Directora del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla. És historiadora, gestora cultural i doctora en Ciències de l’Educació en l’àmbit de les polítiques culturals i educatives. És docent a la UdG i la UOC. Forma part del Consell rector del Museu Nacional de Ciència i Tècnica de Catalunya i del Consell assessor de la revista Periférica Internacional per a l’anàlisi de la cultura i les polítiques culturals. Ha impulsat la creació de l’associació de Conarte Internacional per a les arts a l’educació i és presidenta de la Fundació Interarts, que treballa en clau de cooperació cultural internacional.
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?
Em porta a pensar en tenir una actitud, professional però també vital, totalment compromesa amb allò que, a nivell universal, hem acordat com a drets fonamentals de les persones i dels éssers vius en general. És una actitud a la que hauríem de tendir, la fita que hauríem de tenir sempre present i que ens hauria de portar a fer-nos constantment una autoavaluació en relació a les decisions i els impactes que generen. M’agrada la qüestió de la radicalitat lligada a la ètica i la responsabilitat perquè implica deures a banda de drets.
2. Des del Museu de la Vida Rural esteu portant a terme un ampli conjunt d’accions orientades a posar en valor els sabers que la mirada rural ens poden aportar en la resolució dels reptes actuals, també a l’àmbit urbà. Com ens poden ajudar aquests sabers, aquesta tradició, en la resposta als reptes socials més actuals?
El món rural d’abans de la industrialització, que és el que presentem al MVR, estava directament relacionat amb els ritmes naturals i amb la terra. Sovint ens l’hem mirat amb una perspectiva o molt negativa (la modernitat era l’antítesi de la vida al poble) o excessivament bucòlica, romàntica i positiva (quan idealitzem la natura). Les lliçons interessants que podem extreure d’aquesta altre manera que teníem de viure son però les que l’analitzen des d’una perspectiva crítica constructiva. Hi ha molts aspectes que probablement ens convingui recuperar en clau contemporània com per exemple, la gestió dels recursos forestals, l’aprofitament dels materials orgànics i naturals, els ritmes més lents de vida i els sistemes de gestió dels elements comunals o les formes de mutualitat. D’altres en canvi, que no volem tolerar com les desigualtats de gènere, el pes de la religió i la tradició, el maltractament a la infància o la falta d’accés a drets fonamentals que probablement, s’han resolt una mica millor en els entorns urbans.
3. Ets, indiscutiblement, una referent quan parlem de cultura i sostenibilitat. Quin és el paper que ha de tenir la cultura en la construcció d’aquesta societat sostenible que tanta falta ens fa?
Parlar de cultura sempre és difícil perquè és un concepte com el d’educació, que engloba massa coses diferents i abstractes. Per això, quan parlem d’aquest vincle entre cultura i sostenibilitat és bo concretar des d’on parlem. Per exemple, com a sistema o sector, el cultural està configurat pels equipaments, pels treballadors i treballadores, per les entitats i institucions que, com en la resta de sectors han de pensar-se en clau de sostenibilitat. Això vol dir gestionar els impactes ambientals, socials i econòmics dels nostres projectes i les condicions dels nostres llocs de treball o els models de relació que hem establert amb la ciutadania per exemple.
Però la cultura és també el coneixement, la memòria i la creació contemporània és a dir, els llenguatges amb els que ens comuniquem i els relats que construïm a través de la música, la pintura, el cinema, els videojocs, el teatre… En aquest sentit, la cultura té aquí una doble tasca en relació a la sostenibilitat: fer accessible a tothom el coneixement i els sabers acumulats al llarg de la nostra historia i posar-los als servei de la imaginació i la creativitat per dibuixar nous escenaris possibles de futur, és a dir de la formació i l’educació en noves competències i capacitats de les persones.
4. Fa poc, a una jornada al territori animaves al següent: “Desenvolupem la mirada crítica, plantegem els reptes de la sostenibilitat, treballem l’Agenda 2030 amb nens i nenes de totes les edats de manera artística i estètica, i convoquem a la comunitat a gaudir d’una manera estètica que també volem que sigui ètica, parlant dels reptes comunitaris”. Quins són els grans reptes d’aquest objectiu que hem d’aconseguir des de la comunitat?
Sovint quan ens plantegem els reptes de la sostenibilitat ens espantem davant la dimensió de la tragèdia. La por ens paralitza i, com bé saben els activistes ambientals, ens porta a una certa forma de “negacionisme” que és la de pensar que el nostre compromís no tindrà cap impacte. Els llenguatges i els processos artístics ens poden ajudar a desbloquejar comunitats proposant-los una manera creativa de fer-se preguntes i cercar respostes, en diàleg amb la ciència però passant també per les emocions i el gaudi de la bellesa. No és senzill ni està exempt de risc. La cultura i les arts, com la ciència poden justificar actituds molt contràries als valors ètics universals. De la mateixa manera que tenen el poder de crear relats positius el tenen alhora de convèncer sobre actituds nefastes. Però ben utilitzades, les arts i els processos de creació amb les comunitats permeten sumar i connectar coneixements i capacitats col·lectives i treballar des d’aquesta perspectiva, en aliança és justament el que proposa l’ODS 17 com a clau de volta per a tots els altres ODS.
