Professor emèrit d’Economia i d’Ètica de l’Empresa a l’IESE.
Ha dedicat la seva vida professional a la docència i investigació en economia, ètica i responsabilitat social de l’empresa.
És Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres d’Espanya; president del Comitè de Normativa i Ètica Professional del Col·legi d’Economistes de Catalunya i pertany a comitès ètics d’institucions financeres, associacions empresarials i mitjans de comunicació, entre d’altres. Ha rebut diferents guardons i és autor de nombrosos llibres i articles.
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?
Si un directiu em preguntés per què ha de ser ètic, la raó última que li donaria és perquè ha de ser un bon directiu, i no pot ser-ho si no és radicalment ètic. L’ètica no és un afegit a unes decisions més o menys correctes des del punt de vista econòmic i tècnic; no és la cirereta del pastís, sinó que forma part de la massa d’aquest.
Si un directiu vol ser un bon directiu ha de preguntar-se per les conseqüències, per totes les conseqüències, de les seves decisions. Primer, per les conseqüències econòmiques, és clar. Però després, per les conseqüències sobre les persones. Què li passarà al meu client, si l’enganyo sobre les qualitats del meu producte? Què li passarà al meu venedor, si li estic incentivant perquè menteixi al client? Què estarà aprenent la meva comptable si li estic dient que simuli que un suborn és una operació legal? Les meves decisions deixen “empremtes” en els altres, i aquestes empremtes influiran en les seves decisions futures. És aquí on ens juguem la lleialtat dels nostres col·laboradors.
I tercer, he de preguntar també per les conseqüències que la meva decisió tindrà sobre mi mateix. Perquè en les meves decisions estic “aprenent” a tractar als meus empleats amb la dignitat i justícia que es mereixen, o a fer el contrari; i a fer front als meus deures envers la societat o a ignorar aquests deures…
Però l’ètica en l’empresa no afecta només al directiu com a persona i com a professional. L’empresa és una comunitat de persones que col·laboren en un projecte comú, que a tots interessa, encara que per motius diferents. Una vegada que el directiu s’ha convençut que ha de ser radicalment ètic, ha d’estendre això a la resta de l’organització, respectant la llibertat de les persones. I aquí apareixeran el propòsit o missió de l’empresa, com a guia per a les decisions de tothom; el desenvolupament d’una infraestructura ètica i d’un model de gestió eficient, atractiu i ètic, i d’una cultura que inspiri a tot el personal i, en el possible, als del seu entorn: proveïdors, distribuïdors, franquiciats, etc.
2. Ets una persona amb una àmplia trajectòria assessorant empreses en l’àmbit de l’ètica. Fa 10 anys deies en alguns dels teus escrits que el comportament ètic no millorava, en part, perquè no sabíem donar bones raons als seus directius. Actualment, han canviat les coses? S’ha incrementat el nivell de consciència? Quins factors han influït?
Al llarg de el temps, l’entorn legal, social i moral de les empreses va canviant. Els escàndols ètics, els casos de corrupció, la desigualtat en la distribució de la riquesa, la manca d’oportunitats per als empleats joves, estan canviant les demandes sobre les empreses. Ja no n’hi ha prou amb l’eficiència econòmica: el llistat de responsabilitats socials creix.
La forma d’explicar això canvia també. Quan es va desenvolupar el concepte de responsabilitat social, ja fa unes dècades, es donaven principalment dues raons: perquè la societat demanava que l’empresa es comportés com un bon ciutadà, “retornant” a la societat el que aquesta li havia donat, i perquè ser socialment responsable era rendible per a l’empresa. Això reduïa l’ètica a un mitjà més per assolir els objectius econòmics de l’empresa, a través de la reputació i d’altres avantatges econòmics.
Avui dia tenim més clar què significa ser socialment responsable. M’agrada la definició que va donar la Comissió Europea fa una vintena d’anys: és la responsabilitat de l’empresa pels seus impactes en la societat. És una responsabilitat a vegades legal, altres social, però sempre moral; no és una simple conveniència econòmica o de prestigi social. També té avantatges econòmics, com el plantejament dels objectius de l’empresa en el llarg termini, en què es posen de manifest els aprenentatges esmentats abans, i avantatges socials, quan es veu la responsabilitat social com un conjunt d’accions socialment acceptades, com filantropia, acció social o fins i tot “rentat d’imatge”.
Però entendre la responsabilitat social com un compromís ètic radical és important perquè canvia la naturalesa de les relacions dins de l’empresa i amb el seu entorn. L’empresa es converteix en aquella comunitat de persones, unides per compromisos comuns, que participen d’uns objectius compartits, són lleials a una missió i viuen la unitat en l’organització i amb els seus stakeholders.
3. En el nostre entorn empresarial, portem un recorregut de 20 anys de trajectòria progressant en el camí de la responsabilitat i la sostenibilitat i, per tant, en teoria, de l’ètica aplicada a la gestió. Els que posen el focus en les ombres d’aquest camí afirmen que aquesta aposta no són més que declaracions i “paraules” per rentar la cara de les empreses. Des d’una perspectiva ètica, quina valoració fas?
Això és inevitable. Sempre hi haurà els que fingeixin una conducta que, de fet, practiquen només en aparença.
