IMarala és un trio format per Selma Bruna, Clara Fiol i Sandra Monfort. Tres dones músiques, compositores i poderoses que reivindiquen la recuperació de la música d’arrel des d’una visió actual i que no para de sumar èxits i guardons com els Premis Carles Santos 2022 de la Música Valenciana per Jota de morir com Millor Disc del 2022 i Millor Disc de Músiques d’Arrel o el Premi Enderrock 2023 de la crítica al millor disc de l’any, compartit ‘ex aquo’ amb Rosalia i el seu Motomami.
1. Quan parlem d’ètica parlem d’essència, de les arrels de la nostra condició humana. I vosaltres feu música d’arrel, recuperant la música tradicional amb una visió absolutament actual. Per què heu fet aquesta opció? Veieu alguna connexió amb la manera d’entendre allò que ens fa ser persones?
Absolutament. La música i la tradició parlen de qui som. I el temps en què vivim, també. Ens interessa entendre’ns, i conjugar allò que hem estat amb allò que som ara ens sembla molt interessant. La música d’arrel està carregada d’informació essencial: com estimàvem i com estimem, qui ens empara, què ens fa por i què ens agrada. El paper de la dona, la importància de la mort, el valor que concedim a Déu, a la bellesa… I la música tradicional, lligadíssima al camp, té aquesta saviesa: la de les coses grans que s’amaguen en la quotidianitat. En volem aprendre i en volem desaprendre també. Per això ens movem entre aquests dos mons, que són continuació l’un de l’altre i que ens conformen.
2. Com passa amb la música tradicional o la veu de les dones, la mort és un altre univers enorme i silenciat. S’ha dit que, després de publicar A trenc d’alba, un disc dedicat a la llum i als principis, amb el vostre darrer disc – Jota de Morir – busqueu acostar-vos a la mort per entendre millor el final. Per què heu triat aquest tema?
Des que Marala va començar, les tres integrants del grup hem passat per diferents moments vitals. Part del nostre procés personal passa per desmuntar “la bona nena”, la que “ho fa tot bé”, la que “no ofèn ni molesta”… Teníem ganes de deixar que això deixés de ser el centre i donar espai també a altres coses que, com la música tradicional o la mort, han estat també silenciades dins nostre, donar-los veu i espai. És com si haguéssim deixat que Marala visqués l’adolescència que tota vida mereix.
Paral·lelament, i des de les adultes que som, també teníem ganes de reivindicar la mort, els finals. Des d’aquest moment capitalista i neoliberal que ens inunda sembla que tot sigui etern i està bé recordar-nos que no és així. Perquè al final, no hi ha res que ens faci més humans que els finals.
3. Precisament amb aquest últim disc – amb el que esteu fent ara una nova gira amb un espectacle nou – heu rebut molts reconeixements i ompliu auditoris per tot el món… però alhora heu denunciat públicament la condició “d’èxit precari” que patiu. Què passa al sector musical perquè un grup d’èxit hagi de dormir en sofàs d’amics quan fa bolos perquè no es pot permetre una altra manera de fer-ho realitat?
“Está mal montao, carinyo”. No hi ha prou consciència cultural ni política per emparar la necessitat del sector. I aquest és el resultat. Que fins i tot un grup que sembla que tira, que ha trobat el seu lloc dins la indústria i que fa bolos per tot arreu encara no pot viure amb tranquil·litat perquè la realitat és que NO HI HA PROU pressupost per a tot. És molt esgotador realment. Menos mal de les teràpies i dels escitaloprams.
4. Aquesta precarietat es pot fer extensiva al públic, ja que segueixen havent-hi barreres d’accés, sobretot econòmiques, per poder gaudir de les propostes artístiques. Que ha de canviar perquè tothom pugui accedir a la cultura?
Políticament i socialment hi ha d’haver un canvi de paradigma. La cultura no ha de ser un extra, ha de ser un bàsic i això, per desgràcia, encara no ho tenim integrat com a societat. Hi ha un tema polític relacionat amb el suport que es dona al sector musical des de les institucions però també un tema de consciència popular. Vas a la discoteca i no et sorprèn que un cubata costi 15€ però que un concert en valgui 10 ho trobem excessiu? Definitivament, hi ha algo que no estem fent bé en aquest sentit.
5. Quins diríeu que són els valors que us uneixen a les tres i us mouen a fer realitat les vostres propostes? Penseu que són valors generalitzats al món de la música? I a la societat en general?
Ensuneixen moltes coses. Ens agrada crear conjuntament. posar les tres intel·ligències i sensibilitats en sintonia, i aprofitar les nostres diferències al servei d’una creació que sumi. Tenim en comú l’interès per la tendresa i la intimitat, i també les ganes de desfer-nos d’aquests tòpics com un espai insignificant i de segones. La tendresa al centre, sense que això signifiqui que no puguem ser divertides, desafiants, coquetes o crítiques amb la injustícia. Ens uneix el feminisme, el plaer en l’estètica, la mescla d’allò que és orgànic amb allò que és sintètic… I ho fem en la nostra llengua, que és comuna però està plena de matisos que no volem deixar de banda. No creiem que estiguem soles en aquests interessos: som filles del nostre temps. Però també és cert que en un món globalitzat i capitalista, cal tenir aquests fars ben encesos, perquè és difícil no caure en la producció en sèrie i el desarrelament.
6. Vivim temps d’emergència emocional, amb nivells de vulnerabilitat i problemes de salut mental mai vistos. I en aquests moments la música, les arts en general, són una eina clau de transformació social i personal. Com descriuríeu aquest paper transformador de la música?
És realment sanador i reparador. Vivim sobreinformades i xuclant informacions molt violentes tota l’estona. La música és un espai de pausa i evasió, que de vegades cal, però també pot ser revolucionària i impulsar el canvi. Creiem que aquestes dues cares de la moneda són imprescindibles: oblidar-nos del món, imaginar-ne un altre de més amable i, alhora, mirar el món de cara i assenyalar tot allò que és nociu. És molt important posar la cura al centre i procurem fer-ho: no tant pel que pot significar per al món, que també, sinó, sobretot, perquè ens cura a nosaltres, i és important que ens cuidem.
7. Vivim també, però, temps en que sembla que la música que arriba, sobretot a les persones més joves, és altaveu de missatges que perpetuen els esquemes masclistes i de poder establert. És possible lluitar contra aquestes tendències? Com ho feu vosaltres?
Una mica com tot. Nosaltres també escoltem aquesta música i la gaudim. I de vegades també ens encanta sentir-nos princeses i fades, encara que sapiguem que són espais inofensius que se’ns han reservat a les dones per mantenir-nos fora del poder. No és només incoherència, és també senyal que som vives, que la història ens afecta i que tenim molt per aprendre. No volem oblidar l’esperit crític, i certament hi ha moltes violències al món i persones que només coneixen aquesta realitat. Aquí rau el nostre compromís de fer una música conscient i lluminosa, però no volem fer de la nostra música un pamflet: hi ha de tot, perquè ens afecten moltes realitats alhora i no seria honest amagar-les.
8. Finalment, en tres paraules, quin és el paper de la música i de la cultura en la construcció d’una societat més autèntica, humana i sostenible?
Reconnexió, memòria i salut.