Educadora Social i Coordinadora de Projectes. Assessora, Mentora i Col·laboradora a diverses entitats i projectes socials.
Docent al Postgrau de Detecció i Intervenció de la Violència Familiar de la UB i al Postgrau en Intervenció Sistèmica Breu en Violències Familiars al FUdG-IESP.
Autora de “Les Vides Blaves” (2019) a Triangular Edicions, i d’articles i relats.
Col·labora amb diversos mitjans de comunicació, i al Social.cat.
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?
Moltes vegades s’associa la paraula radical a una connotació negativa. Però per mi és una paraula que m’agrada molt i que faig servir sovint perquè ve de la paraula arrels. Les arrels són principis, significa estar afermat a algun lloc. Trobo que és una de les paraules més boniques, perquè qui té la sort d’estar arrelat a alguna cosa és molt afortunada.
Si ho relaciono amb la responsabilitat de l’ètica, radical a més a més, em sembla una conjunció de paraules preciosa que implica la responsabilitat que tenim davant les coses que passen al nostre voltant. Perquè si tens una ètica i tens unes arrels – per tant, radical – estàs arrelada en algun lloc a alguna cosa, a algun valor, i aquestes coses t’interpel·len directament.
Em sembla indispensable que es doni aquesta conjunció, sense matisos, d’una responsabilitat de l’ètica radical: no n’hi ha tons grisos en aquestes qüestions, s’ha de ser responsablement i radicalment ètic, i més en els moments que estem vivint.
Aquest és un moment que està vivint tothom, però dins d´aquest moment hi ha molts altres moments, i que no ha de ser viscut per tothom de la mateixa manera. Algunes persones han sigut molt felices en aquest període i tampoc no ho hauríem d’oblidar. I alhora en altres moments o bones èpoques, hi ha gent que ha viscut realitats molt diferents.
Quan alguna cosa t´interpel·la a nivell social, per a mi té molt més valor perquè defuig de la teva individualitat. I per tant, s’ha de ser responsable èticament i radicalment sempre, però quan se t´interpel·la més enllà de la teva individualitat personal, crec que s’ha de ser més radical que mai, no ho puc entendre d’una altra manera.
Jo tinc incorporada la paraula radical, des de la concepció d’arrelament, sempre, però sense haver-ho de dir. Però quan es viuen situacions com la que estem vivint ara, potser sí que s’ha de evidenciar, encara que és trist que ho haguem de fer, perquè si en l’entorn i amb els drames que hi ha – molts d’ells silenciats – que haguem d’apel·lar a que hem de ser responsables i recordar que hem d’actuar èticament davant segons quines qüestions, ja diu molt del moment que vivim. Sembla que s’hagi de treure de l’armari aquest concepte, quan l’hauríem de tenir incorporat en el nostre dia a dia, i més en l’àmbit social.
Val, si l’hem de treure el traiem i l’expliquem, la pedagogia és necessària, perquè a vegades no tothom té la informació, o no tothom entén o sap com entens tu aquest concepte o ho veu o ho viu de la mateixa manera. I si ho expliques, potser despertes alguna reacció.
2. En els teus articles, publicacions a les xarxes… mostres una actitud crítica i combativa contra les realitats de desigualtat i injustícia que vivim cada dia. I parles també molt de la importància d’acompanyar les i els infants en el seu procés de creixement i aprenentatge perquè vulguin i puguin fer les coses d’una altra manera. Quins són els valors essencials que els hauríem de proposar per fer realitat aquest canvi?
Ha de ser una situació experiencial del dia a dia. No hi ha d’haver una data concreta perquè comencem a transmetre determinats valors atenent a situacions que els hi toquin viure, per exemple, per franja d’edat. Si partim del concepte que des de que tenim una vida al voltant, inclús dins nostre, som radicalment responsables de transmetre en el nostre dia a dia valors que han de ser transversals, independentment del gènere, de l’edat i de la situació que els hi toqui viure, economitzarem la feinada posterior.
Si ens acostuméssim a fer-ho des del minut 0, ens facilitaríem la vida a totes plegades. Perquè si aquests valors formen part del seu dia a dia, els infants els tindran interioritzats i quan toqui parlar del que sigui no els hi vindrà de nou. Per això ho hem de practicar i han de ser presents a les nostres converses del habitualment, en els nostres actes, en la manera d’argumentar, en el nostre posicionament davant situacions injustes… Per exemple, si no han vist mai a la mare enfadada per una situació que no els interpel·la directament, no podran entendre el concepte de l’empatia, de la responsabilitat social, de la sororitat o de segons quines qüestions.
