Actor i director de la companyia de teatre Sixto Paz, treballa també al cinema, la televisió i el doblatge.
Copropietari dels restaurants LLuritu, en plena pandèmia ha inaugurat La Muriel, un espai polivalent on conviuen la cultura i la gastronomia.
1. A beethik parlem de l’ètica de la responsabilitat radical: un compromís de les persones i les organitzacions per re-connectar amb les nostres arrels, per tornar a les coses bàsiques que ens uneixen i transformar la societat. Com et ressona a tu aquest concepte en el context de la teva activitat?
Per a mi l’ètica a la meva feina, sobre tot al teatre, és intentar que cada projecte transformi i que ens faci créixer com a persones. Intento triar textos, conceptes o històries que tinguin sentit ara, que interpel·lin a la gent, que et diguin alguna cosa en relació a les nostres vides. És fàcil anar-se’n a temes “resultons” però que no et diuen res o que no connecten amb la realitat del que està passant.
2. Vau fundar la companyia de teatre Sixto Paz al 2013 i a la vostra presentació dieu: “una ocupació́ important de la nostra empresa és la de canviar les regles del joc”. Quines heu canviat i quines encara es resisteixen?
Potser no hem canviat cap, però com a mínim intentem sacsejar. Per començar, quan vam crear la companyia vam voler fer un equip diferent, que no tothom vingués del món del teatre. Érem una periodista, una escenògrafa de teatre, un historiador-muntador de cine i un biòleg. El teatre és una manera d’expressar i aquesta diversitat de persones de teatre combinades amb les aportacions d’una periodista, un biòleg o un historiador ens va ajudar molt a canviar les maneres de comunicar i arribar al públic. Vam néixer en un moment en el que apareixien les noves plataformes i en el que era molt fàcil quedar-se a casa, per això nosaltres li vam donar molta importància al “pre” i al “post”, per intentar implicar a l’espectador abans i després de la funció i aconseguir que l’experiència d’anar al teatre fos més complerta.
Sempre hem intentat també ser molt transparents. Sentíem que calia molta pedagogia i ensenyar que darrera dels actors hi havia molta gent treballant. En algunes obres vam fer un dossier molt gran on explicàvem tota mena de detalls: quanta gent estava treballant, què cobràvem, quantes butaques calia omplir per cobrir despeses, etc.
I es resisteix molt la vessant pública. El Teatre Nacional és com un dinosaure difícil de moure i d’innovar; el propi edifici ja és un exemple de la necessitat de “demostrar” no sé què. Te’n vas a Escòcia, per exemple, i el teatre no té seu, és una oficina, el que implica que està descentralitzat i que avui s’estrena en un lloc i un altre dia s’estrena en un altre. Això els hi dona una flexibilitat que aquí no tenim. Per exemple, amb la pandèmia el Teatre Nacional podria haver aprofitat l’espai exterior per fer coses a l’aire lliure i no s’ha fet res.
3. A beethik estem convençuts que la manera com prenem decisions determina en gran mesura com ens relacionem i la qualitat de la societat en la que vivim i curiosament un dels reptes que us proposeu a Sixto Paz és fer partícip l’espectador de la presa de decisions. Quins canvis voleu introduir en el mon de la cultura amb aquesta iniciativa? Ens pots posar alguns exemples de coses que heu fet en aquest sentit?
Un dels exemples que vam introduir per fer participar a l’espectador a la presa de decisions va ser la “taquilla inversa”. Va ser una sacsejada molt criticada i alhora molt aplaudida que no va deixar indiferent a ningú. Les crítiques van sorgir perquè en el sector es pensava que els actors cobraven en funció d’això i no és veritat. Els actors no cobraven en funció de la recaptació, però sí que era una manera de fer conscient als espectadors de la importància de la seva aportació. Nosaltres ens comprometíem a pagar fos com fos el sou als artistes i érem nosaltres com a companyia qui assumíem el risc. Per tant, no estàvem infravalorant cap feina. Volíem experimentar i ens va aportar coses molt positives. Per exemple, el teatre es va omplir de gent jove; és cert que et pagava pocs diners però també ens recomanaven molt i de sobte el teatre s’omplia. A més això s’equilibrava amb espectadors amb més capacitat econòmica i al final, durant els tres anys que ho vam fer vam ser la companyia que més va recaptar de mitjana. Però com tot, calia comunicar-ho bé i fer molta pedagogia perquè el fet de pagar per la funció fos un acte conscient de responsabilitat i no s’entengués malament.
