Fundadora de l’Institute for Socratic Dialogue, professora d’RSE, ètica empresarial i diàleg socràtic a ESADE i investigadora de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE.
1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?
Em fa pensar en Hans Jonas, el filòsof alemany i jueu que després de la segona guerra mundial, davant de tot l’avenç tecnològic i de la constatació que l’ésser humà era molt perillós, va començar a parlar de la necessitat d’una ètica de la responsabilitat. I em fa pensar que avui que els riscos i els avenços -i per tant la por-, són encara més grans, té sentit parlar de responsabilitat radical. O som radicals o d’aquesta no en sortirem…
2. Tu sempre parles del diàleg socràtic. Ens podries resumir en poques paraules en què consisteix?
El diàleg és una experiència radical que implica estar disposat a viatjar a través de la raó de l’altre. És socràtic en tant que assumeix que l’altre sempre té algun coneixement de valor que aportar-nos -i que aportar al món. Per tant, és obrir-nos als altres per aprendre junts.
3. Perquè és tant difícil introduir i aplicar el diàleg “de veritat” en el món de les organitzacions empresarials?
Perquè a les empreses, sovint, els que manen no estan disposats a reconèixer la seva ignorància. Perquè no s’ha entès la importància de la humilitat i de l’obertura als altres. S’ha fomentat una cultura on ens fa vergonya reconèixer que no sabem, on se suposa que hem de tenir la resposta correcta. S’ha totemitzat la figura del CEO com un subjecte omnipotent incapaç de mostrar-se dèbil i que ha de saber donar la resposta correcta al moment adequat. Massa CEOs s’ho han cregut, i la resta de treballadors s’hi ha emmirallat. Això dinamita la possibilitat d’un diàleg real, radical i transformador -com són els diàlegs de veritat. Només dialogo si sé que no sé i si vull saber. Si no parteixo d’aquí, no tindré cap interès en dialogar.
4. Tu dius sovint que la confiança és un dels requisits per poder practicar un autèntic diàleg. Què podem fer quan aquesta confiança no es dona?
Exacte. Perquè un diàleg es doni, primer haig de ser humil i reconèixer la meva ignorància. Això em generarà el desig d’aprendre i conèixer. Després haig de reconèixer que l’altre té coneixements que jo no tinc, que tenen valor. I, per últim, haig de confiar que mostrant la meva ignorància, sent humil i vulnerable, sortiré guanyant i no perdent. Que no em faran mal. Quan aquesta confiança no es dona, com és el cas de bona part de la societat, hem de generar espais segurs on demostrar que el diàleg ens fa bé, ens ajuda i ens fa créixer, que ens fa més humans! Això és el que fem des de l’Institute for Socratic Dialogue, la fundació que vaig crear per promoure el diàleg.
5. Quin paper juga el diàleg en la integració de l’ètica en el dia a dia de les organitzacions?
Avui és difícil -i probablement perillós- defensar veritats universals maximalistes. Més enllà d’un cert acord de mínims global, els nostres valors i principis han de ser pluralistes. Que siguin pluralistes vol dir que no només incorporen un respecte per la diferència sinó que entenen que els que són diferents també tenen raó. En aquest marc ètic, el diàleg és crític i fonamental: sense el diàleg no podré accedir a la raó de l’altre, que també té raó. Les organitzacions que són capaces de dialogar seran capaces d’entendre les raons i preocupacions del seu entorn, d’aquells que té al seu voltant i de qui en depèn. Aquesta comprensió la farà més humana i més competitiva a la vegada -un binomi que no s’ha entès massa bé per part de la majoria d’empreses. Les empreses amb les que treballem des de l’Institute for Socratic Dialogue fan una transformació radical en aquest sentit i és molt bonic de veure!
6. L’any 2015 vas gravar el documental “Filosofia a la presó”. Durant 11 setmanes, 7 estudiants de dret i 7 presos de llarga condemna dialoguen durant dues hores sobre la seva experiència vital: felicitat, justícia, responsabilitat, por… Què aporta aquesta experiència als estudiants, als presos i a tu mateixa?
El “Filosofia a la presó” és un documental sobre un curs que fa 6 anys que imparteixo a la carrera de Dret d’ESADE i pel qual ja han passat 15 grups. El curs aporta un coneixement als estudiants de dret que no poden tenir a través dels llibres: el coneixement que prové de l’experiència d’asseure’s a dialogar amb persones que estan patint en la seva pròpia pell el resultat de les lleis que com a estudiants només han memoritzat. Aquesta vivència els connecta i els desperta un sentit i sensibilitat per la justícia que els fa més responsables com a professionals i com a ciutadans. Als presos, el fet que un grup d’estudiants els escolti i es preocupi per ells de manera genuïna i desinteressada els fa sentir apreciats i valorats i els alimenta l’esperança que a fora, quan surtin, també hi haurà gent que se’ls escolti. A mi…. haig d’escriure un llibre per poder fer justícia a tot el que he après i aprenc d’aquesta experiència!
7. També tens l’experiència amb l’exercici del diàleg socràtic a països com Irlanda del Nord, Guatemala, El Salvador o Colòmbia? Les barreres al diàleg són comunes? Quines són les principals i com es poden superar?
Les barreres són sempre les mateixes i només es poden superar amb el que deia abans: humilitat, confiança i predisposició a mostrar la vulnerabilitat. Es poden superar trencant els cercles viciosos i les espirals de desconfiança; creant espais on la gent s’obri i es mostri, on entenguin que els conflictes es donen perquè estan tancats i no confien en els diferents. En això, com en tot, els líders hi tenen una responsabilitat. El que em fa més llàstima és anar pel món creant aquests espais i no tenir l’oportunitat de fer-ho aquí, a casa, on ens fa cada vegada més falta…
8. Per últim, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en la presa de decisions?
Fer que les decisions siguin humanes.