Director de la Càtedra Iberdrola d’Ètica Econòmica i Empresarial de la Universitat Pontifícia Comillas-ICADE.
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?
És la primera vegada que ho sento. Desconec si es tracta d’un terme emergent; si està consolidat i jo -com tantes altres coses- ho ignoro; o si apunta a una intuïció que val la pena explorar.
Prenent aquesta tercera derivada, que és la que més immediatament encaixa amb la meva tessitura actual, he de dir que, abans de res, la formulació del concepte em dona molt que pensar. I això sempre és bo i digne d’agrair.
M’estendré en aquesta primera resposta, que té un to més filosòfic; i, tenint com a teló de fons del que hagi de dir aquí, contestaré després de forma més directa i telegràfica a les qüestions següents.
Anem, doncs del final cap a endavant: radical-responsabilitat-ètica.
L’arrel -el radicalment, apunta a la base, a l’essència, al substancial … I, com és sabut, té un acreditat pedigrí com a objecte de reflexió. Dilucidar en què consisteix, a quin àmbit de realitat ens avoca ha estat tasca escomesa per part d’alguns dels més conspicus pensadors i més lúcids filòsofs de la humanitat al llarg de tota la nostra fascinant història. No podria haver estat d’una altra manera: aquesta és una de les conseqüències -si i servitud – de l’especial ontologia de la nostra espècie -ser al món, amb capacitat d’abordar la realitat de manera creativa- i de l’estructura antropològica del que éssers humans: subjectes d’auto conformació, en no haver nascut fets, sinó amb la possibilitat d’anar fent-se – del biològic al biogràfic.
Aquesta circumstància, naturalment, entronca amb la dimensió moral de l’humà viure, amb la vida moral, la moral viscuda. Primer, amb la moral com a estructura, com a dimensió metafísica de la vida humana, configurada, entre altres coses, per la consciència; la sempre làbil, però inesquivable llibertat d’acció; i la capacitat certa, fins i tot en la persona més pusil·lànime, de voler actuar en un determinat sentit, de manera personal, posant en acte la voluntat.
I després, amb la moral com a contingut. És a dir, amb les diferents propostes concretes que cada cultura ha anat oferint com a objectiu desitjable d’actuació. Les normes, els valors, els principis… totes les prescripcions i proposicions ètiques, jurídiques i polítiques té encaix i cabuda en aquesta matriu.
Ara bé, l’ésser humà es veu en la inesquivable situació d’haver d’actuar, optant, per allò que consideri bo, més adequat i millor. Com determinar què és el que mereixi més la pena i justificar la decisió, és, precisament, la tasca de l’Ètica, entesa ara com Filosofia Moral, com Ètica, com a moral pensada.
El que va dit, naturalment, resulta d’aplicació en tot àmbit d’actuació humana: en el social, en el cultural, en la política, en l’econòmic, en el professional… I, per descomptat, en els contextos organitzatius i les lleres institucionals de les empreses, des de les que es tracta de donar resposta a la dimensió econòmica de la vida en societat, en un entorn globalitzat, complex, volàtil, desigual i sense garantia certa de sostenibilitat i persistència en el futur.
2. En un dels teus articles recents afirmes que el problema de la quarta revolució industrial serà sobretot un problema ètic, vinculat en gran mesura a les conseqüències d’obtenir o no una feina remunerada. Quines són les claus per aconseguir transformar aquesta possible “amenaça 4.0” en una oportunitat que contribueixi a una societat més humana, equitativa i sostenible?
Quan jo era petit, allà pels anys seixanta, hi havia un anunci a la tele d’una empresa que venia electrodomèstics que tenia com a tema una cançoneta que deia: “Que treballi Ruton … A la llar!”
Doncs una mica d’això és el que acabarem fent: que els algoritmes, els robots i la Intel·ligència Artificial treballin i ens arreglin el problema econòmic. El bo del nostre avi, l’economista John Maynard Keynes, havia pronosticat que, a l’alçada dels temps en què avui vivim, podríem estar en condicions de dedicar els esforços a altres accions més plenament humanes i humanitzants.
En tot cas, hi hauria molt a fer per anar tractant d’institucionalitzar aquesta utopia. Caldrà transformar consciències, generar voluntats polítiques, conrear virtuts com ara la solidaritat i la generositat. Apostar per la germanor a escala planetària i intergeneracional.
