Doctor en Filosofia. Professor d’Ètica aplicada a la Universitat de Girona i professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya. Màster en Bioètica i Dret. Màster en Ètica aplicada a l’acció social. Vocal del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya i del Comitè d’Ètica i de la Recerca i la Bioseguretat de la Universitat de Girona, entre altres.
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?
Responsabilitat fa referència a respondre adequadament a la presència de l’altre o d’allò altre. I radical a fonamental, essencial, extrem. Que amb la paraula responsabilitat no n’hi hagi prou i l’haguem d’adjectivar, pot significar que té graus, que poden anar des de la vàcua responsabilitat social que anuncien algunes empreses per vendre, fins la d’aquelles persones que se sacrifiquen incondicionalment i per amor al proïsme.
2. Recentment has parlat del “paternalisme jurídic d’estat” i de la teva preocupació per com tota la ciutadania està acceptant la condició de súbdita.
En quines condicions, si és que n’hi ha, l’Estat pot tenir legitimitat ètica per posar-se en la meva vida pel meu bé?
En filosofia moral i del dret s’anomena paternalisme jurídic a la interferència de l’Estat en la vida dels ciutadans per tal de protegir-los de les seves pròpies accions o per perfeccionar-los. D’ençà l’aparició del liberalisme, les condicions que ha de complir el paternalisme per tal que estigui èticament justificat és motiu d’estudi i debat. Un exemple de paternalisme jurídic que la majoria de les persones consideren èticament justificat és la obligatorietat de portar cinturó de seguretat quan es va en cotxe o casc quan es va en moto pel propi bé (les raons d’aquestes prohibicions que tenen en compte a les altres persones ja no es consideren paternalisme).
Jo, a aquest tipus d’interferències en la vida de les persones prefereixo anomenar-les accions coercitives de primer nivell (que poden ser protectores o perfectores) i reservar el terme paternalisme per referir-me a una actitud o disposició que és sempre èticament incorrecta: considerar, per menyscabament o amor, que una persona o perfil de persones són incapaces de prendre decisions o de fer quelcom tot i poder-ho fer, imposant-los proteccions o models de vida bona.
En filosofia moral i del dret hi ha un cert consens en considerar que s’han de complir tres condicions per tal que les accions coercitives protectores i perfectores de primer nivell estiguin èticament justificades: (i) necessitat, eficàcia, eficiència i proporcionalitat de l’acció coercitiva, (ii) manca de llibertat reflexiva de la persona o persones a les quals s’aplica i (iii) la persona o persones estan, estaran o estarien d’acord amb aquesta acció coercitiva quan tenen, tinguin o tinguessin llibertat reflexiva.
No es pot negar la importància que té el poder punitiu i educatiu dels Estats democràtics, socials i de dret en la conquesta i defensa dels drets humans i el benestar de les persones. Negar-ho és situar-se en un anarquisme utòpic que no té en compte la realitat. Ara bé, això no treu que calgui estar alerta amb el perill que suposa la promulgació i demanda cada vegada més elevada de lleis per a gairebé tots els assumptes de la nostra vida i tampoc no treu la necessitat d’albirar i caminar cap un horitzó de justícia en el qual l’Estat i les lleis tinguin una presència mínima.
3. Europa està plantejant la necessitat de comptar amb un passaport sanitari i l’aplicació del big data per controlar la pandèmia. Des d’una perspectiva ètica, quins pros i contres pot tenir per a l’economia, les empreses i la ciutadania?
És evident que l’ètica no pot defugir l’economia i que, per tant, la pregunta és molt pertinent. Ara bé, en el poc temps que disposo per contestar-la permeteu-me que em centri en una qüestió pròpiament ètica de la qual es parla poc en el debat sobre l’obligatorietat de la vacunació o sobre les restriccions pels no vacunats i que em sembla important.
Tot i que no comparteixo la desconsideració de Simone Weil vers els drets, en la crítica que en fa hi ha aspectes molt interessants. Diu que un dret depèn de la força, de l’amenaça del poder de l’Estat i hi contraposa l’amor i la responsabilitat cap a l’altre, sobretot cap aquells que pateixen i que clamen, de vegades de forma silenciosa i altres de forma incomprensible: «Per què em fan mal?», «Per què em fas això?».
