Amb Sílvia Pérez Cruz el de menys són les preguntes. Amb ella el primer és la música, els sentiments i l’emoció; la racionalitat ve després…
Per això, encara que hem pogut conversar amb ella sobre aquelles qüestions que ens porten des de les nostres arrels, des de la nostra essència, cap a la contribució a una societat millor, també hem volgut reflectir algunes referències que ens permeten posar en context la seva autenticitat i deixar-nos portar per la llum que projecta. Perquè Sílvia Pérez Cruz és llum i màgia. Pura connexió…
“És una dona que fa màgia amb la veu“, ens diu Andreu Buenafuente. I, sense saber com, et commou, et transporta, t’envolta i et connecta amb les teves emocions, amb les teves arrels, amb el més profund, radical i bell que portem dins.
“La teva veu és el més semblant que hem trobat a un fil de vidre; a l’escoltar-la veiem que s’estira, s’estira i s’estira i ai!, que es trencarà … però no, no es trenca i, llavors, el que es trenca és una cosa dins nostre” (Cayetana Guillem Cuervo).
La música, una forma de viure…
Sílvia Pérez Cruz va començar a estudiar solfeig, piano i saxo alt als 4 anys; i una mica més tard ja cantava amb el seu pare a les tavernes de Palafrugell. Avui la seva veu és reconeguda en tots els racons del planeta i emociona allà on va: Japó, Brasil, Noruega, Argentina, Uruguai, Estats Units, Hong Kong, França, Itàlia, Estònia, Luxemburg, Turquia, Suïssa, Portugal, Xile…
Sílvia diu de la música que és on es sent lliure, la seva forma de viure, i que això ho va aprendre a casa de petita: “Amb el meu pare ens vèiem poc, i la música era la forma de comunicar-nos. Estava el que deia la lletra i després hi havia els subtítols, tot això que, al cantar, també ens transmetíem i dèiem sobre el que ens passava en la nostra vida real “.
“Quan era petita sabia que em volia dedicar a un ofici que ens fes reaccionar, estar atents, no sabia si seria alguna cosa social, filosòfica o antropològica, però sabia que havia de ser una cosa que ens recordés que estem vius i ens donés una empenta per respirar i seguir caminant connectats amb el que som.
D’altra banda, la música, a part d’estudiar-la dels 3 als 25 anys, també era una cosa familiar, era la millor manera de comunicar-nos, de jugar, d’expressar la felicitat a casa. La meva mare cantava i feia classes de dibuix tocant la guitarra i ens donava llibertat, recursos i espai per expressar-nos. Sabia que la música formaria part de la meva vida sempre, ja a la panxa la mare cantava i el meu pare tocava la guitarra, era impossible imaginar-la sense ella, però tampoc la pensava com un possible ofici, era una cosa molt natural.
Però un dia, quan tenia 12 anys, vaig cantar per primera vegada en públic “Alfonsina i el mar” amb el meu pare a la taverna de “La bella Lola” de Calella de Palafrugell i em va obrir una finestra: la vocació. Vaig descobrir que cantant sentia coses diferents de mi i connectava profundament amb el que sóc i el podia expressar millor que mai, i al mateix temps la gent que m’escoltava s’emocionava molt i em deia tot el que li havia passat, coses molt personals. Suposo que aquest dia i les següents vegades que vaig cantar amb el meu pare (unes dues a l’any) em van servir per entendre que potser m’havia de dedicar això o, almenys, que necessitava cantar en públic de tant en tant per retrobar-me.
Amb el temps he reflexionat sobre per què passa això i crec que és per l’efecte mirall, jo sempre que puc canto sincerament, m’obro, amb totes les meves virtuts i imperfeccions i crec que la persona que escolta també s’obre. I quan això passa, cada un es troba amb les seves coses.
D’altra banda, la música, el so, té la capacitat d’arribar a llocs on la paraula sola no arriba, no demana permís i és independent a la part intel·lectual, si t’emociona, t’emociona, no el pots frenar. Un cop vaig acabar un concert i una noia em va dir: “qui t’ha explicat la meva pena que l’has cantat?” i jo vaig pensar “ah, jo no canto la teva pena ni tan sols la meva, sinó una pena més universal”.
