Experta en comunicació.
Fundadora de Both, People & Comms i Mutabilia
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical, especialment en aquests moments tan incerts que estem vivint?
La paraula radical – de què se n’ha fet un mal ús – em porta a pensar en essència, en arrels. I pensar en la responsabilitat essencial d’una persona o organització em diu que és amb aquesta responsabilitat ètica que ha nascut i ha crescut, que forma part de la seva identitat i la seva manera d’operar, de relacionar-se. No ha estat només apresa o sobrevinguda, sinó que forma part intrínseca del que és.
2. Dius que el teu propòsit és contribuir a un món més humà, autèntic i sostenible i que la clau és la comunicació. Però moltes vegades es fa un ús instrumental, més lligat a la cosmètica que a l’estètica i l’ètica. Com ho podem canviar? Quins creus que són els valors o els criteris ètics als que no pot renunciar la comunicació corporativa?
Es diu que és la comunicació el que ens fa humans. La comunicació és la capacitat de pensament abstracte, d’entendre el nostre lloc al món (o com a mínim fer-se preguntes de quin és el lloc que ocupem), de relacionar-nos entre persones… Sense comunicació no hi ha humanitat. Però en els últims anys (i parlo des de la irrupció de la revolució industrial) hem viscut en una societat molt mecanicista que ha idolatrat les màquines i ha desmerescut les persones. I el nostre vocabulari i relacions se n’han ressentit. És en aquest sentit que, en plena revolució tecnològica i digital (que no és cap altra cosa que un pas més en la revolució de les màquines, ara molt més intel·ligents) aposto perquè la comunicació torni a servir-nos per donar valor al fet humà: al pensament abstracte i crític, a les relacions i a les narratives que construeixen realitat.
És cert que sovint s’ha fet un ús instrumental de la comunicació. Una eina tan poderosa com és el llenguatge, que pot construir o deconstruir realitats, ha d’estar sempre al servei de l’ètica. L’estètica o el sentit de la bellesa és meravellós, és poètica pura, però l’hem de treballar en coherència amb la realitat i buscar l’estètica en el que existeix.
Per a mi els criteris més importants de la comunicació corporativa han de ser la coherència i la credibilitat, que són la base de la confiança. Jo tinc com a leitmotiv professional la frase de Mahatma Gandhi que diu que la felicitat arriba quan el que pensem, diem i fem estan en harmonia.
3. Des de Both voleu impulsar la humanització de les organitzacions a través de la comunicació. És un objectiu molt ambiciós… què es pot fer per recuperar aquesta humanitat i com?
Diuen que el més important amb els objectius ambiciosos és donar el primer pas, i nosaltres fa 21 anys que trepitgem fort com agència per a una comunicació més humana, autèntica i encara queda molt per fer. La humanitat no s’ha perdut mai, però segurament l’hem tingut poc valorada i visible. Recuperar-la és donar-li aquest lloc social que ha de tenir. Aconseguir que es valorin els trets humans més distintius – que mai no podran tenir les màquines – com l’empatia, la intuïció, la creativitat, la imaginació, la capacitat de col·laborar… En aquesta tasca de recuperar la centralitat de l’humanisme a la societat la comunicació hi té un rol important. I també l’educació, la ciència, i molts altres àmbits.
4. L’any 2011 vas crear la consultora Culthunting, una proposta innovadora per ajudar a les organitzacions a resoldre amb èxit els seus reptes estratègics a través de la força transformadora de l’art i la cultura. Estan les empreses preparades per integrar una proposta d’aquesta naturalesa? Tenen les competències necessàries per connectar, dialogar i aprendre de i amb els “altres”? Volen fer-ho?
L’art i la cultura són una passió per a mi i a Both sempre és un sector per al qual hem treballat molt, igual com ho és la ciència i la salut i la gran empresa. Veiem que eren mons molt diferents, que parlaven llenguatges gairebé antagònics però que tenien molt a aprendre els uns dels altres. Recordo que en una jornada CultHunting en Jorge Wagensberg deia que la innovació arriba quan creuem mons aparentment diferents. I és una constant en la meva vida explorar fronteres i connectar gent diversa. Així que generar innovació connectant dos mons molt estimats per a mi, que pensava que es podien enriquir i sorprendre, va ser natural. I sí, hi va haver receptivitat per part de molts artistes i empreses i també escepticisme o rebuig per part d’altres. Sempre hi ha atrevits i atrevides (early adopters) que obren camí als altres i avui comença a ser habitual tenir un artista o inventor col·laborant amb una gran empresa.
