sencer a la recerca d’històries, dirigint i escrivint guions per a documentals, curtmetratges i programes de televisió. En 2016 va ser finalista per a la 88a Edició dels Oscars © pel seu treball minerita en la categoria de Millor Curtmetratge Documental. La pel·lícula va guanyar el Goya a la mateixa categoria en 2014.

Amaia Remírez s’uneix el 2009 a Kanaki Films per a la producció del llargmetratge d’animació i imatge real Un dia més amb vida. Anteriorment havia treballat en la producció de programes i sèries de televisió per a nombroses companyies. Productora de Minerita (2013), Verge Negra (2012), I Am Haití (2014) i la trilogia documental sobre Haití dirigida per Raúl de la Fuente, entre d’altres. Nomenada Productora Europea de l’Any 2018 en Cartoon Movies.

1. El proper 26 d’octubre s’estrena en sales vostra última obra, “Un dia més amb vida”: un documental que combina animació i imatge real per relatar l’experiència del periodista Ryszard Kapuściński a l’Angola de mitjans dels 70. Després de passar per Cannes i guanyar el Premi del Públic ciutat de Donostia en l’últim festival d’aquesta ciutat, entre d’altres, ha generat una gran expectativa. S’han escrit moltes coses sobre la vostra obra, com que “la narració és èpica i emotiva, surt del convenciment i del cor” (Carlos Boyero. El País). Per què surt del cor de Raúl de la Fuente i d’Amaia Remírez fer aquesta pel·lícula?

La idea de fer “Un dia més amb vida” part tant de l’intel·lecte com de l’emoció que sentim sempre en llegir a Ryszard Kapuscinski, al que van anomenar “el reporter que mirava als ulls dels africans”; aquesta capacitat d’empatia impregna tota la seva literatura i ens va enamorar perquè et permet posar-te al lloc de l’altre, el que és imprescindible per conèixer cultures i punts de vista diferents al nostre.

2. En la pel·lícula, Kapuściński acaba enfrontant-se a un conflicte de valor, un dilema del reporter que ha d’escollir entre revelar una primícia i perjudicar al bàndol més feble, o callar i beneficiar-lo. Escollir entre els principis deontològics de la seva professió i la protecció del més vulnerable. Quin és el paper de l’ètica en aquestes decisions en què una sola persona – en aquest cas un reporter – pot canviar la història de tot un país?

L’ètica personal va dur a Kapuscinski a posar per davant de l’èxit professional les vides humanes; a Angola el 1975 va tenir a la mà una primícia mundial, una cosa amb el que tot periodista somia, però va saber reconèixer quant hi havia en joc i va escollir posar-se del costat del més feble. Si en els esdeveniments que relata la pel·lícula la seva decisió hagués estat la contrària, les històries d’Angola i de tot el sud del continent africà serien diferents. Per alguna cosa deia “per ser bon periodista cal ser, abans de res, bona persona”; aquesta bondat significa ser responsable dels seus actes, sospesar les conseqüències i no deixar-se portar per la persecució de rèdits personals o ideologies, sinó anteposar el bé humà, sempre.

3. La trajectòria de Kanaki Films es caracteritza per rescatar històries de persones que tenen situacions de vida molt dures provocades per la injustícia del món en què vivim i per posar-les davant de la nostra mirada miop. Però sempre ho feu des d’una mirada positiva, fent-les protagonistes de la seva història i provocant la reflexió en l’espectador sobre com les persones més vulnerables poden construir un camí d’esperança cap a un món millor. Quins considereu que són els efectes d’aquesta mirada? Pot el cinema contribuir a reconèixer a aquestes persones el lloc que ocupen a la nostra societat?

Desitgem que sigui així. La selecció de les històries que expliquem és per a nosaltres una cosa natural; brolla el desig de comptar alguna cosa que succeeix a Bolívia, com la història de les nenes i dones que treballen en el Cerro Rico de Potosí, o de les nenes obligades a prostituir-se als carrers de Freetown, Sierra Leone. Ens atreuen aquestes històries de vides extremes que sovint no són presents en la nostra visió del món, perquè mostren l’enorme capacitat de superació de l’ésser humà, la injustícia amb la que de vegades ens tractem els uns als altres, i sobretot ens satisfà el fer visibles aquestes realitats.

En comptar aquestes històries, la nostra mirada està sempre plena d’admiració i respecte, i creiem que aquest és un magnífic punt de partida per a tractar amb les nostres protagonistes. En femení, perquè molt sovint escollim aquest punt de vista per a les històries, atès que en la immensa majoria de situacions d’injustícia en el món la dona parteix amb desavantatge i les seves lluites són sovint molt més grans.

4. I si parlem de Raúl de la Fuente i d’Amaia Remírez, quins són els valors que us mouen per fer el que feu?

Diria que certa urgència per explicar històries; no podem evitar-ho, quan la realitat ens ofereix relats tan durs i de vegades sense sentit com ara les històries de nenes prostituïdes què expliquem en LOVE; necessitem donar-les un sentit. Construir una història que doni entitat als nostres protagonistes, que ens permeti entendre i empatitzar amb el seu dia a dia.

5. En tres paraules, quin és el paper del cinema i de la cultura en la construcció d’una societat més autèntica, humana i sostenible?

El cinema és per a nosaltres la gran eina per a comunicar experiències humanes, per la riquesa d’elements que es poden emprar, des de l’animació per recrear històries del passat fins al documental per representar vides actuals, amb la màgia de la música, la fotografia i el so que porten l’espectador a sentir juntament amb els protagonistes de les històries. El cinema crea i reforça valors i hi ha aquí una gran responsabilitat ètica que pertoca als autors i productors. Totes les arts narratives que es creuen en les nostres vides ens van conformant, des dels contes que ens llegeixen a la infància fins a les sèries que devorem d’adults.