5. Tanqueu ara, al Museu de la Vida Rural, l’exposició “Generació [RE]. Continuïtat o canvi?”, amb una crida clara a la necessitat d’una nova generació que sigui protagonista dels canvis socials que ens demanen els temps actuals. Com descriuries aquesta generació [RE]?
Com diu la comissària de l’exposició, l’Anna Andevert, és una generació que no es defineix per l’any de naixement sinó per la seva actitud davant la vida. Una generació a la que la suma de crisis que es van succeint cada vegada amb més rapidesa i intensitat els ha portat a pensar seriosament com volen viure i han optat per exemple, per tornar al poble com ha fet ella. El que comparteixen com a generació és la voluntat de re-definir, re-pensar, re-descobrir altres maneres de fer, formes alternatives de treballar, de conviure o de tenir cura les unes de les altres.
L’exposició té una part final que convida al visitant a explicar quin ha estat el seu procés personal o col·lectiu de re-invenció després de la pandèmia i hem quedat impressionats del retorn que hi ha hagut i de la suma de projectes i propostes que hem recollit, des de models cooperatius per fer front a temes d’habitatge, iniciatives empresarials fonamentades en valors ecològics, projectes vitals lligats a la natura i als pobles, processos participatius polítics etc. Quasi totes impliquen una fórmula comunitària allunyada dels egoismes i individualismes.
6. Diem que la cultura transforma la societat i, segurament, avui és més cert que mai que necessitem les arts, la cultura, per connectar amb la dimensió emocional que ens ha d’ajudar a provocar impactes, canvis, reals. Per què és important la cultura avui?
La nostra gran eina per canviar les coses és la imaginació. La realitat és tant el que vivim com la manera que ho expliquem. L’espècie humana té la gran capacitat de de posar paraules, imatges, sensacions a les vivències i comunicar-les per anar-les fent créixer. Per treballar aquesta imaginació ens calen referents, exemples com més diversos millor, eines per aprendre a parlar i explicar-nos a través de molts llenguatges.
Una idea compartida es pot convertir en un projecte que sumi diverses capacitats i talents, que engresqui i faci sentir-nos que formem part d’una comunitat. La cultura és sobretot aquest espai de participació que a vegades és una festa, un concert, una lectura compartida o un aprenentatge conjunt i les arts són els llenguatges diversos amb els que ens comuniquem de maneres que poden ser boniques, provocadores, inspiradores, emocionants en definitiva.
Si la cultura és comunicació i és participació, és evident que és essencial per canviar actituds i realitats.
7. Al llarg de tota la teva trajectòria, i també ara des del Museu de la Vida Rural, defenses de manera clara la importància d’incorporar els nous paradigmes de la sostenibilitat en l’àmbit educatiu. Quin paper té – o ha de tenir – l’educació, en aquest canvi social que reivindiques?
No podem entendre l’educació desvinculada de la realitat. Eduquem per donar eines que ajudin a viure i per tant, hauríem d’estar renovant constantment aquestes eines. La Unesco ha anat sempre liderant reflexions sobre què vol dir educar i com fer-ho d’acord amb les necessitats de cada moment. Avui és evident ja per a tothom que els models de vida basats en el creixement il·limitat i en l’ús abusiu dels recursos naturals i humans és insostenible. Educar per a la sostenibilitat no serà gens fàcil perquè vol dir educar per canviar coses i l’educació fins ara, havia estat justament la gran eina per garantir la continuïtat del sistema, per transferir coneixements que es consideraven rellevants per seguir vivint com vivíem.
Tot i que al meu parer encara es parla molt de currículums, els professionals de l’educació estan cercant mètodes i propostes per desenvolupar a les aules, competències i capacitats individuals i col·lectives. Aprenentatge servei, treball comunitari, aprenentatge basat en problemes, educació 360 son conceptes que estan ara sobre la taula i que ens parlen de com educar però l’agenda 2030 ens dona el més important que és justament el perquè o el per a què educar sobretot si la vinculem a l’agenda de drets humans.
8. Quins són els valors que creus que hauríem de compartir socialment i que podem promoure des de la cultura i l’educació per la sostenibilitat?
Alguns son valors que sempre hem reivindicat en educació i cultura com el pensament crític, això tan senzill de dir i tant difícil de treballar bé. Altres son molt nous, com el de repensar la nostra posició en relació amb d’altres éssers vius i abandonar l’antropocentrisme defensant valors de respecte i cura envers totes les persones, els animals i plantes. Altres valors essencials en educació i cultura per la sostenibilitat son el respecte a les lleis i a les normes, l’empatia, la solidaritat, la constància i l’esforç, la implicació i la responsabilitat.
9. Finalment, si haguessis d’il·lustrar amb tres paraules què significa per a tu incorporar l’ètica a la presa de decisions, quines serien?
Compromís, honestedat, confiança.