Article publicat a Diario Responsable
17 de març de 2022
Nekane Navarro Rodríguez
Sòcia co-fundadora de beethik i patrona de la Fundació Ajuda i Esperança
Al voltant del 8 de març sembla que ens parem a pensar més, encara que només sigui una mica més, en el paper de la dona a la nostra societat. Una societat que ara mateix sembla que surt de la pandèmia provocada per la Covid-19, però els seus efectes perduraran temps. Uns efectes que ens han impactat a tots, però sobretot a totes, que ha causat una profunda commoció a les nostres economies i societats, i ha subratllat la dependència que la societat té de les dones, alhora que ha posat de manifest les desigualtats estructurals en tots els àmbits, ja sigui econòmic, sanitari o la seguretat i protecció social.
En temps de crisi, quan els recursos escassegen i la capacitat institucional es veu limitada, les dones i les nenes s’enfronten a repercussions desproporcionades amb conseqüències de gran abast que no fan més que agreujar-se en contextos de fragilitat, conflicte i emergència. Els avenços aconseguits amb gran esforç en matèria de drets de les dones també es troben amenaçats. Respondre a la pandèmia no sols requereix rectificar desigualtats històriques, sinó també construir un món resilient per a l’interès de totes les persones, amb les dones com a subjecte de recuperació.
Ja al maig de 2020[1] l’ONU alertava que, encara que la crisi provocada per la Covid-19 és, en primer lloc, una crisi de salut física, suposa també el germen d’una important crisi de salut mental que esclatarà si no es prenen mesures. De fet, ja està esclatant.
Durant els mesos de confinament[2] la prevalença de l’ansietat era del 33% i la de la depressió, del 28%, i un dels principals factors de risc de patir ansietat i depressió era ser dona.
Si ens centrem en l’àmbit de les organitzacions, l’OIT (Organització Internacional del Treball) el 2020 assenyalava que el 60% de les persones treballadores pateixen depressió o ansietat, percentatge més gran en el cas de les dones.
Podríem continuar fent referència a estudis i informes que posen en evidència que l’actual crisi, com totes elles, ha tingut un impacte negatiu més gran sobre les dones. Però segurament no cal, perquè sabem quina és la realitat. El que cal és un canvi de model en què les persones –totes– estiguin al centre de debò, sense haver de dependre unes dels sacrificis de les altres.
Fa poc, conversant amb la Mar Gaya[3] (vicepresidenta de l’Associació 50ª50 lideratge compartit i fundadora d’Igualando) ens deia què, quan arriben situacions de crisi, la càrrega que suposa per a les dones té efectes més directes en la salut emocional i mental. Aquesta càrrega és més gran perquè les tasques de cura continuen recaient en les dones.
“Els efectes de les crisis en la salut física i mental de les dones tenen la causa en una sobrecàrrega, per això apuntar a la corresponsabilitat és imprescindible. Però també ho és introduir la perspectiva de gènere en tots els àmbits, com la salut.
Com? Dotant de valor aquesta perspectiva. El procés de socialització ha fet que els homes facin coses que la societat valora. I a les dones ens han ensenyat que les coses es fan per amor, que es treballa de franc per amor. Evidentment, la cura és amor, però només s’ha socialitzat a les dones”.
Com diu María Solanas Cardín[4], directora de Programes del Real Instituto Elcano, a les nostres societats tot està afectat pel gènere i, per descomptat, també ho està en el cas de la pandèmia, una crisi en què les dones són les que porten la càrrega més gran en l’atenció sanitària i les cures, sense participar en la mateixa mesura en la presa de decisions.
I segurament aquí estem arribant al fons de la qüestió, a l’arrel més vinculada a la nostra condició humana i que ens dóna sentit des de l’alteritat, des del reconeixement de l’altre com a ésser que ens dóna sentit a nosaltres mateixos, i a la perspectiva de l’ètica de la cura, tan necessària avui.
Però aquesta perspectiva ens situa en aquest àmbit que, en aquest món sostingut per les dones, però fet per als homes, no troba el lloc que necessitem.
Tornem al món de les organitzacions, aquell espai que tants anys ha costat fer nostre, però que encara no ens és propi. Un món on les competències i capacitats que ens parlen de les bases de les relacions humanes (la cura, l’empatia, la cooperació…) són considerades soft skills (toves? de veritat?) davant les hard skills, les que ens parlen d’habilitats tècniques.
En aquest context, casos com el de Jen Fisher[5], directiva de Deloitte que de cop i volta un dia no es va poder aixecar del llit per l’esgotament de l’activitat laboral i va decidir apostar per una proposta que posés en valor per què val la pena invertir en el benestar físic i mental de les persones de l’empresa encara són viscuts com a excepció.
Però és l’excepció que hauria de ser la norma. Perquè no es tracta de prendre un camí o un altre, sinó avançar cap a un nou model de relacions – socials, familiars, empresarials – que posi el focus, per fi i de veritat, en la seva dimensió humana.
Fa uns dies vaig tenir el gust de moderar en el Congrés Pick&Pack una taula rodona sobre “La importància de construir una forma més significativa i sostenible de treball, on benestar, innovació i productivitat hi vagin de la mà”.
La conclusió principal va ser que, en el fons, som persones que convivim amb persones – en qualsevol àmbit que tractem – i que per posar les persones al centre, de veritat, hem d’observar, cuidar i deixar créixer la dimensió emocional: una dimensió que ha estat silenciada, associant-la a la qualificació de soft de què parlàvem.
Potser és el moment d’assumir que som soft, perquè som persones, i que només podrem arribar a ser hard si assumim la nostra condició humana en la seva globalitat.
Com podem avançar?
- Reconeixent, agraint i atorgant valor a la tasca imprescindible que realitzen les dones, tant en l’àmbit domèstic i de la cura, com en el professional i social.
- Incidint en el canvi de rols i estereotips des de l’educació. Una educació humanista basada en valors, principis i drets.
- Generar i donar a conèixer referents que situïn les dones a l’imaginari públic d’acord amb la seva contribució real.
- Avançant en la situació de dones en llocs de responsabilitat i presa de decisions, per mostrar que hi ha una altra manera de fer les coses… més humana!
- Treballant per un canvi de paradigma a les organitzacions on les competències vinculades a l’ètica de la cura (el diàleg, l’escolta activa, la cura de l’altre) tinguin el lloc que mereixen en els models de gestió actuals.
El sosteniment de la vida passa per la cura i qui té cura són les dones. Fins que no siguem capaços de reconèixer aquest valor fonamental, no podrem avançar cap a una societat i unes organitzacions on viure i conviure millor.
[1] https://www.un.org/sites/un2.un.org/files/policy_brief_-_covid_and_mental_health_spanish.pdf
[2] https://www.consaludmental.org/publicaciones/Salud-mental-covid-aniversario-pandemia.pdf
[3] https://www.beethik.com/connexions-mar-gaya/
[4] https://www.realinstitutoelcano.org/analisis/la-crisis-del-covid-19-y-sus-impactos-en-la-igualdad-de-genero/
[5] https://es.linkedin.com/business/talent/blog/talent-engagement/why-this-leader-made-well-being-her-north-star?trk=eml-mktg-lts-20220202-modtv2-1-pan-talent-gtt-employee-wellness-cust-global&src=e-eml&mcid=6894227427183206400&veh=LHS_EML_20220202_ModTV2_1_Pan_Talent_GTT_Employee_Wellness_CUST_GLOBAL