Connexions beethik: entrevista a Samantha Slade

SLADE SamanthaAutora del llibre Going Horitzontal, on ens explica set àmbits organitzatius, útils i pràctics, en els quals es poden aplicar les relacions horitzontals.  Co-fundadora de Percolab, una firma internacional de co-creació i innovació que dona suport a equips, organitzacions i ecosistemes per desenvolupar enfocaments de lideratges participatius orientats a la pràctica diària.

 

1. Què et suggereix el concepte d’ètica de la responsabilitat radical?

D’entrada em vénen al cap dues coses. Una és el lideratge personal, és a dir, la capacitat de cada persona d’actuar lliurement i abraçar la seva autonomia. L’altra és la necessitat d’aconseguir un balanç entre el desenvolupament de la responsabilitat individual i la col·lectiva, tenint cura d’aquest procés de balanceig i entenent-lo com un camí viu i dinàmic. Crec que hi ha molt poder en aquesta actitud de cura en la cerca d’aquest equilibri de manera conscient.


2. Quina relació li veus a l’ètica de la responsabilitat radical amb el teu treball?

Crec que té una relació profunda i essencial amb el meu treball. El concepte de responsabilitat radical em fa pensar en alguna cosa que està absolutament en el costat contrari del victimisme, del culpar l’altre, de les actituds d’apatia davant el que succeeix al voltant. La responsabilitat radical em fa pensar en que jo formo part de la societat i em convida a mirar-me a mi mateixa, a preguntar-me sobre quina és la meva responsabilitat. Em fa veure’m en el sistema, m’ajuda a sentir que jo formo part i a veure conscientment com puc contribuir a millorar-lo.

És per això que jo he decidit posar el focus en les actuacions i pràctiques quotidianes, començar per un mateix i, des d’aquí, anar construint la responsabilitat individual, des de la qual pots veure el conjunt.

L’ètica està en la pràctica diària. Quan col·loquem l’ètica en la teoria, en l’abstracte, tendim a considerar que és una cosa que està fora i que no forma part de nosaltres. Llavors correm el perill d’allunyar-nos i de considerar-la com una cosa aliena a nosaltres. Si vols canviar el sistema, comença per canviar-te a tu mateix en la pràctica diària, en la teva organització.


3. Tu afirmes que la forma natural de relació entre els éssers humans és horitzontal, no jeràrquica. Però, com s’explica que les estructures de les nostres organitzacions siguin majoritàriament jeràrquiques?

Crec que té a veure amb els models de la industrialització i el colonialisme. Aquests models han adoptat l’estructura jeràrquica perquè defensa millor una de les essències sobre la qual s’ha construït, com és l’interès propi.

De tota manera, encara que això sigui una característica de la cultura organitzativa dominant, acostumem a mantenir unes relacions horitzontals fora de la feina, a les famílies, amb els amics i fins amb els mateixos companys de feina. I m’adono parlant amb directius quan em diuen “no, és que a mi no em diuen cap; aquí tots som col·legues”, que ho expressen amb orgull, com transmetent que hi ha una essència molt humana quan ens relacionem de manera horitzontal.

I si anem més a fons, desenvolupant estructures més horitzontals en les organitzacions, estem contribuint a desmantellar un sistema econòmic en el qual uns pocs es beneficien a costa de la majoria. Així que, en lloc d’abordar la meva feina des l’acadèmic, filosòfic o econòmic, jo poso el focus en fer conscient i canviar la manera que tenim de relacionar-nos en la nostra pràctica del dia a dia.


4. Parla’ns de la teva llibre Going Horitzontal, que serà traduït pròximament al castellà Quines tres coses destacaries d’ell que ens poden resultar més útils?

Crec que la seva utilitat és comú en molts llocs del planeta, perquè molta gent s’està qüestionant les estructures en què estem immersos – encara que al mateix temps i paradoxalment ens seguim agafant a elles -. El llibre, sense voler convèncer a ningú, ens convida a aconseguir en els petits espais quotidians un major alineament entre les nostres pràctiques diàries i el món en què ens agradaria viure.

El meu somni és convidar a les empreses a entrar en aquests espais que ja tenen i que faciliten que les persones puguin ser propositives i actives i descobrir que es poden fer les coses amb més sentit per construir juntes millors organitzacions. Més enllà de la recerca centrada en el desenvolupament personal, el llibre pretén també aportar un llenguatge comú per facilitar el canvi de forma col·lectiva.

