Connexions beethik: entrevista a Assumpta Fortuny

Assumpta Fortuny

Coordinadora de la Federació Allem.

Llicenciada en Dret i Diplomada en Empresarials per la Universitat de Deusto. Màster en Dret Europeu de la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

 

 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

En l’àmbit de la responsabilitat social corporativa, em suggereix transgressió i autenticitat. Una política d’RSC que no té l’origen en un compromís real amb les persones i el medi ambient, quan no és autènticament responsable i autènticament social, pot ser una eina de màrqueting però, segurament, no tindrà un impacte positiu real en la millora de la vida de les persones.

Entenc el concepte “ètica de la responsabilitat radical”, aplicat a la gestió de les organitzacions, com un qüestionament de la bondat de les diferents metodologies de gestió en sí mateixes.

L’ètica de la responsabilitat radical ens empeny a adoptar una actitud compromesa amb la dignitat de l’ésser humà, al cent per cent, de manera conscient i explícita, en qualsevol dels rols i funcions que exercim, tant des de les administracions públiques i en l’exercici de la política, com a les empreses i organitzacions socials, i a la comunitat de la que formem part.


2. La Federació ALLEM està treballant molt intensament per avançar cap a una atenció centrada en la persona. Quines implicacions té, des d’una perspectiva ètica, posar les persones al centre de les organitzacions?

L’atenció centrada en la persona ens ajuda a fer real el respecte per la dignitat humana de totes les persones que integren l’organització, i transforma la manera com ens relacionem amb tercers a la comunitat.

Comença, a les entitats sòcies d’ALLEM, amb l’impuls dels professionals i amb el suport d’experts externs, provocant un canvi d’actitud en la relació dels professionals i de les famílies, envers la persona amb discapacitat, amb trastorn mental, o amb qualsevol altra situació de vulnerabilitat. Reconeixent aquesta persona com a ciutadà de ple dret, amb drets i obligacions, i amb una necessitat de suport; volguda, limitada i justificada; d’acord amb la seva situació específica de vulnerabilitat, singular i única; i adaptada a cada moment i a les diferents etapes de la vida.

Continua amb una transformació del model de serveis socials de suport. Avui els serveis per nosaltres no es defineixen en edificis o espais delimitats on es fan activitats reglades. En la pràctica, els serveis estan evolucionant per ser suports facilitadors i acompanyar a les persones, quan ho necessiten, amb major o menor intensitat, en els diferents entorns de l’organització i a la comunitat, en la construcció del seu projecte de vida.

I això porta també canvis en la gestió de les pròpies organitzacions, com a organitzacions centrades en les persones, que busquen eines i fan processos d’aprenentatge, per implicar en la presa de decisions a totes les persones que constitueixen l’entitat, des de les persones amb discapacitat i les seves famílies, fins als diferents grups d’interès externs.

L’atenció centrada en la persona incideix, tant en la relació de suport directe amb les persones vulnerables, com en les relacions amb les persones del seu entorn i, també, en les relacions entre professionals, en la gestió dels equips i les organitzacions. En tots aquests àmbits es treballa amb relacions entre persones, i es prenen decisions, afectant la vida dels seus protagonistes.

Per tant, inevitablement, sovint ens trobem davant de conflictes ètics, on hi ha valors en joc contraposats, sobre els que no es pot prendre una decisió unilateral, des d’una posició d’autoritat tècnica o de relació de poder. És aleshores quan la deliberació ètica sobre el cas concret, o sobre l’actuació de gestió concreta, és imprescindible, per ser coherents amb el compromís amb la dignitat de les persones.


3. Els col·lectius amb especials dificultats troben, a la societat, barreres per desenvolupar el seu projecte de vida en plenitud. Des d’un marc de corresponsabilitat, quin paper han de jugar els diversos agents per promoure la seva inclusió?

La pròpia persona amb ‘especials dificultats’, en la mesura de les seves capacitats i la seva situació present, creu cada vegada més en les pròpies capacitats i reconeix on li cal suport, per actuar com a ciutadà de ple dret, respecte la seva pròpia vida i a la comunitat. Reconeixent-nos els uns als altres la condició de vulnerabilitat, com a éssers humans, ens respectem i donem espai a la capacitat de cadascú per demanar suports i per donar-los.

