Connexions beethik: entrevista a Xiula

XiulaXiula és una banda formada pel Jan, el Riki, l’Adrià i el Marc: dos músics i dos educadors socials que proposen experiències d’animació musical adreçades a transformar el món de la infància i la societat.

Parlem amb el Jan i el Riki.

 

 

1. A beethik parlem de l’ètica de la responsabilitat radical: aquell compromís de les persones i les organitzacions per recuperar l’essència, les nostres arrels, per transformar la societat. Què us suggereix a vosaltres aquest concepte?

(Riki) Em sona a que d’una manera periòdica tota organització, a l’igual que tota persona, té la necessitat de repreguntar-se el sentit del que està fent. Perquè els factors del dia a dia, la pròpia subsistència i els neguits vinculats fan que les activitats que fa cada persona i també cada organització es vagin transformant. I a vegades pots perdre l’essència del objectius originals que volies aconseguir. Crec que és una pràctica bastant sana aturar-se de tant en tant, i repreguntar-se: què estem fent, perquè ho estem fent, cap a on volem anar i quin sentit té.

(Jan) Hi ha alguna cosa a les organitzacions, projectes, feines… que per a mi connecta molt amb lo vocacional. I per a mi la vocació és posar al servei dels altres allò que a mi se’m dona bé. Una empresa hauria d’existir en tant en quant és útil per a la resta d’humans i facilita la vida als altres.

Aquest ajudar als altres no ha de ser una cosa idíl·lica, utòpica o hippy, sinó que ha de ser una ajuda concreta i connectada amb el lloc on visc, el barri on soc i la ciutat que m’acull i anar pujant fins arribar al planeta. Aquí hi ha una qüestió de consciència sobre voler posar-se al servei dels altres i de cuidar la Terra, l’espai, el barri, la família. I això té molt a veure amb quan faig aquesta reflexió i amb quin nivell de consciencia vull assumir.

Per això ara a Xiula volem incorporar un nivell de consciencia que comenci a mirar també la sostenibilitat, projectes solidaris… des d’aquesta reflexió interna sobre què estem fent nosaltres i com ho estem fent.

Hi ha un pas previ al nivell de consciència que és la capacitat atencional, de parar atenció. En la mesura que jo puc posar atenció a un nombre determinat de coses em puc adonar i fer-me responsable de què vull fer amb aquestes coses. L’ordre, per tant, seria: atenció, adonar-me’n i responsabilitat. La nostra capacitat atencional, per exemple, ha guanyat molt amb els anys i ens podem fer responsables de més coses. Abans no podíem i no passava res tampoc, però ara podem fer-nos responsables i càrrec del lloc que ocupem.


2. Poseu el focus en treballar amb continguts crítics i amb esperit educatiu. I ho feu parlant als infants i joves com el que són, persones, molt lluny d’adoptar formes i missatges infantilitzats. Quina responsabilitat teniu els referents d’aquestes noves generacions en la construcció d’una ciutadania crítica i compromesa?

(R) La música pot ser producte o pot tenir ànima. I nosaltres intentem que la nostra música tingui ànima.

(J) Gran part de la identitat de Xiula té molt a veure amb retornar-li al treball amb la infància el que es mereix i havíem perdut durant molts anys. Hi ha hagut una manera, unes generacions enrere, de tractar al nen com una persona mig acabada i, des d’aquí, se l’ha tractat d’una manera infantilitzada: parlant-li d’una manera, amb continguts senzillets, amb aquesta consideració de que el nen és petit… I per a mi això té molt a veure amb que el gran s’ha situat en un lloc tècnic, de poder, com a posseïdor del coneixement. I llavors jo em quedo resguardat, posant una barrera, i em dedico a treballar des d’aquesta barrera cap a fora, com si això em salvés de tots els problemes propis.

La nostra mirada s’orienta a retornar a l’altre persona el que és de la persona, i a retornar-me a mi el que forma part de mi, perquè jo també puc treballar-me coses, també vaig ser nen. Això és trasllada, per exemple, si parlem de l’alimentació, els nens i les nenes connectaran, però els pares i mares que venen a l’espectacle segurament també reflexionaran sobre els seus hàbits d’alimentació i potser es plantegen fer un procés de millora.

Així, amb aquesta manera d’infantilització que vam intentar trencar, retornant el seu lloc a la canalla, està molt relacionada amb veure’ns com a iguals, veure que nosaltres també som adults ferits, que no estem acabats, que també estem en procés, però que no per això som més o menys persones.