Hem fet moltes coses per comunicar i apropar-nos a la gent d’una altra manera. En algunes funcions, per exemple, hem regalat un llapis al final i hem plantejat a l’espectador que ho faci servir de testimoni apel·lant a la seva responsabilitat per decidir si tirar-ho a la paperera o, si li ha agradat l’obra, regalar-ho a una altra persona que rebrà un descompte al presentar-ho en taquilla. És una manera de fer que l’espectador es converteixi en una part de la teva història.
4. Tens sis anys. La mare és a l’hospital. El pare diu que ha fet “alguna cosa estúpida”. Li costa ser feliç. Així que comences a fer una llista de les coses excepcionals d’aquest món. Cadascuna de les coses que fan que la vida valgui la pena… Així es presenta una de les darreres obres de teatre que protagonitzes. És una obra de la que surts emocionat i amb una inspiració d’aire ple d’humanitat i esperança davant l’adversitat. Quina intenció hi ha quan selecciones una obra?
El primer és que sigui una obra que ens agradi a tot l’equip. Si hi ha algú a qui no li agrada, no la fem.
Després, com he dit abans, ha de ser una obra que connecti amb la realitat, amb el que li passa a la gent i d’alguna manera t’ha d’interpel·lar, t’ha de dir alguna cosa. Jo ho passo molt malament quan vaig al teatre i veig que està molt allunyat del que està passant al carrer.
Per altra banda, també ens hem imposat combinar fer coses més arriscades i més experimentals, que trenquin barreres, amb fer coses més comercials. Les primeres ens han d’enamorar, ens han de fer créixer com a persones i com a companyia i les segones han de tenir un text de qualitat. Per a mi “Les coses excepcionals”, l’obra a la que us referiu en aquesta pregunta, és una obra que funciona molt bé, que connecta amb tothom, és comercial, però al mateix temps té un text de molta qualitat i un fons potent.
5. En plena crisi sanitària has inaugurat La Muriel, un espai cultural obert a la convivència de teatre, música, dansa, poesia, gastronomia, espai de coworking… Sembla que respon a un d’aquells desitjos, a un d’aquells somnis que de cop es fan realitat. Què representa per a tu La Muriel? Què pot aportar a la cultura?
La Muriel és com tancar un petit cercle, sense que sigui un punt d’arribada perquè mai ens hem apalancat i volem estar sempre reinventant-nos. M’agrada pensar que no ens puguin classificar ni etiquetar gaire. I amb La Muriel volem continuar innovant. Estem donant veu a gent jove de moltes disciplines culturals. Volem ser un espai de connexió. Estem treballant pel barri i fent teixit cultural. Molta gent ens ha dit que estem fent una tasca pública.
Una de les coses que farem serà un podcast que es dirà “Els nois del sucre” i que serà una tertúlia molt irreverent on traurem tots els plats bruts de la cultura.
Volem que La Muriel sigui un lloc on el barri, la cultura, la gastronomia i la festa s’uneixen.
6. Aquest any 2020 està sent molt dur, especialment per a les persones més vulnerables, i per els sectors que han sofert restriccions més dures, com la cultura i la restauració, entre d’altres. Precisament tu estàs en tots dos. Creus que s’ha tingut en compte la vostra perspectiva a l’hora de prendre decisions sobre aquests sectors? Quina valoració fas de tot plegat?
No entraré a valorar si les mesures estan bé o malament. El que no pot ser és que haguem de tancar els nostres locals amb l’enorme pèrdua de diners que això suposa i que més del 50% siguin impostos. Per això han tancat més del 40% dels restaurants de Barcelona.
Als representants de la cultura i la restauració se’ns ha passat per sobre. En alguna ocasió se’ns ha consultat però després s’han pres decisions sense tenir-nos en compte. Concretament, el sector cultural ha aplicat mesures excepcionals d’higiene, de protecció, d’aforament, de cura amb les línies d’entrades i sortides i s’han generat espais molt segurs, però no s’entén el perquè de les decisions que s’han pres.
7. S’apropa Nadal, una època de l’any en la que la cultura ha tingut sempre un paper especial, però aquest any serà diferent i, potser, podríem aprofitar per reflexionar una mica… Què li demanaries a la societat, a cada una de les persones que en formem part, per implicar-la en la transformació cap a un món millor en el que la cultura tingui el lloc que es mereix?
Crec que no podem demanar res. Hem d’estar a l’alçada i fer coses que interpel·lin a la gent, adaptar el que fem i com ho fem per generar interès per la cultura. Si parlem des d’un pedestal no connectarem i la gent no anirà al teatre.
Això sí, si penses anar a un espectacle, al teatre per exemple, no ho deixis pel final, ves la primera setmana, perquè l’obra no es mori pel camí.
8. Per últim, podries resumir, en tres paraules, quin ha de ser el paper de la cultura en la construcció d’una societat més autèntica, humana i sostenible?
Crítica, risc i sentit de l’humor.