Pianista i compositora. Premi Nacional de Cultura 2019. Creadora – juntament amb Ariadna Peya – de la companyia Les impuxibles.
1. A beethik parlem de l’ètica de la responsabilitat radical: aquell compromís de les persones i les organitzacions per recuperar l’essència, les nostres arrels, per transformar la societat. Què et suggereix a tu aquest concepte?
L’ètica de la responsabilitat radical a mi em ressona moltíssim. Per a mi el compromís o la responsabilitat radical és ser conscient dels meus privilegis: de qui soc i d’on vinc. Ser conscient del que jo em puc dedicar a fer el que faig perquè he tingut una estructura familiar molt ferma, perquè m’han pagat classes particulars de piano, un piano a casa; perquè m’he passat hores tocant perquè no havia de cuidar als avis o cuidar a ningú ni portar diners a casa.
Per tant, per a mi l’ètica de la responsabilitat radical és això: ser responsable de qui ets i com has arribat fins allà i fer ús dels teus privilegis amb un compromís.
2. En diferents ocasions has defensat la cultura feta “des del cor, des de la veritat, des del desig, com una necessitat”, destacant que “cada persona és responsable de pensar què pot aportar per a que el món sigui millor”. Com es tradueix aquesta responsabilitat en les teves creacions?
Més que l’art fet des del cor o expressions semblants m’agrada més el concepte d’art honest: fer les coses honestament, des de la veritat. Aquest és el tipus d’art que a mi m’interessa. Perquè moltes vegades el que passa, i a Catalunya és així, és que per exemple el teatre està fet d’homes blancs, per a homes blancs, heterosexuals de classe mitja. Passa que el teatre no representa a tothom i la música tampoc no ens representa a totes. Als escenaris sempre veiem més homes que dones i veiem gent molt poc diversa. I per tot això, per a mi és molt important l’honestedat.
3. En una entrevista que et va fer el Diari Ara fa uns mesos deies: “a qui li serveix que toqui molt bé el piano? A ningú. En canvi, a qui li serveix que li planti una llavoreta a dins? A tothom”. Com es reflexa aquesta voluntat de “plantar una llavoreta” al llarg dels vuit àlbums que has publicat?
Aquestes declaracions poden sonar molt pretensioses i no era pas la meva intenció. El que volia dir és que hi ha una dimensió molt més personal relacionada amb el plaer de tocar bé o no el piano. Però això no l’importa a la gent. El que és de veritat important és generar espais de reflexió i pensament crític. “Plantar la llavoreta” ho deia amb aquesta intenció, de generar pensament crític, perquè jo no tinc respostes de res.
Això és una cosa que no he fet al llarg de tota la meva carrera, sinó que m’ho he anat trobant. Jo vaig començar fent cançons i treballant tocant el piano, que era el meu desig, però m’he anat fent conscient, arrel de les coses que m’han anat passant, dels meus privilegis, de com utilitzar-los i de quina era la manera més transformadora d’utilitzar l’art. I de fet ara ja és l’única que entenc.
4. Recentment has rebut el Premi Nacional de Cultura 2019. Després d’aquest reconeixement has dit que “els reconeixements poden ser un altaveu… i l’altaveu ha de servir per visibilitzar el compromís, saber que l’art és l’eina de revolució més potent que tenim i ser-ne conscients”. Des d’aquesta visió, com creus que s’ha de concretar el paper de l’art i la cultura en aquesta transformació social?
El compromís s’ha d’agafar des de totes les àrees, perquè una cosa és que la creadora agafi compromís i una altra cosa és que la programadora agafi compromís. Les programadores de les sales tenen la responsabilitat de donar veu a totes, de donar veu a totes les realitats i totes les persones.
La història està escrita per totes les veus diverses: per les dones, per les persones amb diversitats…i el que ara està passant és que això no és així. La cultura no ens representa a totes i crec que el deure de la programadora, de la creadora, de tothom, és cedir espais i donar veus. Aquesta seria una molt bona manera de transformació social.
5. Amb l’Ariadna Peya vau crear la companyia Les Impuxibles, en la que treballeu des de la barreja de llenguatges, apostant per a la cooperació i les aliances entre creadors i universos per descobrir noves formes de creació i poder portar més enllà el vostre treball. Què vol dir “anar més enllà” i per què des d’aquesta manera de treballar?
Anar més enllà per a mi vol dir seguir avançant, seguir aprenent, seguir qüestionant-se coses. Com deia abans, jo no tinc cap mena de resposta. I les respostes, a més, són mòbils, es van movent al llarg del temps.
Nosaltres quan decidim agafar un tema, el procés que és més interessant amb Les Impuxibles és que per parlar d’aquell tema volem posar-nos a fons. Per tant, l’aprenentatge que fem a nivell artístic és un paral·lel al que fem a nivell polític-social. Perquè una cosa és com plasmem les coses a l’escenari o la barreja de llenguatges, quins enganxes escènics utilitzem, i l’altra, que encara em sembla molt més interessant, és què aprenem amb tot aquest procés.
Els nostres aprenentatges sempre tenen a veure amb els deixos d’opressió, amb entendre molt millor qui som, d’on venim, de què podem parlar i de què no, a qui hem d’escoltar i els espais que hem de cedir.
Les temàtiques que utilitzem sempre tenen a veure amb això: des de la perspectiva de gènere o la transsexualitat vista no des del codi binari sinó entenent el gènere com una línia horitzontal, la violència sexual amb una mirada absolutament feminista i la llibertat d’expressió o l’estigma en salut mental.
6. Podries resumir, en tres paraules, quin ha de ser el paper de la cultura en la construcció d’una societat més autèntica, humana i sostenible?
Honesta, compromesa i feminista.