El llibre també intenta trencar amb la imatge de separació entre les diferents esferes de la vida, entre la feina i la personal, i veure’ns com a éssers humans de manera integral. Ens han ensenyat a esperar que una autoritat superior canviï la forma de fer les coses, però la nostra efectivitat està en posar el focus en el que nosaltres podem fer.

A les organitzacions hi ha molts espais en els quals podem practicar més l’autonomia i el llibre convida a descobrir-los, practicar i aprendre junts. Connectant això amb els processos de presa de decisions, sovint ens queixem que altres prenen decisions per nosaltres, sense consultar-nos, però és important fer-nos conscients de quan nosaltres també estem fent el mateix, per així poder-ho canviar.


5. Un dels capítols del llibre es centra en les relacions i la resolució de conflictes. I comences amb una frase de Nelson Mandela: “la millor arma és seure i parlar”, Sabem seure i parlar? Sabem resoldre els nostres conflictes adequadament? O hem de reaprendre noves formes de relacionar-nos?

No sé si és aprendre noves maneres o reconnectar amb les maneres originals de relacionar-nos que portem dins de manera profunda com a éssers humans. Jo vinc de l’àmbit de l’antropologia i conec moltes maneres sàvies que tenim de relacionar-nos des de temps ancestrals. D’entrada és tan fàcil com seure en cercle sense taules pel mig sentint-nos i parlant de forma autèntica.

Habitualment vivim el conflicte com una cosa dramàtica i en realitat és una cosa que forma part de la vida normal. El fet que hàgim demonitzat el conflicte elimina moltes oportunitats que tenim de treballar junts. Més que centrar-nos en els problemes, crec que hem d’abraçar el conflicte com una part de la vida. I en lloc de “tancar les portes” quan estem davant d’un conflicte, hem de obrir-les i donar-nos l’oportunitat de seguir un procés més participatiu i col·lectiu. Moltes vegades portem el conflicte al terreny personal, quan en realitat són manifestacions de les incoherències del sistema.

Una de les coses que introdueixo en tots els tallers i seminaris és la pràctica dels cercles de diàleg. És una cosa que em fa sentir insegura perquè no saps què passarà però a la fi és una de les coses que més agraeixen les persones que hi participen. La presa de decisions en cercles de diàleg és una forma molt ètica de prendre decisions. Els cercles de diàleg són espais que faciliten el seure i parlar, però a més faciliten que aflori una cosa tan important com la capacitat d’observar i escoltar sense necessitat de respondre a tot, contestar, comentar, replicar o fins i tot de projectar les teves pròpies solucions.


6. També dediques un capítol a la presa de decisions, que subtitular “compartint el poder”. Això gairebé és un tabú en el context on predominen les organitzacions jerarquitzades. Per què és important compartir decisions i quines són les claus per fer-ho bé?

Crec que, primer, és important desfer la creença que el poder és un recurs limitat. De fet si comparteixo el poder amb tu no vol dir en absolut que jo tingui menys. És increïble veure com en tots els grups amb els quals treballo hi ha aquesta creença tan arrelada que el poder és com un pastís que té vuit trossos i que si els reparteixo els perdo. Hem d’entendre el poder des de l’abundància i treballar des del concepte que com més poder comparteixo, més poder tinc.

Una de les pràctiques que faig en els cercles de diàleg és posar al mig una situació que cal resoldre, i convidar a les persones a participar en la presa de decisió. Els que participen se senten compromesos amb la decisió presa i si no participes acceptes viure amb la decisió que el grup hagi pres. I més que veure-ho des d’un enfocament filosòfic sobre si la decisió final és bona o dolenta, crec que l’important és si, a la pràctica, el procés és clar i net. I en aquest sentit, tots podem ser responsables i tenir un paper actiu a l’hora de fer preguntes clarificadores si tenim dubtes al respecte.


7. Finalment, en tres paraules, què significa per a tu incorporar l’ètica en el procés de presa de decisions?

Cura, inclusió i la recerca d’un equilibri saludable entre l’individual i el col·lectiu. També diria que les decisions ètiques estan dirigides per un propòsit clar conscient.

 

El nostre agraïment a en Nil Roda per la seva col·laboració.