En el fons no tinc ni idea de per què passa tot això quan passa i m’agrada no saber-ho perquè no ho puc controlar i em fa renéixer constantment”.
El llenguatge universal de les emocions…
“Cantant és quan es mouen més coses a dins meu”.
“La música té poder, per fer riure, perquè algú que sent dolor deixi de sentir-ho, perquè algú se senti més lliure, per crear un moment de col·lectivitat enmig de tanta soledat, per connectar-te amb tu mateix“.
“Intento aconseguir que la gent se senti més viva, perquè reaccioni, s’emocioni, estimi, digui el que pensa, es senti lliure“.
En qualsevol racó de món, en qualsevol context, Sílvia Pérez Cruz emociona, sempre. Però quan qualsevol pensaríem en la universalitat de la música, ella un cop més ens fa canviar la mirada:
“A vegades penso que no és la música el que és universal, sinó l’emoció.
Recordo un concert al Brasil amb uns catalans i uns coreans on era impossible posar-se d’acord ni tan sols en el primer temps de cada compàs, va ser impossible, no hi va haver comunicació; però, d’altra banda he pogut sentir com en diferents llocs del món la gent s’emociona pel mateix, uns riuen més, uns criden més, uns són molt silenciosos, uns no paren de cantar, aplaudeixen més o menys fort, més o menys segons, però ens trobem tots en la mateixa corba emocional de la música, entenguin o no la lletra.
I de fet això és el que més m’interessa, entendre què és el que comparteixen tots els estils, perquè quan algú diu “yeah!” O “ole!” i crec que és quan es detecta la veritat, el pes o la connexió amb el present.
Això també ho busco a les persones, entendre què comparteix el japonès amb l’argentí, on ens connectem. També m’agrada veure les diferències que defineixen un estil musical, un país o una persona. En conclusió, quan arribo a un país nou a cantar, com ara al Japó, al principi del concert veig les diferències físiques, de reacció, de posició corporal … però al cap d’una estona sento sincerament que som tots el mateix i em retrobo amb aquesta emoció universal “.
La revolució serà cantada…
La meva petita revolució és emocional.
“I és indecent, gent sense casa, cases sense gent…” “Tant pa…; tant pa… ”
Són frases potents de «No hay tanto pan», cançó que forma part de la banda sonora de Cerca de tu casa composada per ella, en la que també trobem “Ai, ai, ai”, guanyadora a la millor cançó original en la 31a edició dels Premis Goya 2017. Cerca de tu casa, és una pel·lícula que explica el drama de Sonia i la seva família, que, després de perdre la seva feina, no poden fer front a les quotes de la hipoteca i són desnonats amb la seva filla de 10 anys. “Al composar la banda sonora vaig voler fer un cant al viatge emocional de les persones que els pateixen“. Silvia rep el premi cantant, com no podia ser d’una altra manera:
“Aquesta pel·lícula ha estat una oportunitat d’explicar i participar en una història compromesa. Tenim molt mala memòria i què bé que l’art faci immortals coses que no hem d’oblidar”.
Però ens explica que no va ser fàcil decidir-se a participar en aquest projecte:
“Em va costar un any decidir-me, perquè ni sóc actriu ni mai ho he volgut ser i sóc molt respectuosa amb tots els oficis. A part mai he acabat d’entendre el funcionament d’un actor, quina realitat imiten o busquen.
També tenia molta gent al voltant que em deia que no ho fes, però després de parlar molts mesos amb l’Eduard, vaig entendre que era una història compromesa a la que em venia de gust posar música, que em donava molta llibertat per crear des de mi mateixa i que era una gran oportunitat per treballar en equip i aprendre de les altres disciplines artístiques, entendre com una mateixa realitat és explicada, ballada, cantada o interpretada, és a dir, descobrir què tenen en comú les diferents disciplines artístiques i quines són les diferències.