Per a nosaltres els nens mai han sigut les persones del futur que ens han de salvar d’un desastre que hem creat nosaltres. Els nens són persones del present i, per tant, ens dediquem a les persones del present, d’aquí i ara. Perquè si no és com una escapada cap endavant. Pensem en que hem de fer moltes coses perquè la infància estigui bé, però no ens preguntem què ens passa a nosaltres, quins problemes has tingut o tens. I per això cantem amb l’estil de música que ens cantaríem a nosaltres, amb el mateix to de veu, per intentar no posar-nos en un lloc que digui “tu no saps i jo faré que sàpigues”. Obrim temes, plantegem temes, i des d’aquí anem construint el debat.

El lloc de responsabilitat que nosaltres creiem que tenim dintre de la societat on vivim és poder anar fent l’exercici de desviar la mirada a diferents llocs, perquè hi ha molts llocs on mirar i hi ha més vida a més de pensar què ha de fer o no el nen. Avui, amb tota la bogeria de noves tendències educatives, és molt difícil ser nena o nen. Tothom els està mirant per veure si responen al que s’espera d’ells, quan els hauríem de deixar créixer i jugar. Perquè tot aquest malestar és un malestar dels adults que els hi traslladem. I els adults, alhora que estem en espais molt crítics per solucionar moltes coses, tenim pendents molts espais per solucionar amb nosaltres mateixos.

La mirada nostra intenta posar consciència sobre que jo també tinc procés a fer, que tothom en tenim, i de mirar-ho tot d’una manera més igualitària.

Per tant, aquesta responsabilitat sobre la que ens pregunteu en el nostre cas estaria en el com fem les coses i en el contingut de les cançons. Pensant conscientment i atencionalment en un aquí i ara, també t’estàs assegurant que el futur sigui millor. Si jo estic bé també t’estic ajudant a tu perquè t’estic fent més protagonista, t’estic donant oportunitats.


3. La societat actual catapulta a l’èxit alguna música amb missatges masclistes, violents o alienants, que arriben amb facilitat als nens i adolescents. I davant d’aquestes tendències arriben propostes com el vostre “T’estimo bastant” que ens parla de les diverses formes de l’amor entre persones, real i inclusiu. Què podem fer per aconseguir que aquests valors triomfin entre aquestes generacions?

(R) És veritat que hi ha molta música que arriba a les orelles dels teus fills amb un contingut bastant dubtós i davant això intentem compensar la balança, perquè existeixi un altre tipus de música, que sigui escoltable per a aquestes edats que estan experimentant i buscant nous estils que sonin modern. Per això a nosaltres també ens agrada fer trap o electrònica, per exemple.

Però també volem que els pares i mares s’interessin pel que estan escoltant els seus fills. Per això també ens agrada fer cançons que cridin l’atenció als pares, que pensin que el missatge és interessant, i que es preguntin si els seus fills ho entendran. Perquè això pot generar un diàleg.

Si ens dediquem a fer cançons que agradin només al nen, el pare desconnectarà immediatament. Però si genero interès en el pare es pot establir un diàleg crític i ens trobem així amb pares, fills, mares i filles, que comencen a parlar i comparteixen interpretacions. Ens agrada molt deixar aquesta vessant oberta a la interpretació dels propis nens quan fem cançons.


4. En una entrevista que us van fer fa uns mesos dèieu que “la música és capaç d’arribar a llocs on altres ciències no hi arriben, dona llum a les emocions i ens ajuda a connectar”. I, de fet, aquest és possiblement un dels grans temes que hem de treballar a la nostra societat: la connexió amb les emocions i entre les persones. Com us ajuda la música en el treball que feu en l’àmbit educatiu?

(J) Quan escollim un tema o ens ho proposen famílies, escoles, de seguida pensem en quin estil ens ho imaginem, pensem què hauria de dir la lletra, el registre… ens ho deixem sentir.

En aquest sentit, quan vaig dir això em referia al Claudio Naranjo, un psicoterapeuta que va morir fa poc, que el que venia a dir és que en els segles XIX i XX la música ha anat ocupant l’espai més espiritual i transcendent que abans havien ocupat les religions. I que la gent ha anat convertint un espai d’espiritualitat i religiositat en un espai de contacte amb la música.

La música és un idioma que vibra en espais de l’ésser on no hi arriben les paraules, és una manera de tenir una connexió amb aquest espai: un record, el que va significar una persona per a mi, un viatge, un moment vital… La música té aquesta capacitat i nosaltres això ho anem incorporant en la mesura que vivim molt la música.

