Advocat, soci professional i fundador del gabinet fjmdvocats. Llicenciat en Dret i màster en Dret penal per la Universitat de Barcelona.
És membre del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya, assessor laboral del Consorci de Salut i Social de Catalunya, membre de la Societat Catalana de Bioètica.
Vinculat a hospitals, centres de salut i serveis socials de les xarxes d’utilització pública de Catalunya des de 1987 com a lletrat assessor i com a membre dels òrgans de govern d’institucions, entre d’altres el Consorci Hospitalari de Catalunya (actualment Consorci de Salut i Social de Catalunya), del qual va ser secretari general. Ha estat director gerent de l’Institut Català de la Salut (desembre 2006-novembre 2008).
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?
Em suggereix que caldria invertir els termes i parlar de que la responsabilitat ha de ser radicalment ètica. Especialment en el camp de la salut i dels serveis socials en els que la responsabilitat ètica de les organitzacions prestadores de serveis, dels seus directius i dels professionals que hi treballen els ha de fer cercar al marge d’altres consideracions el benestar dels ciutadans que atenen i de la comunitat a la que pertanyen, mitjançant normes de conducta autoimposades. La radicalitat de la responsabilitat la vinculo als arrels profunds que han de sustentar les organitzacions.
2. En l’actualitat ens trobem en una situació d’emergència provocada per la Covid-19. Respecte la vacunació davant el virus, has manifestat públicament que “tot i regir el principi de voluntarietat de la vacunació i no existir una norma expressa en el nostre ordenament jurídic que imposi la seva obligatorietat, en situacions excepcionals com la pandèmia de COVID-19 que patim es pot imposar la vacunació”. Quin és el risc d’imposar aquesta mesura? Estem coartant el principi de llibertat individual?
Com tots els principis i drets fonamentals, no hi ha cap d’absolut i tots admeten límits o restriccions.
L’excepcionalitat de la crisi sanitària, econòmica, social i cultural a la que ens ha abocat la pandèmia de la COVID-19 justificaria per sí mateixa la imposició de l’obligatorietat de la vacunació si per la via del convenciment i la seducció dels ciutadans no s’arriba al llindar del 70 per cent (o més segons alguns experts) de població immunitzada per assolir la meta de la immunitat col·lectiva o de grup. No s’ha de confondre vacunació obligatòria amb vacunació forçosa. La vacunació és un acte de solidaritat que pretén el bé comú a més del benestar individual. Recentment, el Tribunal Europeu de Drets Humans s’ha pronunciat, per primera vegada, sobre l’obligatorietat de la vacunació infantil i ha establert que, en determinades circumstàncies, no vulnera la Convenció dels Drets Humans.
3. En una entrevista que et van fer fa un parell d’anys deies que “en el sector públic s’ha instaurat un discurs polític d’una nova moral que encotilla la gestió eficaç i eficient dels serveis”. Què vols dir amb aquesta afirmació? I quines implicacions pot tenir per a la ciutadania?
Volia dir que s’ha produït una mena d’enaltiment de la gestió pública directa i de demonització d’altres formes de gestió indirecta dels serveis públics. Una visió sobre allò que és públic que deixa de banda dos dels principis fonamentals de la bona administració com són els d’eficàcia i eficiència.
Per a alguns, només es pot considerar que són públics aquells serveis que es presten des d’estructures administratives per funcionaris públics i no és així. El que defineix un servei públic no és qui el presta, sinó qui és el responsable de determinar la cartera i de finançar-la, de garantir la qualitat i els drets dels ciutadans i ciutadanes. Si de tot això se n’ocupa l’administració pública, el servei és públic amb independència de que qui el presti sigui una empresa o entitat de titularitat privada.
Per a la ciutadania en principi no ha de tenir cap rellevància per sí mateixa quina és la titularitat del prestador del servei: quan anem al nostre centre d’atenció primària o a un hospital de la xarxa d’utilització pública sabem que ens atendran perquè som assegurats o beneficiaris del sistema públic de salut i no ens parem a pensar si el centre sanitari pertany a un o altre proveïdor.