Era molt conscient que no era actriu, però a l’igual que vaig fer cantar als actors i vaig entendre que el que m’emocionava d’ells era la veritat fràgil i la confiança, vaig partir d’allà mateix amb mi mateixa, em concentrava en estar present en el lloc i escoltar, inspirar-me en els silencis i confiar i deixar-me portar pels actors. Una experiència preciosa “.
Compromís i responsabilitat…
L’autenticitat no sempre s’entén bé en un món accelerat i un sector tan condicionat per l’actualitat com el musical …
“Crec que vivim un moment de molta pressa, molta superficialitat, la gent està molt més preparada però és molt més impacient, es valora molt el concepte i el discurs, però de vegades és perillós perquè hi ha gent molt bona que no li agrada o no sap expressar-se amb paraules i gent que no és tan bona però té un discurs impecable que als mitjans els hi agrada.
M’agradaria que hi hagués més música en directe. Que la gent no tingués pressa i que les xarxes socials i els “likes” no estressessin tant”.
I en aquesta societat s’estan produint fenòmens com que es catapulti a l’èxit alguna música amb missatges masclistes, violents o alienants, que arriben amb facilitat als nens i adolescents. Quan preguntem a la Sílvia per la responsabilitat que creu que tenen els artistes en la transmissió de valors a les generacions futures ens diu el següent:
“Jo sempre he pensat que l’art és llibertat i que en conseqüència ningú està obligat a fer res que no senti, però crec que sí que hi ha una responsabilitat en els valors que es transmeten, sobretot quan ets una figura molt coneguda i hi ha nens que et segueixen i t’admiren, s’han de cuidar els valors.
Suposo que arribar a entendre que ets un referent i que el que fas pot afectar els altres també és un procés. A mi, a petita escala, m’ha costat molt entendre que podia ser un referent per a algú que no fos la meva filla o els meus amics, que ens inspirem mútuament”.
Perquè la música també és la manera que ella té de compartir els seus valors més profunds, aquells que mouen a la Sílvia a continuar fent el seu camí:
“No sabria explicar-los (aquests valors) realment perquè són petits i indestructibles, són colors, no tenen cos ni temps, i quan els sento de veritat no tenen nom.
Suposo que han de ser que el poc o molt que som sigui i vibri i plorem i somriguem les penes acceptant què som, compartint i fent equip, sumant amb els que ens envolten.
Defensar amb seguretat i humilitat el que volem. A mi em va ajudar molt per ubicar-me en l’escenari sense jugar amb el poder que et dona, entendre aquest equilibri, és a dir, jo defenso el que canto amb seguretat perquè el rego cada dia i ho vull i em lliuro amb tota la meva llum, però no soc més ni menys “.
I el camí continua…
Ella segueix el seu camí i estableix vincles amb aquells projectes que connecten amb la seva radicalitat, amb les seves arrels, no importa la seva dimensió. Recentment ha estat la veu de “La nit de 12 anys“, pel·lícula que narra la captivitat de l’expresident d’Uruguai, José Mújica, i dos companys, i en la qual fa la seva pròpia versió de Els sons del silenci: “La cançó ha de anar des de la soledat màxima a l’ànsia de llibertat“.
Connexió que, en estat pur, busca el seu Projecte Drama (del diàleg de la música amb altres disciplines artístiques) en el que se emmarca, amb altres, aquesta cançó.
Ho explica així:
I també recentment ha cantat a les habitacions de l’UCI de traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, en col·laboració amb l’associació “Música a Vena”:
“Veure una noia que estava amb molt de dolor i patiment, i que es quedava relaxada amb la meva música… Això no té preu”.
L’ètica, la responsabilitat, el diàleg s’expressen de múltiples formes i Silvia Pérez Cruz té la seva pròpia. I quan li demanem que ens resumeixi, en tres paraules, quin creu que és el paper de la música, i de la cultura en general, en la necessària transformació social cap a un món millor, torna a regalar-nos una invitació a la reflexió profunda i a la connexió amb la nostra pròpia essència:
“vida
llibertat
reflexió
conflicte
emoció
comunió”