Llicenciat en Filosofia i Teologia, doctor en Teologia, és integrant del Centre d’Ètica Aplicada de la Universitat de Deusto.
La seva activitat docent es concentra en diversos graus d’Enginyeria on imparteix l’assignatura d’Ètica Professional. Les seves publicacions tracten principalment d’ètica social i política.
En els últims anys ha estat treballant en educació per a la pau, especialment en relació amb el conflicte basc.
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?
Certament la responsabilitat se’ns presenta avui en dia com una categoria nuclear de l’ètica: no és possible construir cap ètica d’acord amb les circumstàncies actuals que no tingui a la responsabilitat com a element necessari de la seva arquitectura. Però, a més, ha de tractar d’una responsabilitat «radical», ha de proposar una caracterització exigent, ambiciosa de la mateixa: que inquireixi sobre el fet, però també sobre totes les seves conseqüències; sobre el no fet (omissió) però també sobre el que podria haver-se fet en comptes del que efectivament realitzat; que es reconegui com a condició prèvia (i no posterior) del nostre ser subjectes morals; que mai s’identifiqui, sent ètica, amb la responsabilitat que ens assigna un sistema moral concret ni amb la qual ens imputa un sistema legal específic. En l’àmbit de les organitzacions, de les empreses i de la seva gestió, tot i que ja s’ha començat a caminar, encara estem molt lluny d’aquesta responsabilitat «radical».
2. Què pot aportar la perspectiva ètica a la societat basca, aquí i ara, per superar la seva història recent i per construir nous espais de convivència on viure millor?
Sent la seva història recent, malauradament, una història marcada per la violència, la societat basca necessita tots els recursos possibles per reconstruir la seva convivència danyada i, en aquest punt, la perspectiva ètica té moltes aportacions a fer, entre les que destaco en aquest moment les següents: la centralitat de les víctimes, la capacitat d’autocrítica dels victimaris i la responsabilitat dels circumstants (la majoria espectadora, aliena a la violència patida i exercida) per reintegrar, de manera diferent, a la societat tant a aquells que van ser injustament apartats d’ella (les víctimes) com als qui així ho van fer (els victimaris). Només així serem capaços de passar de la coexistència pacífica a la convivència (re)conciliada.
3. Tu vas participar al Documental “Glencree” que narra la història d’una experiència que arrenca a l’hivern de 2007 quan s’ajunten per primera vegada un grup format per deu víctimes de la violència de diferent signe polític, i acaba a la primavera de 2012. Què impulsa a les víctimes a participar en aquesta experiència? Què podem aprendre amb elles?
Fonamentalment el que mou a les víctimes és la seva responsabilitat amb la societat basca i la consecució de la pau: assumir la incomoditat i la dificultat personals que els genera el procés plantejat des de la convicció que és una aportació valuosa que poden fer a la societat i, especialment en alguns casos, a les noves generacions de la mateixa, representades en els seus propis fills. La veritat és que aquest servei que se’ls sol·licita elles mateixes reconeixen posteriorment que els ha resultat també positiu personalment: ha reconegut en l’altre a un igual, s’han eliminat molts prejudicis, han conegut millor la realitat i se senten agents d’un canvi positiu en favor de la pau i la convivència.
Tot això es converteix en aprenentatges per a tots nosaltres, però al costat d’ells n’hi ha un especialment important: si elles, sent víctimes (és a dir, els que han patit ja una terrible pèrdua per la injustícia soferta) han estat capaces d’això, quina excusa tenim els que no ho som per no fer aquest mateix procés?
4. Durant les últimes dècades la societat basca ha hagut d’aprendre a viure en un context de conflicte greu i continuat que ha generat ferides encara obertes i afectat a les relacions quotidianes. Què pot aportar-nos l’alteritat, des de la concepció de “l’altre” com un fi en si mateix, a la reconstrucció d’aquestes relacions?
El reconeixement de l’«altre» com un igual a «mi», en drets i dignitat, més enllà del que ell sigui o faci, és peça fonamental de la reconstrucció de la convivència entre «nosaltres». És més, el «jo» no existeix si no és en relació amb «l’altre»: «jo» soc, originalment, relacional.
La reconciliació en societats dividides o en conflicte demana el reconeixement de la comuna condició humana, especialment en la seva vulnerabilitat i limitació, que provoca compassió i solidaritat, que pren seriosament la dignitat de l’ésser humà tal com es manifesta en els drets humans i extreu les conseqüències pertinents.
5. Has escrit en diverses publicacions sobre l’ètica de les professions, i concretament has escrit el llibre “Ètica per a enginyers”. Què creus que han d’aprendre per ser professionals excel·lents? Quin està sent el paper de la universitat en la formació ètica dels professionals del futur? Què es podria fer millor?
Crec que és fonamental fer veure que, a dia d’avui, no és possible ser un bon (tècnicament) professional si, entre altres coses, no només, però necessàriament també, no s’és un professional bo (moralment). Cal recordar que l’«excel·lència», aquest concepte omnipresent en la vida empresarial i professional és, original i originàriament, un concepte ètic, és la «areté» (virtut) aristotèlica: la manera d’actuar excel·lent (no simplement bo, sinó el millor possible) en unes circumstàncies concretes. Cal destacar que l’ètica és intrínseca a tota activitat professional: esperem d’un professional que faci bé (també en termes morals) el seu treball, en cas contrari, és un «barroer». Cal prendre consciència, en definitiva, que la professió es legitima socialment només des de l’aportació d’un servei valuós per a la societat, que és la raó de ser d’aquesta professió: el seu bé intern o propi, que mai ha de confondre amb altres béns legítims però externs o col·laterals, com els diners, el poder o el prestigi.
A dia d’avui és impensable que la Universitat no respongui a l’omnipresent demanda social de professionals amb competència ètica. L’àmbit universitari és un lloc privilegiat on poder oferir als futurs professionals capacitats per descobrir els conflictes morals presents en l’exercici de la professió, analitzar-los críticament des categories ètiques i triar els cursos d’actuació més adequats.
6. El diàleg és una de les bases del comportament ètic. Com veus la capacitat de dialogar en la nostra societat?
Hi ha dues tendències contraposades actualment en la nostra societat que em resulten problemàtiques a l’hora d’abordar els conflictes des del diàleg. D’una banda, la que nega el diàleg, bé perquè el considera inútil (per a què dialogar si estic en possessió de la veritat?) o perillós (si dialogo, m’arrisco a «perdre»: a què es mostrin les meves debilitats o fins i tot a que em convencin del contrari que penso). De l’altra, també em resulta problemàtica l’apel·lació «bonista» al diàleg, al fet que cal dialogar sempre i sense condicions; aquesta no és sinó una expressió, amable, però igualment terrible, del moralisme (fiat iustitia et pereat mundus!).
El diàleg, en situacions conflictives concretes, està sempre condicionat, no sempre és possible, encara que sigui desitjable, no és simètric si el conflicte que intenta canalitzar és asimètric (i molts ho són i no reconèixer-ho és un error ètic).
En aquest terreny, com en molts altres és imprescindible el concurs de l’ètica aplicada: què vol dir en aquest conflicte concret, en les seves especificitats i condicions pròpies, fer possible, real, el diàleg com a instrument de gestió, transformació o resolució de la mateixa?
7. Finalment, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
L’ètica està originàriament present en la presa de decisions; no cal justificar la seva incorporació. La pregunta a fer és precisament la contrària: com pot justificar-se que, en un procés deliberatiu de presa de decisió, on necessàriament hi ha principis, valors, normes i accions morals en joc, s’exclogui l’ètica? La resposta, en tres paraules: de cap manera.