L’agenda no és nova: és fascinant i no ens avorrirem. Per la resta, vímets per a escometre els tenim abundants. Exemples i bones pràctiques a seguir, tampoc ens falten: Hi ha indicis i fogonades que ofereixen innovacions que val la pena explorar; hi ha formes organitzatives heterodoxes i models de negoci extravagants -en el més pur sentit del terme- que, d’altra banda, resulten no només viables, sinó també rendibles i il·lusionants.
No ens avorririrem… Treball, com diria el castís, tindrem … per avorrir … Només que d’un altre tipus … més humanitzador i capaç que qui ho faci desplegui les seves capacitats i floreixi com a persona. Aquesta, al no dubtar-ho, és la primera de les conseqüències de l’activitat laboral. Ara bé, en tot cas, aquesta activitat caldrà remunerar-la. Amb això es satisfaria la segona -accés a la renda per satisfer les necessitats materials- i la tercera de les derivades de l’activitat laboral; és a dir, la inserció en el concert social de les persones.
I això és i ha de ser tasca de tots: En aquesta tasca cadascú pot trobar el seu paper des del lloc que ocupi en el concert social, ja sigui de radi curt -una estudiant de secundària nòrdica, preocupada pel problema del canvi climàtic -; ja sigui d’impacte global -el Consell d’Administració d’una empresa multinacional líder en el seu sector… I cadascun de nosaltres, si tenim el valor i la constància d’insistir de manera ferma i perseverant pel bé comú; i pel desenvolupament de totes les persones d’un món cada cop més petit i ferit.
3. Recentment has publicat un llibre titulat Empresa i gestió sostenible. Cap a una ètica del management, en què defenses la necessitat d’una gestió ètica en l’empresa d’avui en dia. Quins són els principals factors que ha de gestionar una empresa per demostrar amb els fets que ho està fent?
Per actuar amb ètica, el subjecte moral -ja es tracti d’una persona, d’una organització o empresa, ja ens vulguem referir a qualsevol altre tipus d’institució social, cultural o política- el primer que ha de fer és pensar, tractant d’identificar quin és el seu objectiu, la seva meta i finalitat última, la raó de ser de si mateix: el que els filòsofs anomenen el telos; els llibres d’Estratègia retolen com a missió o propòsit. I el que una venerable fórmula, més englobant i encertada, entenc pel principi i fonament.
Sense això, no hi ha manera d’avançar per sengles d’ètica i bona praxi. Es podrà, això sí, encertar amb alguna manera de guanyar diners a curt termini -sobretot, si s’opera al marge de l’ètica i la legalitat. Podrà sonar la flauta, com va assenyalar el fabulista, per casualitat. Però aquest modus operandi, aquest negoci no tindrà les potes llargues. Hi haurà en ell més metxa que oli i no resultarà desitjable a mig termini, ni sostenible en el futur.
En segon lloc, l’empresa hauria de ser capaç de declarar els seus valors; i de somiar el que vol ser. O sigui, necessita definir-se a si mateixa -visió-, com un projecte que valgui la pena emprendre i al qual sumar-s’hi. Té necessàriament que concitar entusiasmes, il·lusions, expectatives, capaços d’atreure cap a si persones amb perfils adequats al context, tant en el tècnic, com, sobretot, en el que és humà… i alinear-les amb l’empresa com a realitat organitzativa.
El tercer moment, serà el de la lucidesa per identificar quin és i quin vol l’empresa i els que la dirigeixen que sigui el seu model de negoci -el pa del que menja-; així com qui són els Grups d’Interès que la legitimen i vitalitzen, amb els quals, naturalment, s’està jugant els diners.
Identificat l’anterior de forma adequada, caldrà començar a organitzar, a dissenyar polítiques, a controlar resultats, a mesurar impactes, a assenyalar indicadors… al pas que es produeix, es comercialitza, es ven, es cobra, s’aporta valor a les persones, al mercat, a l’economia…
Declarar el que s’és i el que es vol ser; tractar de ser-ho en el dia a dia; i donar compte del que s’està sent -mitjançant l’anomenat Reporting: Balanç, Compte de Pèrdues i Guanys, Memòria Econòmica, Informació no financera… i fer-ho amb transparència i sistema, és el requisit per obrar amb coherència. I aquesta, en definitiva, constitueix l’autèntica condició de possibilitat de l’èxit de l’empresa a llarg termini.