De la diferència entre dret i estimació se’n deriva la diferència entre deure i obligació. El deure pertany al món del dret, de les lleis, dels Estats, de la força i del poder. La ob-ligació (sic), en canvi, fa referència al lligam, estimació, responsabilitat respecte a aquells, aquelles o allò que es fa present en el camí de la nostra vida.
Doncs bé: la qüestió de la vacunació, com és d’esperar en un Estat democràtic, social i de dret, gira en torn de la força, del combat entre dos drets: la llibertat individual versus la salut dels altres. Un combat que només es pot resoldre amb la imposició d’un bàndol sobre l’altre, emparada per la força de la raó i dels aparells de l’Estat.
4. Parlem d’ètica i educació arrel d’una altra frase teva: “M’agrada pensar en una societat que ensenya els infants a ser lliures i responsables”. Quines són les claus per aconseguir-ho?
Al meu entendre: que les escoles i instituts siguin els edificis més bonics dels pobles i ciutats, que les persones que hi treballin siguin els professionals més valorats i que l’educació es desempallegui dels extrems alliberar i reprimir que la maregen d’ençà fa tres-cents anys.
D’aquestes tres claus per aconseguir-ho, possiblement la més escandalosa sigui la tercera, però avui ja no hauria de sorprendre’ns dir que l’educació és el nom amable que vam posar a la domesticació o, en termes contemporanis, antropotecnologia o programació d’aquest animal modelable que tenim la sort de ser.
5. Què és el que té d’especial el nostre món actual (i futur) que justifica tant la importància d’aplicar l’ètica en el nostre dia a dia?
Primer de tot caldria aclarir a què ens referim quan diem ètica. Ètica té, al menys, tres grans usos o significats: (i) pot referir-se a les normes i comportaments que assenyalen allò que és moralment correcte o incorrecte (en aquest sentit es parla, per exemple, de codis ètics o de que tal o qual acció no és ètica); (ii) a una manera se ser-en-el-món (en aquest sentit es parla, per exemple, de la bona gent) i (iii) a una activitat reflexiva que es dedica a pensar, fonamentar o desconstruir allò moralment correcte o incorrecte (en aquest sentit es parla d’Espais de reflexió ètica en l’àmbit dels Serveis socials o d’ètica o filosofia moral en els àmbits acadèmics). Per simplificar, les anomeno ètica prescriptiva, ètica viscuda i ètica reflexiva, respectivament.
En el nostre món actual, l’ètica prescriptiva i l’ètica reflexiva tenen, tal com dieu, una importància creixent. No pas l’ètica viscuda, que davalla de forma alarmant.
Al meu entendre, hi ha cinc factors que expliquen aquest increment de l’ètica prescriptiva i de l’ètica reflexiva: (i) la secularització (ja no tenim –o tenim cada vegada menys– deus que ens dictin el que és moralment correcte o no); (ii) el desenvolupament econòmic i científic, que ens planteja problemàtiques ètiques impensables fa un temps (per exemple, l’enginyeria genètica, l’allargament de la vida humana, la intel·ligència artificial, etc.); (iii) l’eclosió de l’alteritat i la democràcia, que amplien el reconeixement i la responsabilitat més enllà del nos-altres (sic), cap a persones i moralitats que no són com les nostres i aleshores ens cal decidir si es respecten o no i perquè; (iv) el biopoder i les noves formes de resistència, que fan que l’Estat i els seus aparells, per exemple Salut i Serveis Socials, es preocupin cada vegada més per la vida de les persones i, per tant, i intervinguin, la qual cosa genera també noves formes de resistència; i (v) l’ètica com a factor d’excel·lència productiva i de màrqueting en les organitzacions.
6. A la darrera conversa que vam tenir, ens parlaves de l’ètica vinculada al disseny i l’organització de l’espai – en les ciutats, en les nostres empreses i organitzacions, etc. Com hauríem de dissenyar aquests espais, contemplant la perspectiva ètica?