4. Tens una àmplia trajectòria vinculada als sistemes de Salut i Serveis Socials. I has dit que aquests són dos sistemes que han viscut històricament d’esquena un de l’altre, abans de la Covid-19 però també després. Si realment es posés a les persones al centre i les polítiques públiques s’articulessin per donar resposta a les seves necessitats, què hauria de canviar?
Venim d’una tradició “cultural” a l’administració molt llarga, en la que els dos sistemes d’atenció a les persones – salut i serveis socials – s’han ignorat mútuament, quan no s’han mirat de reüll amb desconfiança.
Els intents de l’administració per millorar la coordinació/integració dels dos sistemes no han reeixit, cal recordar el programa ProDep que va ser un intent fracassat de desenvolupament del Sistema d’Autonomia i Atenció a la Dependència amb implicació de lo social i sanitari; o més recentment el Programa Interdepartamental d’Atenció i Interacció Social i Sanitària.
Ara, l’Acord de Govern per a la Investidura de Pere Aragonés proposa la creació d’una Agència Integrada Social i Sanitària per a les persones, per a gestionar el conjunt de recursos sociosanitaris per a la gent gran i amb diversitat funcional. Veurem si aquesta agència per fi soluciona el problema.
5. Moltes vegades, els límits entre el Dret i l’Ètica són difusos i situen a les organitzacions en escenaris incerts en els que no saben quina és la resposta que han de donar a les situacions del dia a dia. Quins són els riscos d’actuar guiades només per la norma, sense incorporar la promoció dels drets fonamentals com a part del compromís ètic de les organitzacions?
El compromís ètic de les organitzacions i dels seus professionals és fonamental, en particular quan presten serveis d’atenció a les persones. Les normes no ho poden preveure i resoldre tot i moltes vegades es plantegen problemes que no poden ser resolts únicament des de la perspectiva del Dret i cal recórrer a la valoració ad hoc des d’un perspectiva ètica per trobar una solució.
6. Vivim en una societat híper-normativitzada on el concepte de responsabilitat es circumscriu cada vegada més a donar resposta de les pròpies actuacions individuals davant d’aquestes normes. Però la situació d’incertesa i complexitat que ens envolta ens exigeix ampliar aquest concepte que redueix la responsabilitat a la individualitat per abordar las responsabilitats col·lectives que tenim davant els altres, com és assegurar la convivència. Quines capacitats essencials necessitem desenvolupar per ampliar aquesta mirada i generar estructures de relació que ens ajudin a viure i conviure millor?
Hem de recuperar principis i valors que, individualment i col·lectiva, tenim rovellats. Abans m’he referit a dos d’ells: la solidaritat, que no l’hem d’exercir només de tant en tant fent donacions per causes nobles, sinó que hauria de presidir la nostra actuació quotidiana; i el bé comú, que ha de ser un objectiu exigible no només als nostres governants, sinó també a tota la societat i els individus que la composen.
I, per últim, hem de recuperar la confiança en qui ens governa, en la ciència, en els nostres superiors, en els nostres subordinats, en els nostres iguals… En definitiva, deixar de banda el “jo, mí, me i amb mi mateix”.
7. Abordant un altre àmbit de la teva activitat professional, quins creus que són els grans reptes que hauria d’entomar la bioètica per donar resposta a la nova societat que s’està dibuixant?
Crec que des de la bioètica ens hem de preocupar cada vegada més dels nous fenòmens que se’ns estan plantejant, com el tractament massiu de la informació –big data- els avenços tecnològics com la intel·ligència artificial, els límits de la biomedicina i de la recerca biomèdica, sense oblidar els reptes de sempre al voltant dels quatre principis (autonomia, justícia, no maleficència i beneficència).
8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
Com diu Diego Gracia la ètica no tracta de valors sinó de deures, i la incorporació de l’ètica a la presa de decisions ha de significar que els gestors i altres responsables, quan exerceixen la seva responsabilitat (deure) han de saber trobar l’equilibri entre l’eficiència i la justícia i han de saber determinar quan ha de prevaldre un sobre l’altre en cas d’entrar en conflicte.