A vegades ens compliquem massa la vida agafant temes i col·locant-los en calaixos segons edats o franges, i posant la mirada sempre en els altres infants, pensant que no seran mai els nostres. Això passa en qualsevol de les situacions dramàtiques que estem vivint.
Per exemple, si comencem a explicar de manera natural, amb un conte, que els abusos els poden passar a qualsevol infant per part de qualsevol persona que els estimi, o que no han de tocar el cul a altres infants encara que sigui jugant, si arriba un dia en que es dona una situació greu, tots aquests conceptes estaran treballats i tot serà més fàcil.
Tenim massa por a posar sobre la taula situacions, perquè pensem que així evitem que les visquin, i en canvi els hi estem posant molt complicat fer front a qüestions que es trobaran igualment i llavors els hi vindran de nou.
Si comencem a pensar i parlar de que els nostres fills i filles, o els infants que tenim a prop, o amb els que treballem, poden no només viure-ho, sinó exercir aquests comportaments, i ens adrecem a elles i ells des de aquesta responsabilitat, acceptant que ells i elles també poden fer-ho, és la manera més justa i més econòmica d’inculcar aquests valors.
El meu fill em pregunta sempre “jo seré un bon home quan sigui gran?” i jo li responc que estic completament segura que sí, perquè ho estem intentant cada dia junts, però que si no ho és, seré la primera que li ho diré, perquè em preocupa molt que sigui un bon home, i perquè és la meva responsabilitat de cara a ell i de cara a la resta.
Per tant, aquests són valors que hem de posar en pràctica, i que quan no sapiguem com fer-ho, hem de poder i saber demanar ajuda. De vegades hi han qüestions que no sabem com afrontar i no passa res, podem delegar-ho o demanar algú que ho treballi o ens ajudi. Per això hem d’exigir també que aquests temes no es parlin només de casa, i hi siguin de forma transversal a tot arreu. No podem permetre que els infants que els tinguin incorporats, hagin de “baixar el seu llistó” en alguns entorns, perquè estan massa “avançats” o que la resta no està preparada. M´hi nego. La responsabilitat ha de ser col·lectiva.
No obstant, ens falta entrenament en general i una bona idea, es fixar-nos en models de gent al nostre voltant que ho està fent bé, per donar-nos compte que els resultats a posteriori són brutals.
3. L’any passat vas participar a l’homenatge que va fer el Parlament de Catalunya a les víctimes de la violència masclista. En la teva intervenció vas parlar del moment delicat que viu el feminisme, mentre “el masclisme és vigent i avança”. Si ens poséssim les “ulleres liles”, quins són els comportaments que veuríem de manera més clara que hem de modificar com a societat per aconseguir la plena igualtat?
El masclisme és súper llest i estem en desavantatge perquè en parlem tant i expliquem tant, que el masclisme el que fa és aprendre de nosaltres i evolucionar atenent a com nosaltres evolucionem. Per tant, quan més informació hi hagi al voltant del masclisme més sabrà com actuar i passar desapercebut de manera més subtil. Ok, reconeguem que això passa.
Que duem les ulleres liles no és garantia que no reproduïm, fins i tot les dones, situacions de masclisme. Per això no es tracta tant de dur les ulleres liles, sinó de donar-nos compte de quina mirada tenim a través d’aquestes ulleres. Perquè el que està passant és que persones que militen, que tenen discursos molt apresos, quan els interpel·len situacions més a prop, al seu voltant, no ho posen en pràctica i/o no se n’adonen.
Per tant s’ha de revisar si els vidres estan graduats, s’han de treure les ulleres en algun moment, i a vegades cal tancar els ulls, parar, i donar-nos compte si en les situacions que tenim més a prop realment estem predicant amb l’exemple. És més fàcil detectar situacions més externes que quan ho vivim en primera persona o en el nostre entorn, perquè és molt incòmode plantejar-te segons quines qüestions o les seves conseqüències, i moltes vegades ens inhibim, no prenem partit, o preferim mirar cap a una altra banda.