Naturalment, és convenient, a més, dissenyar polítiques i instruments per gestionar l’ètica organitzativa -com ara codis de conducta o de Valors i canals de consulta ètica-; sensibilitzar els membres de la plantilla -alta direcció, executius, comandaments intermedis, empleats… – mitjançant formació al respecte; dialogar amb mediadors, proveïdors, distribuïdors, etc. Per mirar d’alinear-los amb referència a la cultura ètica que l’empresa busca construir… i que sempre hauria d’estar orientada a ser més i millor empresa cada dia, a la recerca de l’excel·lència.
4. És això el que caracteritza el que actualment es denomina “negoci responsable”? Què diferencia un negoci responsable d’un altre que no ho és?
En efecte. A més, quan al negoci responsable se li afegeix una adequada dosi d’ofici i de bona capacitat gerencial; i si, d’altra banda, es compta amb una mica de bona sort, estarem en presència d’una autèntica empresa sostenible.
Un negoci irresponsable, d’altra banda, podria quedar esbossat per referència a les següents característiques: evidència la voluntat estratègica -expressa o implícita- de jugar de manera exclusiva a curt termini; de mirar per interessos exclusivistes i no pels de tots els grups d’interès; de maximitzar resultats, únicament econòmics, com sigui -gairebé sempre al marge de la llei i, més freqüentment encara, sense atendre cap requeriment ètic. A aquest tipus de negoci irresponsable no li sol preocupar ni la reputació, ni qualsevol tipus d’intangible orientat al llarg termini, perquè ni està en la seva agenda la sostenibilitat; ni li resultaria factible la perpetuació del seu modus operandi en un mercat obert, que aprèn aviat i al que no és possible enganyar de manera indefinida.
5. Algú deia recentment, “el pitjor que li pot passar actualment a una empresa és que fingeixi que ha trobat un propòsit i uns valors només per perpetuar el negoci a través del benefici”. Quina és la crítica que se li pot fer des d’una perspectiva ètica?
Qui actuï d’aquesta manera, estaria distorsionant els seus objectius; convertint la finalitat en mitjà i el mitjà en finalitat. En definitiva, estaria trencant l’adequada dinàmica del procés; és a dir, estaria corrompent el bé intrínsec de l’empresa.
Si ho fa de manera conscient, estaria adoptant formes epidèrmiques de bona praxi; però, fet i fet, estaria prenent el nom de l’Ètica en va; i això acabaria tornant-se en un màrqueting pèssim a mig termini.
Aquest tipus d’estratègia empresarial -si és que el nom d’estratègia pot casar amb el que es podria qualificar de tàctica a favor d’un pragmatisme miop, de llums curtes-; dic que aquest tipus d’empreses i qui les piloten, en el pecat porten la penitència. Per això, més aviat que tard, acaben unes i altres fora del mercat. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, això dona cabuda a altres agents, més creïbles, íntegres i orientats a la resolució d’algun dels grans reptes que tenim plantejats com a espècie. Aquells desafiaments, d’una banda, alimenten les expectatives socials; i d’un altre identifiquen les metes i les tasques que la gent acaba considerant susceptibles de ser escomeses des dels múltiples agents de la dinàmica social. Entre ells, naturalment, destaquen les empreses. I ho fan -no tant, ni només, pels seus recursos econòmics, sinó sobretot- per la seva capacitat d’innovació i la seva acreditada habilitat per gestionar projectes de manera eficient.
6. Una enquesta recent publicava que el 84% dels universitaris no triarien una empresa en la que els valors no estiguessin d’acord amb els seus. S’han de preocupar les empreses davant d’aquesta notícia? Què els proposaries fer per preparar-se?
Tot depèn de quin tipus de valors -o antivalors- siguin els que els universitaris en qüestió estan fent seus. En tot cas, considero que, de ser cert, es tracta d’una excel·lent notícia per als directors de Recursos Humans, encarregats dels processos de selecció i de gestió de persones a les organitzacions. Perquè, si és veritat que, com diuen els anglosaxons, it is takes two to tango, resultarà més fàcil veure si els valors de la cultura organitzativa són assumibles pel candidat; i si els d’aquest permeten esperar un alineament suficient amb els de l’empresa.
