Cap d’Àrea de Relacions Institucionals, Visibilitat i Participació de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
És la responsable d’impulsar i gestionar les relacions institucionals de l’Oficina i la seva projecció, i de posar en marxa accions de conscienciació social mitjançant la participació ciutadana.
1. Què et suggereix el concepte de l’ètica de la responsabilitat radical?
Actuar èticament és, per a mi, fer allò que és correcte, en coherència amb els principis i valors de cadascú o amb els de l’ètica pública, quan s’és servidor públic. La idea de responsabilitat m’orienta al resultat, a l’assumpció última de les conseqüències dels meus actes i no a la retòrica ni a la paraula buida. La radicalitat em duria a no fer concessions ni càlculs d’oportunitat. Això no vol dir que sigui fàcil, crec que requereix bones dosis de coratge.
2. Prevenir la corrupció i reduir els riscos de que es reprodueixi és una de les funcions bàsiques de l’Oficina Antifrau. Quines són les claus per reduir els riscos de la corrupció?
Hem de partir de que els riscos sempre hi són, perquè són consubstancials a l’exercici de les funcions públiques i a la presa de decisions sobre els recursos comuns. El que cal és identificar els riscs (cosa no sempre és fàcil), analitzar els factors que hi incideixen i gestionar-los de manera adequada, d’acord amb les probabilitat que es materialitzin i el dan que poden provocar. Un exemple paradigmàtic són els conflictes d’interès, que ens remeten a situacions quotidianes en què un interès (perfectament legítim) pot comprometre la imparcialitat i contaminar una decisió pública que necessàriament ha de servir l’interès general. Aquest risc sovint passa inadvertit o en minimitzem l’impacte potencial ja que creiem (erròniament) que a nosaltres no ens afectarà o que sabrem manejar el conflicte de manera espontània.
D’altra banda, és imprescindible que tota conducta que s’aparti de la integritat amb que s’ha de gestionar la cosa pública rebi resposta (proporcional, per descomptat). Goso dir que aquesta reflexió val també per al sector privat, perquè l’impacte de les decisions de les empreses no queda acotat en els administradors o els accionistes sinó que l’acabem suportant entre tots.
3. “Al nostre país, el corrupte encara és presumpte innocent i el denunciant, presumpte culpable”; són paraules d’Azahara Peralta, alertadora del cas Acuamed. Ella ho explicava, fent esment de la seva experiència, fa uns dies en un col·loqui realitzat en el context de l’exposició “Corrupció! Revolta ètica” que organitza l’Oficina Antifrau de Catalunya al Palau Robert de Barcelona. Frases com aquesta, són un reflex de les bases “ètiques” de la nostra societat?
És molt expressiva de quina és la “cultura de la denúncia” dominant en la nostra societat, que mira amb recel i desconfiança les persones alertadores. El fet de denunciar encara és percebut com una deslleialtat o una traïció, com un acte sospitós, i els denunciants veuen sistemàticament minada la seva credibilitat. De vegades de forma subtil, d’altres amb invectives directes, en forma de denúncies o demandes judicials, que suposen un veritable assetjament processal, que se sol sumar a l’assetjament laboral. L’objectiu d’aquesta persecució professional i judicial és escarmentar el denunciant actual i desanimar el potencial. El que se’n diu un avís per navegants. No es tracta de casos aïllats sinó d’un patró que es replica de manera sistemàtica.
Al denunciant només li hem d’exigir la creença raonable de que els fets denunciats són certs. És així com s’ha d’entendre l’obligació d’actuar de bona fe. Cal situar el focus en els fets, més que en les motivacions personals de qui denuncia. Per tant, no hem d’exigir a les persones alertadores que siguin sants ni àngels, ni que siguin infal·libles. Només que ens ajudin a escatir la veritat.
4. El Parlament Europeu ha aprovat recentment una nova directiva per protegir els denunciants anomenats alertadors (“whistleblowers“), que ha de servir per protegir el seu anonimat i atorgar-los immunitat. Quins són els principals canvis que aquesta directiva pot introduir a la realitat actual?
La Directiva, norma de mínims, imposa obligacions a les organitzacions que transcendeixen el context laboral, com ara que es dotin de canals de denúncia interns. També és obligat que es posi a disposició de la ciutadania un canal extern a càrrec d’una institució independent i que s’adoptin mesures de protecció contra represàlies que assegurin la indemnitat personal, professional o econòmica. La por a les represàlies és l’escull adduït per un 30% de les persones enquestades en la darrera edició del Baròmetre elaborat per l’Oficina Antifrau. La Directiva fa una mirada panoràmica, que abasta el sector públic i el privat, i que va més enllà de la corrupció i es fixa en altres conductes que poden lesionar l’interès general (salut, medi ambient, etc.).
