Article publicat a Diario Responsable, 17 de febrer de 2020
Hi ha titulars que et fan parar irremeiablement. En un moment en què el bombardeig d’informació ens té acostumades a minimitzar l’impacte que qualsevol cosa que llegim ens provoca, alguns missatges aconsegueixen saltar totes les barreres.
Així, llegir “Per què cal prohibir que ens manipulin el cervell abans que sigui possible” (El País, 12 de febrer de 2020) ens recorda que vivim un canvi d’època en què hem de definir clarament alguns límits o, potser, quan reaccionem sigui massa tard. “Tenim una responsabilitat històrica. Estem en un moment en què podem decidir quin tipus d’humanitat volem”: són paraules de Rafael Yuste, neurocientífic espanyol, catedràtic de la Universitat de Columbia (EUA) i impulsor de la iniciativa més per conèixer el cervell (la iniciativa Brain).
Yuste reclama als governs la creació de noves lleis davant els riscos de la neurotecnologia. I és cert que, darrerament, aquest és un tema present a l’agenda pública de manera constant. El Govern de Navarra, per exemple, ha sotmès a exposició pública el primer esborrany de l’Manifest ètic de l’ús de les dades (La Vanguardia, 8 de febrer de 2020). També acaba de fer-se públic el veto de Països Baixos a un algoritme acusat d’estigmatitzar els més desfavorits (El País, 13 de febrer de 2020).
Potser ja no siguem en el moment de pre-ocupar-nos, però sí d’ocupar-nos. Aquest va ser un tema de debat i reflexió a la taula “Responsabilitat social. On són els límits de la robotització i automatització?” que vaig tenir el plaer de moderar el 14 de febrer en el marc de l’Congrés Pick & Pack 2020.
En el debat, Javier Preses (conseller delegat de Kala Investments) va dibuixar un canvi de paradigma tecnològic social en el qual estem immersos. Un nou context en el qual “tot allò que pot fer una màquina, ho ha de fer una màquina”.
No obstant això, davant aquesta afirmació ens hem de plantejar qüestions de fons que ens ajudin a dibuixar el nou marc de relacions que volem construir. Fa uns mesos saltava a la llum pública un dels casos que han d’encendre les alarmes sobre la cura de les persones a les organitzacions. Amazon era acusat de deixar el destí dels seus treballadors en mans dels robots, aplicant algoritmes – sense intervenció humana – per a l’acomiadament de treballadors. Pot fer-ho una màquina, però ho ha de fer una màquina? Només una màquina?
La nostra generació viurà la transició cap a aquest nou paradigma i a les nostres mans està assumir la responsabilitat que això comporta.
“Allà on no arriben les persones arriba la Intel·ligència Artificial. Però allà on no arriba la Intel·ligència Artificial arriben les persones” va afirmar en el mateix debat Iago Rodicio, gerent regional per a Europa de Parsec Automation corp, compartint, també, que les organitzacions que entenguin la necessitat d’integrar visions humanistes en els seus models de negoci generaran importants avantatges competitius.
Possiblement, si a més d’incorporar algoritmes en les decisions empresarials aquests fossin complementats per la intervenció de persones encarregades de vetllar pels valors humanistes el resultat seria diferent. O no, però al menys hauríem exercit la nostra responsabilitat de vetllar per ells.
Ningú té les respostes, però ens hem de fer preguntes. Perquè segurament és allà on no arriba la Intel·ligència Artificial i sí ho fem les persones: a qüestionar-nos si estem tenint en compte la perspectiva ètica en els nostres processos de presa de decisions. I a obrar en conseqüència.
Nekane Navarro Rodríguez
Sòcia fundadora de beethik
Llegir l’article a Diario Responsable