(R) En el meu cas, com a autor d’algunes de les cançons, la unió de la dimensió emocional i la racional la vibro molt a l’hora de crear i escriure lletra – que està pensada des d’un lloc més racional i que està creada per transmetre un missatge potent – però alhora li apliques una mètrica, un registre… vestint el discurs racional d’emoció.


5. És habitual trobar-vos donant suport a esdeveniments vinculats amb causes socials, com fa pocs dies la Magic Line de Sant Joan de Déu. Què us porta a participar en aquest tipus d’iniciatives?

(R) Amb Sant Joan de Déu s’han unit dues circumstàncies. D’una banda, ens hem trobat famílies que ens demanaven visitar nenes que eren fans nostres i que estaven en tractament, i poder compartir una estoneta, encara que sigui un breu moment de la seva vida, és molt satisfactori, omple molt. I d’altra banda, en una situació personal que ens ha portat allà, ens hem sentit molt acompanyats per l’hospital i això és impagable. Però dins d’aquest impagable està l’opció de retornar una mica d’aquest suport d’aquesta manera. Ens sentim molt propers i molt sensibles perquè sabem qui són i com ajuden als nens i nenes.

Però sempre hem portat a terme col·laboracions solidàries, perquè ens connecta, ens agrada. Venim del món de la cooperació, de la solidaritat, i quan un membre del grup proposa una col·laboració ho analitzem i ho decidim.


6. Cada professió té la seva parcel·la d’aportació a la construcció d’una societat més autèntica, més sostenible i més humana on poder viure i conviure millor. En tres paraules, per a vosaltres quin és el paper de la música, i de la cultura en general, en aquesta necessària transformació social cap a un món millor?


(J) Ens costa contestar aquesta pregunta perquè nosaltres no ens definim com un grup de música. Som una entitat educativa que utilitzem la música com a mitjà. I alhora també som un grup de música, sí. Però ens hauríem de preguntar no només quin és el paper de la música, sinó també quin és el paper de l’educació.

(R) Des d’aquest punt de vista com a entitat educativa, una de les coses que li demanaria a la música és que tingui contingut, que et digui alguna cosa. No té per què ser sempre un missatge pedagògic, també pot ser poesia que et fa arribar i sentir l’emoció. Però que tingui contingut. Perquè hi ha una gran buidor avui en dia a les lletres d’alguns grups.

(J) I si no també es pot fer música sense lletra. Si no tens res a dir no cal que diguis res. Hi ha moltes maneres de treballar el contingut, però sempre hauríem de fabricar un món, crear amb consciència, buscar que el que fas tingui sentit en sí mateix, que hi hagi una certa riquesa i cura al treballar el contingut.

(R) Estem en el món de la ultraproducció, de la supermasterització, hi ha uns productors que saben com fer que la cosa soni i et faci ballar, però grates una mica i no hi ha gran cosa més. Amb excepcions, evidentment, hi ha gent molt bona. Potser en part la culpable és la filosofia economicista que busca grups que omplin estadis i festivals. La fórmula és aquesta i com a fórmula, doncs ja la sabem, però perd l’ànima, l’esperit.

(J) En el món de la música la gent veu que si crea “el temazo” tindrà milers de seguidors i guanyarà més diners. Però això perverteix la visió més artesanal i obrera del músic. Les persones que estan al voltant de la música haurien de promoure més el gremi, i la realitat del músic com a obrer, que també munta i desmunta, i penca, i toca en una sala petita. Allunyar-nos de la idea única del músic com a figura de gran èxit, que té moltíssims followers.

Quan trobes algú en el que s’ajunta èxit i qualitat tots respirem en certa manera. Però la música hauria d’estar cuidada tota ella.

Per tant, a la música li demanaríem un contingut cuidat en el què es vol dir. I, un altre cop, consciència i responsabilitat amb el background, amb tot el que mou la música. En quant que la música és universal, que l’escolta tothom, hauria d’haver-hi una certa fraternitat entre els músics. Però la realitat és que a la música hi ha un neoliberalisme extrem en el que qui té èxit pot cobrar el que vulgui, perquè sap que si no ho pagues tu ho pagarà el del costat. Per què no cobrem tots més o menys el mateix per cada bolo i generem oportunitats per a tothom?

Sembla que hi hagi qui té el do de fer temes amb gran èxit, omplir estadis i portar un determinat estil de vida. Però la gent també s’emmiralla en això, així que hem de ser conscients. Si tens la capacitat de fer molt bona música – que a vegades no és així – agermanat més amb la humanitat.