Aristòtil feia notar que les lleis tenien per objecte acomodar les conductes de les persones al bé comú de la societat. És veritat que moltes d’aquestes persones intentaran saltar-se la llei quan puguin fer-ho sense que se’ls castigui per això, però mentre compleixin s’aconseguirà, més o menys, el bé comú social. Aquestes persones que compleixen per temor al càstig “aprenen” a actuar d’una manera que, amb el temps, pot convertir-se en una pràctica moralment correcta, de la mateixa manera que el nen que diu la veritat per evitar que la seva mare el castigui adquireix una pràctica que li permetrà, més endavant, viure la sinceritat no pel temor al càstig, sinó com una cosa que és desitjable per si mateixa. L’ideal és que les empreses es comportin èticament perquè això és el millor per als seus directius, empleats i propietaris i per a tota la societat; si ho fan per “quedar bé”, no milloren com a persones, però al menys causen un benefici a la societat, i potser acabin aprenent que això és el que han de fer sempre.
4. Has dedicat gran part de la teva vida a formar persones amb càrrecs directius en una escola de negocis. Moltes de les persones que hem passat per aquestes escoles hem vist que el pes o el valor relatiu que se li donava a la formació en ètica empresarial era molt inferior al pes que se li donava a la vessant econòmica o de màrqueting. Està canviant aquest enfocament en l’actualitat?
Quan jo era un professor jove es parlava molt dels deures morals dels empresaris i directius, potser per la cultura religiosa que llavors estava encara vigent a Espanya i en altres països europeus. Això va anar canviant quan es van introduir els textos i els models anglosaxons orientats a la maximització del benefici com a objectiu de les empreses. Aquella cultura humanística es va conservar en algunes escoles, sovint recolzada en l’ètica de les persones, amb escàs reflex en l’ètica de les organitzacions.
Després van arribar els nous models ètics, de responsabilitat social i de sostenibilitat. Quan un grapat de professors vam crear, fa més de mig segle, la branca espanyola de la European Business Ethics Network (EBEN), hi havia uns pocs cursos d’ètica a les escoles i universitats espanyoles; avui això ha canviat considerablement. Però potser hem de millorar molt, per aconseguir que l’ètica no sigui una assignatura més, ni tan sols una assignatura troncal en els estudis d’administració i direcció d’empreses, sinó alguna cosa present en tots els cursos, de manera que, sempre que es parli de presa de decisions, aparegui l’ètica com un component rellevant. Ensenyar ètica és una cosa bona, però més important és ensenyar a actuar amb ètica en totes les decisions de l’empresa, i aconseguir que l’ètica impregni l’estructura i la cultura de l’organització.
5. Quines diferències podries destacar entre les següents expressions? Ser un bon gestor, ser un bon directiu, ser un bon líder.
No discutirem sobre paraules. Per a mi, el directiu que elabora i posa en pràctica una bona estratègia de l’empresa, és un bon gestor. El que té cura del seu equip humà, perquè es trobi a gust a l’empresa, es comprometi amb ella i aporti el necessari per al seu desenvolupament, és un bon directiu. El bon líder va més enllà: intenta que les persones es desenvolupin com a persones perquè siguin capaços de trobar un sentit ple al que fan i puguin ser lleials amb l’empresa. No són, probablement, tres models diferents de directiu, sinó tres facetes que cada bon directiu posa en marxa cada dia, a estones centrat en els objectius econòmics, altres vegades com a creador d’un ambient humà favorable, i en altres moments com a promotor del desenvolupament de les persones.
6. Hi ha diferents tradicions ètic-filosòfiques que, si les tenim en compte, ens ajuden a enfortir la gestió ètica en el dia a dia de les empreses: l’ètica de les virtuts, l’ètica dels principis, l’ètica de les conseqüències, l’ètica del diàleg, l’ètica de la cura … Què ens aporta cadascuna d’elles? En què recomanaries posar el focus a una empresa que ja ha definit el seu propòsit i els seus valors i que ara vol ser consistent i fer una aposta decidida per “baixar-los” en el dia a dia?
Cadascuna d’aquestes tradicions aporta alguna cosa important a la formació de les persones i a la presa de decisions. Les normes i els principis ens ofereixen recomanacions generals, per identificar els problemes i orientar les solucions: “fes el bé” és un principi positiu general, “evita el mal” és una norma negativa, també general; després, unes i altres baixen a nivells més concrets. Les conseqüències identifiquen els béns que cal aconseguir: rendibilitat, clients satisfets, visió a llarg termini, complir la llei … El diàleg és una forma de descobrir els béns que cal aconseguir i els mals que cal evitar, partint del principi que cada persona té un coneixement dels problemes diferent del de les altres i, per tant, que és bo escoltar-les a totes, però sense caure en l’assemblearisme. L’ètica de la cura ens ensenya a mirar cada persona com un ésser amb dignitat, ple de necessitats que cal conèixer i, en la mesura del possible, facilitar que les pugui satisfer, sense caure en el bonisme. Les virtuts són aquestes capacitats morals que les persones han de desenvolupar, que els facilitin descobrir els problemes ètics, analitzar-los, buscar solucions, valorar les solucions, prendre decisions i posar-les en pràctica.
7. Finalment, si haguessis de il·lustrar, amb tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions, quines serien?
Jo diria: prendre bones decisions. No n’hi ha decisions “ètiques”: hi ha decisions, amb totes les seves dimensions, econòmiques, psicològiques, socials, legals … i ètiques. O, dit d’una altra manera, i encara amb menys paraules: dirigir bé.