Però més enllà de les obligacions legals, en l’estela del dret europeu, és necessari que les institucions i empreses tinguin presents també altres elements que poden afavorir o dificultar la denúncia i que afecten el seu sistema d’integritat. Per exemple, el personal triat per afinitat i no per mèrit, que ocupa un lloc de confiança, de lliure designació, o que es troba en una situació laboral poc estable o precària (interins, becaris, en comissions de serveis, etc.) tindrà més dificultats per denunciar.
Un altre exemple, pel que fa als canals de denúncia: no serveix de gaire tenir una bústia de recepció de comunicacions si el personal no el coneix prou, està mal vist fer-ne ús o se’n fa una gestió poc diligent.
5. Tothom hem crescut amb frases tant il·lustratives i generalitzades com: “Tu no t’hi fiquis”, “no siguis un xivato”… Protegir l’anonimat dels alertadors pot ser una solució? O és una manera de mantenir la cultura de la corrupció sistèmica?
L’anonimat és una mesura molt útil, ara per ara, per als potencials alertadors. Tant de bo tothom se sentis prou segur per no haver d’ocultar la seva identitat. Mentre això no passi és una fórmula, conjunturalment, indispensable. En aquest sentit, la tecnologia ens ajuda a evitar el rastreig i permetre alhora la comunicació bidireccional. Això no obsta a que es pugui optar lliurement per altres fórmules, com la denúncia oberta o confidencial. No tothom es troba en la mateixa situació i cal donar opcions, de la mateixa manera que cal donar llibertat per fer servir la bústia o canal intern o acudir directament a institucions com l’Oficina Antifrau; òrgan independent de control que assegura a qualsevol persona que s’hi adreci la confidencialitat (reserva d’identitat per a qui ho demani) o l’anonimat absolut, a gust del consumidor.
També són importants les accions de conscienciació i educació per acabar amb l’aïllament del denunciant i per trencar la teranyina de silencis i complicitats en el seu entorn proper. Deia Martin Luther King que “el pitjor és la indiferència dels homes bons”. Es parla molt del relliscós pendent de la corrupció, com un procés que comença amb infraccions menors que van davallant cap a la corrupció major en organitzacions en què les conductes impròpies són tolerades i normalitzades. Molts cops, la denúncia de la corrupció segueix un procés similar, però invers i costerut, que comença amb petits actes de resistència cap a conductes irregulars. És trist que aquest camí es recorri en solitari. Entre d’altres coses perquè la construcció d’un sistema tòxic tampoc el crea una persona sola, hi ha responsabilitat col·lectiva per acció o per omissió.
6. Tu deies recentment, que tenim eines per fomentar la cultura de l’ètica i la integritat dintre de les pròpies organitzacions o institucions. I és cert que moltes disposen de codi ètic, comitè d’ètica, canals de denúncia, programes i protocols per prevenir la corrupció, la discriminació, l’incompliment normatiu, etc. Però sembla que no acaba de produir en el dia a dia la transformació que necessitem. Quines tres coses li proposaries fer a l’equip d’alta direcció d’una organització que ja té tot això?
Descrius un context idíl·lic amb organitzacions aparentment resistents i ben dotades d’eines de foment de la integritat i prevenció de la corrupció. Tenir implantats aquests instruments seria, a priori, un bon indicador. Però no crec, ni de de bon tros, que aquest treball estigui generalitzat ni que impregni el funcionament operatiu de les nostres organitzacions. És freqüent el compliment fragmentari o merament formal i sovint l’alta direcció aborda aquesta qüestió des d’un punt de vista purament comunicatiu. Tres coses que recomanaria a qui vulgui entomar la millora de la integritat de manera sincera són: predicar amb l’exemple (per fer-ho creïble), partir de l’anàlisi dels riscos propis (no replicar models genèrics) i assumir que es tracta d’un procés viu, que no s’esgota amb un pla o un programa sinó que s’ha d’incorporar a la vida quotidiana de la institució i de tots els que hi treballen. Això implica un seguiment i una avaluació continua.
7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
En tres paraules: sublimar la llei. La norma legal és necessària però insuficient per guiar la conducta de l’esser humà, especialment en comunitat, cap al respecte i cura dels altres.