Quan aquest reconeixement recíproc no és possible, del tot o parcialment, degut a una major vulnerabilitat, (per exemple, en el nostre àmbit, per un major grau de discapacitat intel·lectual), no dependrà tant de la pròpia persona, sinó més del compromís i el respecte dels demés, envers la seva dignitat com a ésser humà. Calen aleshores els suports, tant de l’entorn personal com dels professionals, públics i d’accés universal, per garantir el desenvolupament de les capacitats, i l’exercici dels drets.

La família i/o les persones de l’entorn proper, amb les qui existeixi vincle, quan hi són coneixedores de les capacitats i dificultats de la persona, són imprescindibles per encoratjar, acompanyar i facilitar l’assoliment del seu projecte de vida.

Les entitats i els professionals prestadors de serveis de suport, treballant amb les capacitats dels beneficiaris dels seus serveis de suport, provocant que socialment també sigui així, i facilitant que les persones amb discapacitat siguin actors actius a la societat, cadascú com i on pugui i vulgui.

La comunitat, empreses, organitzacions econòmiques, socials i culturals, reconeixent que cal avançar en l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat, fent-los el lloc que reclamen, com a ciutadans de ple dret i, per tant, també, com a treballadors i treballadores, amb els suports que calguin, quan calguin.

Les administracions públiques i els nostres representants polítics, reconeixent que la inclusió no s’assoleix només amb normatives i procediments administratius. Sinó que calen també recursos econòmics suficients, formació de professionals de suport, diàleg tècnic permanent de qualitat i capacitat per la flexibilitat o adaptació dels serveis de suport a les persones beneficiaries i no al revés.

Com a exemple, les persones amb discapacitat intel·lectual (col·lectiu majoritari a les entitats de la Federació ALLEM), al llarg de la seva vida i d’acord amb les seves necessitats, entenem que haurien de poder transitar, sense perdre drets, de serveis de suport especialitzats per la discapacitat, a entorns on no es faci cap distinció per la condició de discapacitat. Igualment haurien de poder compatibilitzar diferents serveis de suport social, amb la formació i amb el treball, segons la seva condició i edat. Avui a Catalunya això no és així, per diferents causes legals, administratives i econòmiques.


4. El sector d’atenció a les persones amb discapacitat es troba en un moment delicat en el que diversos factors (com l’increment del salari mínim interprofessional) estan situant a les entitats davant dilemes ètics que les fan optar entre la seva viabilitat i els drets de les persones a gaudir de les millors condicions per a desenvolupar els seus projectes de vida. Quines implicacions suposen aquestes situacions per a les entitats? I per una federació com Allem?

No es tracta d’una opció dilemàtica, entre dues alternatives que s’excloguin l’una a l’altra. El respecte per la dignitat de les persones vulnerables i el compromís per prestar-los els suports el més adequats possible, son la raó de ser de les entitats socials sense ànim de lucre, i dels professionals que en formen part. La viabilitat econòmica de les organitzacions socials, i dels projectes empresarials dels centres especials de treball, no son un fi en sí mateixos, són el mitjà per poder complir amb la funció social, funció que justifica que siguem receptors de recursos públics.

Quan aquesta lògica es tergiversa, per causes econòmiques i/o per altres interessos privats, cometem un error de fons greu, que ens perjudica a tots i cadascú de nosaltres, com ciutadans i com a beneficiaris dels serveis socials.

A les entitats de Lleida sòcies d’ALLEM no volem cometre aquest error i ens esforcem per ser fidels a la nostra raó de ser, com a organitzacions socials d’àmbit territorial, compromeses amb les persones i la comunitat.

Això implica actuar alhora en diferents fronts, de manera coherent. Donant resposta a les urgències socials i a les demandes de suport social canviants, no deixant a ningú exclòs, per falta de plaça o de finançament públic. Reivindicant la defensa de drets i la millora del finançament públic dels serveis de suport, en el seu exercici, com dues cares d’una mateixa moneda, que no es poden deslligar l’una de l’altra. I duent a terme la transformació dels serveis de suport i de les organitzacions, centrades en les persones. Amb un únic fi, per les persones al territori.

No ho podríem fer soles, ho fem necessàriament cooperant, construint xarxa local i territorial, amb tots els actors, públics i privats, que hi som concernits.