En la mesura que aquesta tingui clar el que és i representa; així com el que busca ser i al que vulgui jugar es podran agilitzar múltiples tràmits i anar al gra de manera eficient.
Per a això, és clar, caldria haver començat la casa pels fonaments, d’acord amb el que hem anat indicant en les respostes donades a les preguntes anteriors.
7. L’acadèmia pot aportar un gran coneixement al món empresarial, però moltes vegades es critica que els seus plantejaments estan allunyats del dia a dia de les organitzacions. Com podem aproximar els dos mons per maximitzar el valor generat a la societat?
L’única manera d’aproximar-se és volent fer-ho. L’espoleta que hauria de donar inici al procés hauria de ser la d’haver identificat una cosa que valgués la pena emprendre de manera conjunta. La clau, en tot cas, està sempre en la voluntat de col·laboració. En llatí co-laborare vol dir treballar junts. Junts, l’empresa i el món acadèmic. I ells dos junts, units a altres agents del concert social, perquè alguns dels problemes més seriosos als que ens enfrontem -augment de la bretxa de la desigualtat, esgotament de recursos no renovables, canvi climàtic… – no poden ser abordats de manera unilateral, sinó des del concurs concertat de diversos agents.
Per descomptat, no es tracta, de cap manera, d’homogeneïtzar- o de diluir realitats en una espècie de nou engendro metafísic- . Precisament, es tracta del contrari: l’empresa ha de seguir sent empresa. Doncs aquí rau la seva autèntica responsabilitat social: actuar com a empresa -no com una ONG o com una agència governamental-, però fent-ho de manera responsable… L’acadèmia, per la seva banda, ha de mantenir-se fidel a la seva missió i seguir sent acadèmia, generant el coneixement mitjançant la investigació, transmetent mitjançant la docència i transferint com sigui procedent. L’empresa i l’acadèmia són realitats diferents, però complementàries, encara que només sigui perquè unes saben coses que les altres desconeixen i viceversa. De l’adequada interacció entre ambdues és raonable esperar sinergies, que acabin redundant en innovacions socials i salts qualitatius que contribueixin a millorar la dinàmica mundial i la vida de les persones. Això sí, del que es tracta és que l’una i l’altra s’entenguin, parlant un llenguatge comprensible per ambdues parts. Per a això, es necessiten mediadors que hagin desenvolupat una mena de bilingüisme asimètric, que faciliti la traducció dels missatges i propostes; i, sobretot, la posada en marxa de projectes i plans d’acció conjunts, amb vista a la resolució dels problemes que, com a pas previ, s’hagin identificat susceptibles de ser escomesos en conjunt. Per a això, es necessiten mediadors que hagin desenvolupat una mena de bilingüisme asimètric, que faciliti la traducció dels missatges i propostes; i, sobretot, la posada en marxa de projectes i plans d’acció conjunts, amb vista a la resolució dels problemes que, com a pas previ, s’hagin identificat susceptibles de ser escomesos en conjunt.
Referent a això, convé indicar que un dels Objectius per al Desenvolupament Sostenible -ODS- que més recorregut hauria de tenir amb vista a la resolució dels altres Objectius proposats -des de l’erradicació de la pobresa, a la conservació dels oceans, passant pel foment del creixement econòmic i de l’ocupació o per la garantia d’una educació de qualitat inclusiva i equitativa és, precisament, l’Objectiu número disset que, com és sabut, apunta cap a la col·laboració interinstitucional i les aliances; en definitiva, cap al que en l’argot es denomina el partnership.
De nou, el que es necessita és gairebé sempre el mateix: lucidesa per identificar reptes; habilitat per a convertir-los en projectes; i voluntat per escometre’ls en col·laboració. Del procés sortiran experiències que retroalimentaran la dinàmica i les diferents parts aprendran, no només les unes de les altres, sinó també a moure’s amb soltesa en la nova relació.
8. Finalment, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
No respondré en tres paraules; però sí en tres conceptes adjectivats amb un matís cadascun. Per incorporar l’ètica en la presa de decisions, caldria buscar el següent: objectius desitjables, mitjans adequats i resultats abundants.
Podria desenvolupar cadascuna de les tres idees; però ja m’he estès molt en les anteriors qüestions i prefereixo deixar que sigui l’amable lector qui ho faci pel seu compte, si així ho estima convenient.