Filòsofs, antropòlegs, neurocientífics, arquitectes, pedagogs, poetes… han destacat la intensa relació que hi ha entre l’espai exterior i interior, entre el lloc i la persona. «Sóc l’espai on sóc», afirma el poeta Noël Arnaud.
De fet, el significat més antic que coneixem de la paraula éthos és cau, sojorn, indret on té lloc l’habitar i, recordant-ho, Heidegger va considerar que el lloc és l’àmbit construït per a l’habitança, el refugi en el qual la condició humana es fa possible.
Per tant, més que considerar la perspectiva ètica dels espais, caldria considerar-los com el lloc en el qual la condició humana es fa possible. Malauradament, la majoria d’espais són el que la sociologia ha anomenat no-llocs, zones de trànsit per a comprar, desplaçar-se, contemplar, educar-se, guarir-se, esperar la mort…
7. Moltes vegades, les organitzacions es doten de codis, eines, recursos… per codificar la seva ètica, però aquestes no arriben al dia a dia. De fet, has arribat a dir que “l’infern és ple de codis ètics”. Quines són les claus per aconseguir que aquests principis i valors entrin a formar part de la cultura de les organitzacions en la seva acció quotidiana?
Com he dit abans, en el capitalisme avançat l’ètica s’ha convertit en un factor d’excel·lència productiva i de màrqueting. Els codis i altres recursos ètics poden ser, per tant, instruments que afavoreixen l’amistat i el treball cooperatiu en la organització i, per tant, l’excel·lència productiva o mers instruments de màrqueting.
Els valors i principis es poden proclamar i no complir. Les virtuts, en canvi, són valors i principis encarnats en la persona, que formen part del seu caràcter, de la seva manera de ser. D’aquí que en les empreses que demanen als seus treballadors i treballadores allò pròpiament humà (la capacitat reflexiva, creativa i cooperativa), maldin per fomentar un clima d’amistat i compromís que ho propiciï, un caràcter en i de la organització que impregni les persones que hi treballen o col·laboren, les que atenen i fins i tot els productes que ofereixen.
8. També has escrit sobre l’ètica de la complexitat. Aquest és un concepte que segurament pren avui més importància que mai. Quin és el perill de no entendre aquesta complexitat?
El coneixement és acció comunicativa, entre els ésser humans i entre aquests i l’entorn. En aquest diàleg que som cal tenir en compte totes les veus i senyals que ens arriben. Ara bé, això no significa, ni de bon tros, que totes aquestes veus i senyals siguin igual de vàlids.
La dificultat i la grandesa de l’ètica de la complexitat radica en ser capaços de tenir en compte quantes més veus i senyals millor, dialogar amb elles servint-se de la racionalitat, l’evidència empírica i l’estimació i prendre una decisió, si cal prendre-la.
Els perills són, tal vegada, el dogmatisme i les preses.
9. En les entitats socials amb les que treballes, sovint es tendeix a focalitzar els processos de deliberació en els àmbits vinculats a l’atenció a les persones i la prestació de serveis. Són prou conscients dels problemes ètics que es donen, també, en l’àmbit de la gestió?
Bé… jo no establiria una diferència entre l’atenció a les persones i la prestació de serveis i la gestió. La gestió de les entitats socials persegueix o hauria de perseguí oferir un servei i, per tant, una atenció a les persones, excel·lent i encaminada a aconseguir una societat justa.
Ara bé, si amb gestió es fa referència al éthos, caràcter o clima de la organització, estic d’acord que és un àmbit en el qual l’ètica aplicada té molt recorregut per fer. Possiblement aquest dèficit tingui al menys dues causes: que la bioètica, d’on provenim, no se n’ha ocupat gens i que aquells que se n’han ocupat provenen dels àmbits empresarials i parlen un llenguatge que genera rebuig en l’àmbit social: el de l’excel·lència competitiva i crematística del capitalisme.
10. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
Uf… tres paraules són molt poques. Però si és imprescindible fer aquest exercici… «Comprendre l’altre».