Un altre concepte que em preocupa és que moltes vegades, per la por de no triangular-nos, quan hi ha una situació que ens compromet, optem per inhibir-nos. Jo sempre he defensat el dret de ser amiga o propera d’una persona que no està fent les coses bé, però dient-li, reconeixent-ho d´entrada. És molt valent que algú no s’allunyi d’una persona que no està fent les coses bé, si és conscient i si després de dir-li, decideix acompanyar-lo. D’aquesta manera segurament seríem més tolerants amb qui, per exemple, manté vincles amb persones que tenen actituds masclistes, però no s´amaga de que ho sap i ho denuncia també. Això és molt difícil de fer, perquè quan les coses ens interpel·len molt a la intimitat, ens paralitzen, sense saber que tenim opcions. Hi ha mes opcions que no fer res. Quan les coses ens toquen molt la pell hem de ser capaces de reconèixer que tenim por, però que hi ha petits passos que podem fer i que si comencem a fer-los en comunitat no serem nosaltres soles, i el resultat i el be comú serà compartit.
4. I si transformem les ulleres en “un arma carregada de futur” (Gabriel Celaya)… què hauríem d’eliminar per poder avançar, de veritat, cap a una societat més autèntica, humana i sostenible?
La pregunta em fa pensar en que això és una guerra, però des de la visió que no volem estar enfrontats una part i l’altra, però no ens han donat opció. A les guerres hi ha una part que pateix i que sovint ni ha triat estar en aquest bàndol i que a sobre es troba en una situació d’inferioritat. En termes de violència masclista hi ha una part que pateix i que no té les armes per poder combatre.
En aquest context emergeix el concepte de l’autodefensa: és legítim que ens puguem defensar. Si no tenim les armes, lligant amb el joc de paraules de la pregunta, com ho fem? Hauríem de poder parlar més d’aquesta autodefensa i fer-la més extensa, perquè no és el mateix concepte per tothom, ni en totes les situacions. En tota aquesta qüestió hi ha moltes incògnites, perquè ens trobem en un moment vital on seguim sent el col·lectiu vulnerable, i necessitem aquestes armes per poder-nos defensar.
Crec que el primer que hauríem de fer és eliminar la por a reconèixer que tenim por, a reconèixer que a vegades no sabem com fer les coses i respectar-nos cadascú amb les nostres mancances i contradiccions, així com les decisions de cada persona sobre com actuar o afrontar segons quines situacions. Assumir que no en sabem de tot, que estem en procés d’aprenentatge, rectificar i explorar quines potencialitats tenim davant de situacions tan injustes. Reconèixer també les altres dones i validar les seves opcions i decisions, sense prejudicis ni judicis, i els homes, aprendre a cedir espais.
Però sí que ens ho hem de prendre com a arma, perquè ens estan atacant i això no té aturador. De moment!
5. En una entrevista que et van fer quan es va publicar el teu llibre “Les vides blaves” deies que «De vegades ni imaginem quina història hi pot haver darrera del que veiem o ens mostra una persona». Ens interessa descobrir aquestes històries? Ens preocupem per conèixer i reconèixer a [l’altre]?
D’una banda trobem la curiositat o el morbo de voler conèixer certes coses i tendim a prejutjar massa ràpid. Però quan trenquem els prejudicis i ens interessem realment per l’altra persona, si hi han situacions incomodes o que ens remouen a nivell personal, per exemple situacions tristes o persones amb històries molt dures darrera, arriba un moment que ens n´apartem. La gent no ja no vol saber més d´ algunes històries quan arriba el punt que implica la reacció d’algú altre, és a dir, algun tipus de reacció. Perquè l’empatia és més fàcil quan ens queda lluny, però quan ens trobem una història que provoca que hauria d’haver-hi moviment o resposta per part de la resta, crea rebuig.
La tristesa crea rebuig i és un tabú. No pots estar trista massa dies perquè cansaràs a tothom. La gent té por de no saber reaccionar enfront de la tristesa, és molt més còmode que tothom estigui content, o fins i tot si algú està enfadat potser no ens importa tant. Però la tristesa o aquelles històries que a vegades requereixen que no diguis res i que simplement estiguis al costat, impliquen entrar molt en la intimitat, i davant d’això costa que hi hagi un interès comú. Si no hi entrem gaire, si no ho veiem, no haurem de donar resposta a una situació que ens sembla molt horrible, que ens remou molt, i davant la qual potser no tenim les eines. I això incomoda.
Ens preocupem pel que ens pot divertir i entretenir o incomodar en un temps limitat. Quan això traspassa a situacions que requereixen un posicionament, un acostament o una reacció, també genera rebuig.