5. Ara llenceu Mutabilia, un programa de formació per impulsar la transformació cultural de les organitzacions i interpel·leu amb la pregunta: “vols adaptar-te al canvi o liderar-lo”. El lideratge no ha d’incorporar la capacitat d’adaptar-se?
El lideratge ha de ser flexible, adaptatiu, resilient, sí. Això és imprescindible per sobreviure i ajudar els equips en entorns incerts com els que vivim avui. Però només amb això no aportem valor. No podem viure resistint, sinó avançant-nos, buscant oportunitats on altres poden llegir amenaces. Liderar és prendre decisions, arriscar, motivar, influir, escoltar, co-crear, aprendre i ensenyar. No té a veure amb una funció directiva o amb tenir la responsabilitat d’un equip. Qualsevol persona pot exercir diverses accions de lideratge: de la seva pròpia vida, de projectes concrets, pot decidir emprendre, pot tenir família… Volem contagiar a les persones – de tots sectors i nivells – la passió per contribuir a generar canvi i les habilitats necessàries per fer-ho.
6. Les persones més joves ho tenen complicat avui per desenvolupar la seva carrera professional o fins i tot per aconseguir una feina per sobreviure. Tu ets un clar exemple d’emprenedora que ha impulsat diferents projectes empresarials amb propòsit. Els hi pots fer alguna recomanació als joves que volen emprendre i que volen contribuir amb la seva iniciativa a millorar la societat?
Estem immersos en una revolució del món del treball. Segurament caldrà canviar la manera clàssica d’entendre una carrera professional o una feina estable. Hem de vetllar per assegurar la nostra aportació de valor a projectes concrets que podem iniciar nosaltres mateixos, en xarxa amb d’altres persones, o per a organitzacions o empreses. I això no ha de ser negatiu per sé. Ens apodera, co-responsabilitza, impulsa la mentalitat emprenedora…
Si els hagués de donar una recomanació els diria que han de saber trobar una activitat o proposta de valor en què conflueixi allò en què destaquen, que els agrada molt fer, que té sentit per a un determinat públic o client i que genera impacte positiu per a la societat. Les escoles haurien d’ensenyar a nens i nenes des de petits a fer el seu ikigai particular. És la millor brúixola per detectar vocacions professionals.
7. En massa ocasions als entorns organitzatius es donen situacions d’abús de poder i assetjament que afecten a les persones més vulnerables. Actualment tenim un exemple públic amb el cas de l’Institut del Teatre de Barcelona. Per què tendim – en general – a callar o inclús tapar aquestes situacions? Hauríem d’assumir un paper més exigent i [radicalment] responsable cadascuna de les persones implicades i/o afectades?
Per sort, cada vegada més aquests abusos es fan públics i les persones s’atreveixen a alçar la veu i denunciar. L’abús de poder ha existit sempre i té a veure amb el sentiment patològic d’algunes persones – enfortit per certs sistemes socials – de sentir-se per damunt d’altres. Per què algunes persones callen? Segurament perquè no es veuen amb força per combatre aquest sistema arcaic i malaltís de falta d’equitat. Qui rep l’ofensa sovint se sent víctima i no se sent capaç de desafiar l’status quo existent. Hem d’aconseguir trencar aquestes barreres. I cal ajudar les víctimes, des del seu entorn. Qui calla acaba sent tant responsable de continuar amb aquest sistema com el perpetrador. Alçar la veu és un acte sempre de valentia que cal premiar.
Treballar el respecte, l’equitat i la diversitat i inclusió és un dels aspectes més importants a les empreses avui si volen cuidar el seu ambient de treball, reputació i ciutadania corporativa.
8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
Assegurar, en tot allò que fem, que tothom hi guanya (o, com a mínim, que ningú no hi perd).