Per poder continuar complint amb la nostra funció social, necessitem relacionar-nos amb els governs i les administracions públiques, en un marc estable i de confiança mútua que ens permeti poder donar resposta a les urgències i al curt termini, i, alhora, evolucionar, en benefici de les persones vulnerables o directament exlcoses, tant a nivell tècnic social com a nivell legal i econòmic.

L’increment del salari mínim interprofessional és un fet beneficiós per als treballadors i treballadores amb discapacitat. Aquest fet se suma a altres circumstàncies econòmiques i socials, que posen en risc el model de treball protegit català, per persones amb discapacitats, amb especials dificultats per la inserció social i laboral. És per això que, a curt termini, i amb caràcter urgent, necessitem un ajut públic per poder garantir els llocs de treball protegit als centres especials de treball socials catalans. I això és el que estem demanant avui als governs estatal i català, cadascun en el seu àmbit competencial.

Alhora, i des de fa anys, estem abordant el fons de la qüestió del model de treball protegit català, defensant els drets de les persones amb discapacitat. En el dia a dia de les organitzacions socials, buscant respostes concretes, per a cada una de les persones amb discapacitat, que treballen o demanen un treball als centres especials de treball. I en la interlocució amb el Govern i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, a través de les nostres organitzacions representatives, de segon i tercer nivell, com demostra la recent presentació pública del Llibre Blanc per a la formació, ocupació i treball de les persones amb discapacitat i especials dificultats als centres especials de treball, el passat 17 de juny,  

Quan es simplifica aquesta qüestió, que és complexa, i es tracta només des d’un punt de vista, ja sigui des de defensa dels drets laborals, o ja sigui des de la viabilitat econòmica del projecte empresarial, ens estem oblidant de les persones beneficiàries dels serveis socials de suport per al treball protegit, i perdem la raó de ser que ens legitima.


5. Moltes organitzacions tenen marcs de referència ètics, com codis, comitès… això assegura que l’ètica estigui present en el dia a dia?

Estem treballant amb un marc ètic consensuat i explícit, com a conjunt de valors de referència, revisable periòdicament. Aquest és el marc paraigües que construïm colaborativament, de manera participada, com a Federació ALLEM. Cada entitat associada, assumint el marc ètic de referencia compartit, adopta els valors propis, els que millor la defineixen, d’acord amb al seva cultura organitzativa i els seu entorn concret.

L’estructura ètica descrita no és suficient en sí mateixa, no podem pressuposar que la respectem en tot, només pel fet de ser identificades com a entitats socials. Tant en l’àmbit de la Federació, com a cada una de les entitats federades a ALLEM, volem difondre, formar-nos, actuar i avaluar com actuem d’acord amb els valors compartits. Reforçant així el compromís personal, lliure i voluntari, dels qui integrem les organitzacions. Moltes de les condicions socials, econòmiques i laborals actuals no ens hi ajuden.

És el compromís personal, també en l’àmbit professional, el que fa possible que els valors estiguin integrats de manera conscient en la pràctica, en l’actitud envers els altres, i que traspuïn cap a la comunitat, on se’ns identifiqui amb aquests valors i els aportem amb ànim transformador.


6. A la Federació Allem esteu apostant per incorporar mètodes de deliberació ètica en la presa de decisions estratègica. Implica algun canvi en els processos de deliberació habituals? Quins?

Caldrà comptar amb els actors implicats, valorar com no causar danys irreparables, i sospesar els efectes de les solucions extremes, per arribar a respostes concretes compartides, específiques per a cada situació, amb propostes d’acció ponderades, que respectin el màxim possible els valors en joc. Després caldrà mantenir la coherència amb la decisió presa, tant en l’execució, com en el seguiment dels seus efectes. I, si cal revisar-la, reprendre el procés de deliberació.

La deliberació ètica és una dinàmica amb la que treballem a l’Espai de Reflexió Ètica de la federació i als Espais de Reflexió Ètica de les entitats federades, i que volem estendre, també, a altres àmbits de presa de decisions, per contribuir a l’evolució de les entitats, com a organitzacions centrades en les persones.


7. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?

Dignitat de l’ésser humà, respecte i coherència.