Per això hem d’aprendre a explicar les històries des de molts punts de vista , i aconseguir que quan ens trobem situacions com aquestes no ens sorprenguin tant, i no ens doni la sensació que estem soles, i que no hi ha ningú més que hagi viscut res similar. Convé parlar molt naturalment de tots els temes, perquè quan més naturalment en parlem, més ens trobarem i connectarem amb la vida. I la vida té molts tons i un d’ells és el blau, que és la tristesa. Estar trist no vol dir ser infeliç, ni estar malalt, o no poder gaudir d’altres moments. La tristesa pot anar acompanyada d’altres sentiments, és circular, pot crear vincles i sinergies molt boniques; i permetre’ns expressar-la, sentir-la i compartir-la ens fa molt més humans i a nivell comunitari és essencial.
6. Des de la teva tasca d´educadora social i coordinadora, has participat en l’impuls a diferents serveis i programes. En aquests treballes amb famílies i persones que estan vivint alguna situació de conflicte. Som una societat que evita el conflicte? Estem preparades per gestionar els conflictes tenint en compte competències com el diàleg, el reconeixement i la cura dels altres, l’escolta o l’empatia, entre d’altres?
No. Som una societat, una comunitat, amb funcionaments completament evitatius, amb un sistema de rols establerts dins dels grups (família, amics, companyes…) al·lucinant. Aquest fet no té més problema si saps reconèixer-ho, però és molt més còmode no reconèixer que dins el teu grup d’iguals existeixen aquests rols i que existeixen una sèrie de poders, de valors, de “carnets” repartits, que portin a que segons quines coses no es puguin qüestionar, que segons qui tingui més paraula que els altres, i que davant d´una situació incòmoda, tothom sabrà on s’ha de col·locar sense qüestionar-s´ho massa. No sabem resoldre els conflictes.
Els conflictes són crisis, però també són fonts d’oportunitat. Quan es produeix una situació conflictiva habitualment hi ha un fenomen que és la bomba de fum, la llum de gas: puc saber coses greus d’una persona però faig veure que no les sé. Existeixen també actituds com el ghosting, desaparèixer, no respondre o respondre amb un silenci que a vegades amaga situacions complicades, també.
Quan et trobes en una situació de conflicte amb una persona que t’has estimat o amb que has tingut relació (de parella, d’amistat, a la feina…) hi ha uns mínims que s’han de mantenir per sobre del conflicte que us enfronta o us separa, no podem traspassar línies vermelles. I tampoc no pot ser que al nostre voltant tinguem gent que veu com es traspassen aquestes línies vermelles i no s’atreveixi a posar-ho de manifest, o calli. Perquè tot això fa que les coses creixin i acabin afectant a moltes més persones.
Si les persones que tenen eines i veuen un conflicte en el seu entorn s’impliquessin seria una qüestió de salut mental pública, perquè implicaria una resolució molt més econòmica. Si entre totes intentéssim mediar, o acompanyar i recolzar situacions que veiem que no estant anant bé del nostre entorn, potser aconseguiríem que la pilota no es fes tant gran i no hi hagués tant patiment. Perquè, més enllà de les parts en conflicte, el dolor s’acaba fent extensiu a la gent del voltant. És la nostra responsabilitat ajudar a prendre consciència a l’altre de les coses que no està fent bé.
El conflicte ens fa molta mandra i por perquè pensem que ens acabarà esquitxant a nosaltres o arrossegant-nos cap a quelcom negatiu, no a la inversa. No tenim les eines ni la voluntat de tenir-les. Per això, tristament, els jutjats estan plens cada dia per situacions que es podrien resoldre d’una altra manera.
Si no és d’això i no ho entenem així, de què parlem quan parlem de sororitat? O quan afirmem que som una societat amb perspectiva comunitària? De què parlem quan parlem de tribu? Com pot ser que de cop ja no hi encaixem o no practiquem, i ens sentim expulsades d´aquests conceptes?
Tenim, en general, una tendència a infravalorar-nos i inhibir-nos en aquestes qüestions, però si prenem part, si ens hi posem, tenim la capacitat de fer moltes més coses en positiu de les que volem admetre.
7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
Per a mi no es tracta tant d’incorporar l’ètica a la presa de decisions, sinó d’incorporar la presa de decisions a l’ètica. L’ètica ha d’incloure la presa de decisions. Per tant, si ho he de resumir en tres paraules diria:
- A la inversa.
- Canvi de focus.
- Bidireccional i circular.